i monestir de Ripoll | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Ripoll

SinònimSanta Maria de Ripoll
SinònimSanta Maria de Ripoll
El monestir de Santa Maria de Ripoll
© Arxiu Fototeca.cat
Monestir benedictí (Santa Maria de Ripoll), situat a la vila de Ripoll, a la dreta del Ter, poc abans de la confluència amb el Freser.

Història del monestir de Ripoll

Fundació

Fundat pel comte Guifré el Pelós vers el 879, dins la tasca de repoblament del territori, inicialment el dotà amb els predis de les valls de Ripoll i de Sant Joan. La nova casa fou encomanada a Daguí, prevere de Gréixer, que fou el primer abat, en espera que més tard regís l’abadia Radulf, fill del comte Guifré, aleshores infant, el qual, però, més tard, preferí la mitra d’Urgell. El 885 el comte creà el nou monestir de Sant Joan, dit originàriament Sant Joan de Ripoll, per a la seva filla Emma, retallant així la primitiva dotació en el Ribamala, límit de propietat i de jurisdicció entre ambdues abadies. El monestir de Santa Maria rebé tot seguit donacions a Brocà, a Lles de Cerdanya (838) i en altres indrets, les quals li permeteren de construir una nova església, que fou consagrada pel bisbe de Vic Gotmar el 888. La protecció comtal i l’increment ràpid del patrimoni amb importants béns novament adquirits al Berguedà i la Cerdanya, Osona i el Bages (Montserrat), el Conflent, Besalú i el Gironès i fins a Ponts i Gualtes (Noguera) foren causa d’una ràpida creixença del monestir, que reféu i consagrà una nova església el 935 i una altra de cinc naus, obra d'Arnulf, abat de Ripoll i bisbe de Girona, el 977. També el 890 es féu i consagrà l’església de Sant Pere de Ripoll, veïna del monestir, per a parròquia dels homes i servents establerts a la vall i propietat del cenobi. El comte Guifré el Pelós s’hi féu enterrar i també l’adoptaren més tard com a panteó els comtes de Besalú, sobre els quals recaigué el domini o jurisdicció del Ripollès.

Expansió

L’augment patrimonial i la importància del monestir quedaren reflectits en els diplomes carolingis d’immunitat i confirmació de béns dels reis Lluís (938) i Lotari (982) i en la butlla del papa Agapit II (951). Aquest augment patrimonial anà acompanyat d’un fort desvetllament cultural, com ho revela el fet que el 970 el monestir tingués 66 còdexs i el 1008 121. Ripoll adquirí el moment de més prestigi amb el seu abat Oliba, que el 1008 n'obtingué l’abadiat.

La portalada romànica del monestir de Santa Maria de Ripoll
© Laura Martínez Ajona
Amplià l’església d’Arnulf amb un transsepte de set absis i amb una nova façana flanquejada de dos campanars, que consagrà el 1032; en l’aspecte cultural donà una gran empenta al seu escriptori, que a la seva mort (1046) tenia 246 còdexs; en el seu temps Ripoll fundà el priorat de Montserrat i foren endegats els monestirs de la Portella, del Canigó i de Casserres, i tramesos monjos a Sant Sadurní de Tavèrnoles i a altres monestirs. Mort Oliba, hi hagué un període de torbacions a causa de les intromissions dels comtes de Besalú i del nomenament d’abats simoníacs, situació que el 1070 resolgué el comte de Besalú Bernat II quan uní Ripoll a l’abadia de Sant Víctor de Marsella. El fervor inicial de l’empenta reformadora de Marsella donà un nou impuls a l’abadia, que durà un parell de segles; en aquest temps foren creats els priorats o s’establiren les filials (sovint en monestirs preexistents) de Gualter, Sant Pere Gros de Cervera, Santa Maria de Meià i el coll de Panissars i els petits priorats de Banyeres i de Sant Quintí de Mediona, al Penedès, i també el de Tresponts a l’Urgellet.

L’ajut dels comtes Ramon Berenguer III i de Ramon Berenguer IV, hereus dels comtats de Besalú (1111) i de Cerdanya (1117), enterrats ambdós a Ripoll, fou també una de les causes importants d’aquest renovellament, palès en la nova activitat del seu escriptori, d’on sortiren, a més de les famoses bíblies miniaturades de Ripoll (dita també de Farfa) i de Sant Pere de Rodes, els Cronicons Rivipul·lenses, el Carmen Campidoctoris (1098-99), la Brevis historia monasterii Rivipullensis (1147) i les diverses redaccions dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals de la historiografia catalana; també es conreà la poesia en llatí i provençal. A mitjan segle XII fou construïda la nova portada del monestir, un dels monuments cabdals de l’escultura romànica.

El 1169, quan el monestir tenia 75 monjos, es trencà la dependència de Marsella i el monestir tingué encara un segle d’esplendor. Sota l’abat Ramon de Berga s'inicià la construcció del claustre (1172-1205), que continuà fins al segle XV, i persistí el treball del seu escriptori.

