i Mercè Rodoreda i Gurguí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mercè Rodoreda i Gurguí

Mercè Rodoreda i Gurguí
© Salon du Livre. Paris
literatura lit
Escriptora.
Barcelona, Barcelonès, 10 d’octubre de 1908 — Girona, Gironès, 13 d’abril de 1983

Començà molt jove l’activitat literària amb col·laboracions a diaris i revistes (Mirador, La Rambla, La Publicitat, etc. ) i novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, 1932; Del que hom no pot fugir, 1934; Un dia de la vida d’un home, 1934; Crim, 1936), producció que després rebutjà en bloc, a excepció d'Aloma (1938, premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida. En aquesta obra s’apunten ja algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica. Trencada la seva carrera per la guerra civil, en acabar-se aquesta s’exilià (París, Bordeus i Ginebra). Participà als Jocs Florals de la Llengua Catalana i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La seva primera obra de l’exili, Vint-i-dos contes (premi Víctor Català 1957), no aparegué fins el 1958; representa un lògic moment de crisi en la seva producció. Superada aquesta, publicà la peça clau de la seva narrativa, La plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. Després publicà El carrer de les Camèlies (1966), premi Sant Jordi, i Jardí vora el mar (1967). Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica o, més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s’insereix plenament en un món d’arrels mítiques que fins ara no passava d’ésser una insinuació en la seva producció; desmitificar per posteriorment mitificar ha estat una evolució molt característica de l’autora. Mirall trencat (1974) és la culminació d’aquesta evolució, car es tracta d’una novel·la psicològica encara, però ja mítica, en la qual els personatges principals d’aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat. El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors, premi Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona. En la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra. . . (1980), premi Crítica Serra d’Or, s’accentua encara més el caràcter mític i simbolista. Pòstumament es publicaren dues novel·les més, la inacabada La mort i la primavera (1986), també premi Crítica Serra d’Or, on l’autora reflecteix tot el seu univers mental; és una obra plena de símbols inconscients i posseeix una gran riquesa de llenguatge, i Isabel i Maria (1991). El 1980 fou guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’any 2008 fou publicada la correspondència amb el seu editor, Joan Sales.

Col·laboració: 
CaAr / LlBG
Llegir més...