i Veneçuela | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Veneçuela

Nom oficial deRepública de Venezuela (es)

Estat de l’Amèrica meridional, limitat al N per la mar de les Antilles i l’oceà Atlàntic, a l’E per Guyana, al S pel Brasil i Colòmbia i a l’W per Colòmbia.
Població: 
29.238.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
916.445 km2

La capital és Caracas.

La geografia física

El relleu i la geologia

Fisiogràficament hom hi pot distingir quatre grans unitats de relleu: l’escut de la Guaiana, els Andes, separats de l’escut per una extensa plana (els llanos), i el sistema muntanyós del Carib. L’escut de la Guaiana, situat al S i a l’E del riu Orinoco, és un massís molt antic de roques cristal·lines precambrianes, molt metamorfosades, recobertes per un conjunt de gresos disposats horitzontalment, que donen al conjunt un aspecte de relleu tabular. Els rius hi han excavat profundes valls, dominades per elevacions solitàries, restes d’antics peneplans. Els cims més importants són l’Auyán Tepuy (2.950 m), el Roraima (2.810 m), l’Irú Tepuy (2.620 m), el Duida (2.398 m) i el Cerro de la Neblina (3.014 m). Els Andes veneçolans, d’unes característiques molt peculiars, provenen d’un branc que es desprèn de la serralada Oriental de Colòmbia, al nus de Pamplona, la qual en penetrar a Veneçuela es bifurca i forma un gran arc, al mig del qual hi ha la depressió del llac de Maracaibo. A l’W la serra de Perijá i a l’E la serralada de Mérida (Pico Bolívar, 5.007 m) són vinculades a la tectònica andina. Els Andes arriben fins a la depressió de Barquisimeto. Entre la serralada de Mérida i la del Carib s’estén una regió de transició (Lara-Falcón), composta d’altiplans i valls profundes i separada de la serra del Carib per la depressió Turbio-Aracui. Els llanos formen la gran depressió central entre l’escut de la Guaiana i els Andes; es caracteritza per terres baixes, drenades totalment per l’Orinoco i els seus afluents i constituïdes per sediments del Terciari superior i del Quaternari. Dins aquesta unitat fisiogràfica hom pot distingir tres sectors: els llanos occidentals, ben drenats i amb molta vegetació, els llanos centrals, entre els rius Apure i Meta, composts per terres pantanoses, i finalment els llanos orientals, que presenten un paisatge tabular, extens i pla. El sistema del Carib, que s’estén des de la depressió de Barquisimeto-Acarigua fins a l’extrem oriental de la península de Paria, presenta un gran enfonsament axial que determina l’existència de la serralada Litoral i la serralada de l’Interior. La serralada Litoral, composta per roques metamòrfiques (esquists i gneis, amb algunes intrusions granítiques), té una orografia contínua i arriba d’una manera abrupta a la mar. Ateny l’altitud màxima al cim del Naiguatá (2.765 m). Hi ha falles transversals, que permeten el pas de vies de comunicació cap a l’interior. La serralada de l’Interior és composta per materials sedimentaris, i té un aspecte força arrodonit i baix (l’altitud mitjana oscil·la entre els 1.400 i els 1.800 m); el punt culminant és el cim del Tigre. La costa té una longitud de 2.813 km i la forma varia segons els materials que la componen: des de Castilletes fins al golf de Coro és costa d’emersió, molt regular, i tot seguit, fins a Puerto Cabello, és composta d’aportacions fluviomarítimes i forma fletxes litorals; des de Puerto Cabello fins al cap Cordera és escarpada, i des del cap Cordera fins a Barcelona és baixa i arenosa; fins a la península de Paria forma costes altes d’immersió, amb grans platges, i després, al començament del delta de l’Orinoco, forma un litoral d’acumulació, de costa baixa i negada. Hi ha nombroses illes davant les costes, les més importants de les quals són Santa Margarita i la de la Tortuga.

El clima

El territori, situat a la zona intertropical, presenta els tipus climàtics inclosos en el clima equatorial i tropical. De tota manera, sobretot a causa de la diferència d’altituds, s’hi distingeixen tres menes de clima: el càlid, el temperat i el fred. L’oscil·lació tèrmica pot arribar a 15°C. El clima càlid se centra a la franja litoral i a la regió dels llanos, amb una temperatura mitjana de 27°C; de 800 a 2.000 m d’altitud hi ha les terres temperades, amb 21°C de mitjana, i més amunt de 2.000 m hi ha les terres fredes, amb 10°C de mitjana. D’altra banda, el clima és modificat per la repartició desigual de les precipitacions: a la península de Paraguaná són de 325 mm anuals, mentre que a Río de Oro són de 4.500 mm. A desgrat d’aquesta irregularitat, hom pot determinar que l’estació plujosa abasta d’abril a octubre, i la seca, de novembre a març.