Declivi

El claustre i el campanar del monestir de Ripoll
© Fototeca.cat
Al segle XIII començà el declivi, a desgrat d’haver entrat molt aviat a la Congregació Claustral Tarraconense. Les lluites per afermar la seva jurisdicció civil en els territoris antics i els nous (Olot, Tossa de Mar, la Guàrdia de Ripoll) i les bregues contra els bisbes de Vic per la vigilància religiosa de les nombroses parròquies i súbdits del monestir, que l’abat li denegava emparant-se en les seves butlles i privilegis d’exempció dels anys 951, 1062, 1079, 1096, etc. , foren causa de la pèrdua de moltes energies. Als segles següents augmentà l’estancament del monestir a causa del despoblament, de la pèrdua del monestir de Montserrat, que s’independitzà el 1402, i sobretot amb la qüestió dels abats comendataris a partir del 1460. També es fraccionà el patrimoni monàstic amb l’autonomia cada vegada més gran de les antigues pabordies (de Palau d’Osona, d’Age de Cerdanya, de Berga) i la repartició dels béns entre els càrrecs monàstics (cambrer, infermer, cellerer), que crearen cases independents entorn del vell edifici monàstic i visqueren més com a canonges amb patrimoni propi que com a monjos.

El terratrèmol del 1428 fou també fatal per al monestir: caigueren les antigues voltes, que foren canviades per altres de gòtiques, i s’enderrocà un campanar. La reforma exigida pels capítols del 1563 i del 1566 de la Congregació Claustral retornà el govern de l’abadia als abats regulars, però hom no aconseguí de retornar a l’antiga regularitat; hi hagué en aquests temps avalots contra les idees reformistes empeses pel concili de Trento. Els darrers segles de vida monàstica foren d’esllanguiment i lluites amb els habitants de la vila de Ripoll, que volien alliberar-se de la tutoria del monestir.

El 1830 es consumà la darrera mutilació, i també la més forta, contra l’antiga església monàstica: es reduïren les cinc naus a tres, i sota els imperatius dels nous gustos neoclàssics hom disfressà l’interior amb revestiments i motllures de guix. El 1835, arran de l’exclaustració, foren incendiats l’església i el monestir i es dispersà la comunitat (que tenia aleshores 18 membres). En l’incendi fou destruït tot l’antic arxiu documental, ordenat i estudiat feia poc pel monjo Roc d’Olzinelles i de Miquel, notable arxiver, però foren salvats els manuscrits que es trobaven a Barcelona per a llur estudi i que ara es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. La incúria i el saqueig del segle XIX feren caure la torre del palau abacial, enderrocar part dels claustres i la majoria de les antigues edificacions monàstiques.

Planta del monestir de Santa Maria de Ripoll
© Fototeca.cat
El bisbe de Vic Josep Morgades fou qui, després d’obtenir la cessió de les ruïnes, el 1885 inicià la campanya de restauració de l’església i del claustre, que tingué gran ressonància en tot el país, coincidint en uns moments d’exaltació nacionalista. L’obra, confiada a Elies Rogent, intentà refer l’antiga basílica d’Oliba amb els mètodes, el Romanticisme i les limitacions de l’època. La consagració de la basílica, amb la consigna que s’havia refet “el bressol de Catalunya”, aplegà el dia de la seva consagració, el 10 de juliol de 1893, totes les personalitats de l’època. Amb l’església es restaurà el claustre i es referen les tombes comtals (hi hagué alguna profanació el 1936). L’església de Santa Maria fou destinada a parròquia de la vila en substitució de la de Sant Pere, que s’aixeca, sense culte, al seu costat.

Aspecte del Centre d'Interpretació del Monestir de Ripoll
© Terra de Comtes i Abats
La vida monàstica no s’ha restaurat, però la dignitat abacial es dóna com a titular a membres destacats de l’orde benedictí: un dels darrers a tenir-la fou el cardenal Anselm Albareda. El 1964 foren restaurats els capitells del claustre i el 1971 hom inicià la restauració de la portalada; fou tancat l’atri amb vidres (1973) perquè els canvis de temperatura no l’afectessin tant. Entre el setembre del 2016 i el gener del 2017 hom dugué a terme una nova restauració de la portalada centrada en la neteja de les capes de superfície alterades i en la consolidació puntual de la pedra descohesionada. Les excavacions que hom realitzà en 1968-76 per trobar la cripta demostraren que aquesta no existia, però en canvi hom hi trobà tombes i capçaleres del segle X. Represes posteriorment, les excavacions posaren al descobert 65 enterraments de tres fases històriques: un període inicial d'ocupació d'època tardoromana (paleocristiana), possiblement dels segles VI-VII; una d 'època preromànica (segles IX-X) i, finalment, un conjunt de tombes i túmuls datats entre els segles X i XI. Les excavacions també permeteren descobrir una part dels fonaments de la capçalera de l'església romànica de l'abat Oliba, consagrada l'any 1032, construcció que comportà la destrucció parcial de l'antiga necròpoli. Hom descobrí també a la necròpoli dotze petites construccions de pedra amb funcions de túmul o ossari. El 1982 foren traslladades les restes de Guifré el Pelós a un nou sepulcre. L'any 2013 s'inaugurà el Centre d’Interpretació del Monestir de Ripoll, en el marc del projecte Terra de Comtes i Abats; situat a la restaurada capella de la Congregació, annexa al monestir, ocupa un espai de 600 m2. El 2015 hom obrí al públic la necròpoli i la capçalera de l'església de l'abat Oliba.