La hidrografia

Les tres quartes parts del territori veneçolà pertanyen a la conca de l’Orinoco, tercer riu de l’Amèrica del Sud quant a cabal, que desemboca a l’Atlàntic a través d’un gran delta. Els afluents més importants són, per la dreta, el Ventuari, el Caroní, el Cauri i l’Aro, provinents del massís de la Guaiana, i per l’esquerra, el Guaviare, el Vichada, el Meta i l’Apure, que davallen dels Andes. Una part de les aigües de l’Orinoco van a parar a l’Amazones a través del canal natural de Casiquiare, que comunica amb el Negro, afluent de l’Amazones. Altres rius que desemboquen a l’Atlàntic són el Cuyuni, el San Juan i el Guanipa. Els rius més importants de la conca de la mar de les Antilles són els que desemboquen al llac de Maracaibo, que són curts i cabalosos (Cotatumbo, Escalante i Chama). Altres rius desemboquen directament a la mar de les Antilles (Tocuyo, Aroa, Yaracuy, Tuy, Unare i Neveri). El llac de Valencia és una conca endorreica alimentada per rius de poca importància.

La vegetació

La vegetació és molt variada a causa de les diferències de clima. Al S i a les terres marítimes orientals predomina la selva pluvial, molt densa i rica. Els llanos són coberts de sabana (gramenet amb arbrissons dispersos). Vora el Carib hi ha àrees de selva seca amb arbres de fullatge caduc. En ascendir a les muntanyes se succeeixen un estatge de selva nebulosa, rica en epífits i en falgueres arborescents; un estatge de páramo (prat humit amb faneròfits rosulats); un estatge alpí, molt reduït; i, finalment, un estatge nival.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

Explotació agrícola a l’estat de Mérida, a Veneçuela
© J.A. Afonso
A Veneçuela, que fins el 1920 era un país eminentment agrícola, perdura encara l’agricultura de subsistència. Malgrat les potencialitats agrícoles del país, només el 4,6% del territori era conreat el 1994. El 1993 l’agricultura aportava el 4,6% del PIB i ocupava el 10% de la població activa. Poc mecanitzada, els conreus principals són els de cafè, cacau, canya de sucre, tabac, cotó i plantes oleaginoses, com el mateix cotó, cocoters i sèsam. Els conreus alimentaris són essencialment cereals (blat de moro, arròs, melca), arrels i tubercles (mandioca, patates, moniatos), llegums (fesols), hortalisses (tomàquets) i fruita, tant de subsistència (plàtans, alvocats), com exportable (bananes, taronges, ananàs). A més, hi ha alguna planta tèxtil, com el sisal, i alguna espècia, com la vainilla. La ramaderia (de bovins i porcins), tot i que no pot competir amb la de l’Argentina ni amb la dels veïns Brasil i Colòmbia, es desenvolupa principalment als llanos. El bosc tropical ocupa el 34% del territori i la riquesa forestal és, per tant, molt important, amb molta varietat de fusta i de productes forestals (cautxú, essències i diverses classes de resina), sobretot a la regió de l’Amazònia i de la Guaiana; però, a causa de les escasses vies de comunicació, no és gaire explotada.

La mineria i la indústria

El recurs econòmic principal de Veneçuela és el petroli: n'és el vuitè productor mundial i el vuitè exportador; aquest mineral, cru i refinat, constitueix el 75% de les exportacions. Els principals jaciments es concentren al llac Maracaibo i a tots els estats del litoral: Barinas, Anzoátegui, Monagas, Delta Amacuro, Falcón i Guárico. El subsol, ric en minerals, bé que desigualment explotat, produeix, ultra el petroli, gas natural, ferro, carbó, diamants, or, bauxita, pirites de coure, níquel, amiant, zinc, manganès, magnesita, argent, plom, fosfats naturals, minerals radioactius (titani), asfalt, sofre i sal marina. La indústria (que aporta prop del 45% del PIB i ocupa més del 25% de la població activa) s’ha desenvolupat sobretot a partir de l’extracció de petroli, i la branca principal és el refinatge i l’elaboració de productes derivats del petroli; la refineria més important és la d’Amuay, a la península de Paraguaná, oberta el 1983. Fins el 1989 el sector petrolier estigué controlat per l’estat. El 1985 fou inaugurada a Puerto la Cruz una planta de gas criogènic liquat a partir de gas natural, que s’afegia a les instal·lacions per a la producció de gas més convencionals ja existents. També destaquen les indústries petroquímica, siderúrgica (acer, ferro colat i ferroaliatges), metal·lúrgica (alúmina i alumini com a bàsiques; muntatge d’automòbils i tractors), química del ciment, el vidre, filatures i teixits de cotó, fibres sintètiques i artificials, de la confecció, de la pell i el cuir, indústria sucrera i altres d’alimentàries.

Les comunicacions

La topografia del país ha fet difícil la construcció de vies de ferrocarril, molt poc desenvolupat (343 km el 1993). Les carreteres (94.472 km, uns 29.000 dels quals són asfaltats) són gairebé totes a la zona nord, on hi ha una densa xarxa d’autovies. Els ports marítims més importants són els de La Guaira, Maracaibo, Amuay (petrolier) i Puerto Cabello. L’Orinoco és navegable en uns 1.125 km, incloent-hi els seus afluents Apure i Arauca. També són navegables el riu San Juan i, especialment, el llac de Maracaibo. Per a les comunicacions interiors hom utilitza molt el transport aeri. El aeroports més importants són els de Maracaibo, Maiquetía i Barcelona.

El comerç exterior

Encara que en general presenta superàvit, la balança comercial és molt variable a causa de les fluctuacions del preu del petroli, el qual constitueix, juntament amb els seus derivats, entre el 70% i el 80% de les exportacions. La resta, en proporcions variables, correspon a mineral de ferro i manufactures. Els clients principals són els EUA (més del 50%), les Antilles Neerlandeses (que refinen bona part del petroli), Colòmbia, Alemanya, el Canadà i el Brasil. Les importacions consisteixen en maquinària i equipament de transport (45%), productes manufacturats (7,9%), químics (8%) i alimentaris (4%). Els proveïdors principals són els EUA (47% de les importacions), Alemanya (5,5%) i el Japó (5,6%). La balança de serveis és desfavorable, malgrat el turisme i les transferències exteriors, però la balança de pagaments roman positiva. Des del 1920 l’economia veneçolana ha esdevingut progressivament dependent del petroli. L’abundància d’aquest producte ha situat Veneçuela entre els països de l’Amèrica Llatina amb una renda per habitant més alta (2.760 $ el 1995). Tanmateix aquesta riquesa ha estat sempre mal repartida, atès que subsisteixen considerables bosses de pobresa i subdesenvolupament. L’alta participació de l’estat en el sector petrolier no ha contribuït a resoldre aquests problemes i ha afavorit, a més, que la inflació es disparés i que el deute exterior se situés entre els més alts del món. El 1989 el govern abandonà la seva política tradicionalment intervencionista i inicià un programa de liberalització, especialment en el sector petrolier, però també en molts serveis públics, que foren privatitzats. Malgrat que aquestes mesures aconseguiren moderar la inflació i frenar l’augment del deute, tingueren poc efecte sobre els problemes estructurals de l’economia veneçolana, com ara la dependència excessiva dels hidrocarburs en detriment d’altres sectors i el desigual repartiment de la riquesa.

La geografia humana i la societat

Després d’un lent creixement fins el 1936, s’inicià un fort increment demogràfic (del 1950 al 1984 es triplicà la població: de 5.034.838 h passà a 16.871 198), causat sobretot per una forta natalitat (36,9‰), pel descens de la mortalitat (6,1‰) i per una forta immigració europea. El 1996 el creixement de la població era encara força elevat (21,1‰), sobretot pel continuat descens de la mortalitat (4,6‰).