Abaciologi de Ripoll

Abaciologi del monestir de Ripoll
Abat Data
Daguí ∼880-902
Daniel 902-919?
Ènnec 919-948
Arnulf, també bisbe de Girona 948-970
Guidiscle, regent des del 963 970-979
Sunifred 979-1008
Oliba de Cerdanya-Besalú, abat també de Cuixà i bisbe de Vic 1008-1046
Pere Guillem 1047-1055
Adalbert (intrús) 1061-1072
Miró (intrús) 1067-1068
Guillem Bernat 1056-1068
abats dependents de Marsella  

 
Bernat 1070-1102
Benet 1102-1107
Gausfred I 1107-1111
Gaucelm 1112-1119
Elies 1120-1125
Pere Ramon 1125-1153
Gausfred II 1153-1169
Ramon de Sesguinyoles, abat de Canigó, refusat pels ripollesos 1169
abats independents  
Ramon de Berga (1169) 1172-1205
Bernat de Peramola 1206-1213
Bernat de Santagustí 1213-1217
Ramon Desbac 1217-1234
Guillem (electe) 1235
Dalmau de Sagarriga 1235-1256
Bertran Desbac 1258-1280
vacant per doble elecció (Ramon de Vilaragut i Pere Desbac)* 1280-1291
Ramon de Vilaragut (confirmat) 1291-1310
Guillem Descamps 1310-1318
Ponç de Vallespirans 1318-1325
Hug Desbac (després bisbe d’Urgell) 1325-1351
Jaume de Vivers 1351-1362
Ramon de la Farrés 1362-1380
Galceran de Besora i de Cartellà 1381-1383
Ramon Descatllar i de Palasol (després bisbe d’Elna) 1383-1408
Francesc Betet (intrús) 1386-1387
Marc de Vilalba (després primer abat de Montserrat) 1408-1409
Berenguer de Rajadell i de Boixadors 1409-1410
Dalmau de Cartellà i Despou (abat d’Amer i de Sant Cugat) 1410-1439
Bertran de Samasó 1440-1458
Narcís de Miquel 1458-1460
abats comendataris  
Roderic de Borja i Escrivà, cardenal i vicecanceller papal (després bisbe de Barcelona) 1461-1463
Ponç Andreu de Vilar 1463-1489
Frederic de Portugal i de Noronha (després arquebisbe de Saragossa) 1490-1504
Ascani Maria Sforza de Milà (cardenal) 1504-1505
Francesc de Lloris (cardenal) 1506
Jaume (cardenal de Sant Climent) 1506-1517
Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa (renuncià) 1515
Jaume de Ric, procurador des del 1515, abat (després bisbe d’Elna) 1517-1534
Climent Mai i Rovira 1535-1586
vacant 1586-1596
abats de presentació reial  
Francesc de Ponts 1596-1611
Joan de Guardiola i de Terrades 1612-1616
Francesc de Santjust i de Castre (després bisbe d’Elna) 1616-1621
Pere Sancho 1621-1627
vacant 1627-1634
Jaume de Copons i de Vilaplana 1634-1651
Jaume de Meca (i Terçà?), electe fins (també abat de Breda?) 1658
Gispert d’Amat 1663-1664
Gaspar de Casamitjana i d’Erill 1666-1696
Benet de Sala i de Caramany, electe (després bisbe de Barcelona i cardenal) 1696-1697
Rafael de Moner i de Bassedes, abat de Rodes 1699-1704
Fèlix de Vilaplana 1705-1732
Joan de Fluvià i d’Aguilar, electe 1733
Fernando de Zúñiga 1735-1742
Francesc de Copons i de Copons, també abat de Camprodon 1743-1755
Martín de Sarmiento, electe 1754-1756
Josep d’Oriol i de Tord 1756-1784
Francesc de Valencià i de Sagrera 1785-1793
Isidre de Rocabruna (i de Taverner?), electe 1794
Francesc de Còdol i de Minguella 1796-1806
Andrés de Casaus y Torres (després abat de Sant Cugat) 1807-1816
Francisco de Portella y de Monteagudo 1817-1831
Josep de Borrell i de Bufalà (exclaustrat el 1835) 1831-1845
* ambdós elegits el 1280

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2017-04-13
Llegir més...