Camperols al mercat de Mérida
© J.A. Afonso
La densitat de població és de 24 h/km2 (1995), però és distribuïda molt irregularment: el 80% dels habitants viuen al N del país (20% del territori), mentre que el SE (45% del territori) és habitat només pel 5%. L’emigració dels habitants del camp cap a la ciutat fa que la població urbana representi el 84,6% del total i que les ciutats creixin d’una manera desmesurada i formin conurbacions monstruoses —característica constant dels països del Tercer Món—, tot i que des dels poders públics hom intenta afavorir un repartiment més racional de la població. La majoria de la població és mestissa (67%), resultat de l’encreuament de pobladors autòctons amb els conqueridors i colonitzadors castellans i amb els esclaus negres portats de l’Àfrica durant la dominació hispana. La població indígena (el 2% dels habitants) és absorbida a poc a poc per la civilització dominant. La llengua oficial és la castellana, bé que els amerindis continuen parlant algunes de les llengües caribs. El 92% de la població és catòlica. Administrativament, Veneçuela és una república federal dividida en vint estats, dotats d’una autonomia molt limitada, dos territoris, un districte federal i les dependències federals. Per la constitució del 1961, el president de la república, que exerceix el poder executiu, ajudat pels ministres, nomenats per ell, és elegit per sufragi universal directe per a cinc anys. El congrés, titular del poder legislatiu, és compost pel senat (52 membres representants dels estats) i per la cambra dels diputats (199 escons), elegits segons el sistema proporcional. Veneçuela és membre de l’ONU, de l’OEA i de l’ALADI.

La història

Veneçuela precolombina. El domini hispànic (1527-1821)

Des del cinquè mil·lenni aC la població restà més concentrada a la regió muntanyenca de la costa; terra endins predominava el nomadisme dels recol·lectors, pescadors i caçadors; aquesta població procedia de les famílies carib i arauac i conreaven el blat de moro, la iuca i les fruites tropicals i feien terrissa. A Barinas desenvoluparen l’art dels terraplens per tal de fer cara a les inundacions; no coneixien la metal·lúrgia.

El 1498 Cristòfor Colom arribà a la badia de Paria, però els centres de població no hi arrelaren. El 1527 començà a Coro la governació de Veneçuela (que fins el 1546 restà en mans d’alemanys). A partir del 1548 l’establiment de colons assolí progressos tangibles: sorgiren San Felipe de Buria, Barquisimeto, Valencia, Trujillo, Mérida, Caracas, Cumaná, Ciudad Rodrigo, La Guaira, etc. En un espai tan inabastable, al s. XVII encara calgué eixamplar la xarxa colonial: Joan Orpí i del Poufou encarregat de la Nova Catalunya i fundà Nueva Barcelona(1637); els missioners penetraren per les conques dels grans rius.

El territori, tan ampli, la resistència índia, la minsa immigració, la manca d’un pla colonitzador de conjunt i la permanent amenaça dels pirates a la costa expliquen el retard de l’organització colonial (segona meitat del s. XVI) i l’oscil·lació entre el sistema antillà i el de Nueva Granada. Només al s. XVIII Veneçuela s’afermà amb personalitat pròpia: des del 1731 s’anà deslligant de Bogotà; el 1777 fou creada la capitania general i el 1786 l’audiència de Caracas, ciutat on tenia la seu l’intendent. Durant tot el s. XVI l’única seu episcopal fou a Coro (1530), i el 1615 fou traslladada a Caracas.

L’esforç missioner no començà fins al s. XVII. Amb la puixança econòmica, a Mérida fou creat un segon bisbat, que comprenia la part occidental de la governació. A la seu caraquenya treballaren dos catalans de relleu, Marià Martí i Estadellai Narcís Coll i Prat. Si l’economia veneçolana durant els s. XVI-XVII tingué un nivell de subsistència i un comerç dominat pel contraban, al s. XVIII hi hagué canvis fonamentals. Des de l’any 1730 la Reial Companyia Guipuscoana monopolitzà les exportacions de cacau, i des del 1770 l’anyil, el cafè, el sucre i el cotó (vinculat, aquest, amb la manufactura catalana).

Formació històrica de Veneçuela
© fototeca.cat
El lliure comerç, des del 1778, multiplicà els contactes amb molts ports peninsulars i americans. La importació d’esclaus des d’aquell mateix any forní mà d’obra a l’agricultura. Després d’una conspiració republicana, inspirada per Joan Baptista Marià Picornell i Gomila (1797), i dels intents independentistes de Francisco de Miranda(1806), la Junta Suprema declarà la independència del país (1811), però els reialistes pogueren controlar la situació el 1812. El 1813 Simón Bolívar ocupà Caracas, però fou derrotat per José Tomás Rodríguez Boves i Pablo Morillo. Un nou intent, iniciat el 1817, acabà amb la derrota definitiva dels reialistes (Carabobo, 1821).

De la independència a la dictadura de Juan Vicente Gómez i el boom petrolier (1821-1935)

Veneçuela formà part de la república de la República de la Gran Colòmbia, organitzada pel congrés de Cúcuta (1821) sobre unes bases centralistes. Nueva Granada, Veneçuela i Quito foren dividides en departaments governats des de Bogotà sota la direcció del vicepresident Francisco de Paula Santander. Un bloc conservador, format per eclesiàstics, plantadors contraris a l’abolició de l’esclavitud i comerciants oposats a la creixent hegemonia britànica, blocà les primeres mesures de modernització i limità l’autoritat de Bogotà sobre Veneçuela, on José Páez posseïa el comandament militar.

Aprofitant l’esfondrament del sistema bolivià Veneçuela se separà de la Gran Colòmbia (1830) i començà una autèntica reconstrucció econòmica i social. Els antics caps militars, convertits en hisendats, proporcionaren els quadres per a refer l’ordre preindependentista. Les exportacions de cafè, cacau i sucre donaren suport a les classes conservadores. Cap al 1840 el descens dels preus feu renéixer el descontentament dels petits conreadors i comerciants, als quals s’afegiren els terratinents, enemistats amb els generals hisendats, producte de la revolució.

El president José T. Monagas imposà una dictadura militar i familiar (1846-58), enderrocada per l’acció conjunta de conservadors i liberals federalistes. El federalisme afavoria, per una banda, la presència de caps locals, però, per l’altra, era portaveu de les reivindicacions populars. Páez protagonitzà un intent violent de restauració de la dictadura conservadora, que fracassà (1863). El 1870 els liberals aconseguiren de col·locar a la presidència Antonio Guzmán Blanco, que instaurà una nova dictadura progressista i anticlerical, però respectuosa amb els interessos de l’aristocràcia conservadora i el poder dels caps militars regionals.

El poder efectiu residí sovint en la burocràcia caraquenya, que mantenia immutable l’ordre social i econòmic. El 1865 fou atorgada la primera concessió petroliera. El 1899 accedí al poder el general Cipriano Castro, que consagrà l’hegemonia dels oficials andins, continuà la tasca modernitzadora, s’enfrontà a la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya i Holanda a causa del deute exterior i hagué de cedir el poder al seu vicepresident, el general Juan Vicente Gómez (1908), quan li fallà l’ajut nord-americà. Gómez fou un dictador legalista i progressista, però també submís a les grans potències mundials, corrupte, sanguinari i reaccionari alhora.

Durant el seu mandat, el petroli, controlat per les companyies nord-americanes, esdevingué ja el primer producte d’exportació (1926). La nova prosperitat afectà solament les classes altes urbanes i malmenà altres possibilitats industrials, mineres i agrícoles. El boom del petroli permeté de resistir la crisi de 1929-30 en bones condicions. El creixement urbà i el de serveis i obres públiques transformaren la vida veneçolana. La prosperitat tolerava un incipient moviment obrer.

Veneçuela de la segona meitat a la fi del s. XX

A partir del 1935 el despotisme militar (López Contreras, Medina Angarita) se succeí ell mateix, bé que amb uns mecanismes públics més democràtics. Les classes mitjanes, marginades del poder, organitzaren la resistència i el 1945 feren un cop d’estat amb el suport del partit agrari Acción Democrática (AD) i del sector militar oposat als caps muntanyencs. Rómulo Betancourt y Bello, cap d’AD, assolí la presidència de la república. Deixant intactes el paper de l’exèrcit, la influència dels EUA, els interessos petroliers, etc., maldà per dur a terme alguns canvis socials limitats.

El substituí Rómulo Gallegos, que establí que el 50% dels beneficis petroliers fossin nacionalitzats. El 1948 els sectors més conservadors fomentaren un cop d’estat militar, i el 1952 la junta militar convocà noves eleccions, que, falsejades, atorgaren el poder al general Marcos Pérez Jiménez. La dictadura de Pérez Jiménez, que coincidí amb una onada de prosperitat basada en el petroli, es caracteritzà per les seves arbitrarietats, la repressió policíaca, l’exaltació d’idealismes ambigus i grandiloqüents, la construcció de grans obres públiques i un desenvolupament que beneficià, a curt termini, alguns sectors populars.

En començar el 1958 la crisi tornà, agreujada per la manca de planificació de les despeses i la intervenció de les companyies estrangeres. L’exèrcit retirà el suport a Pérez Jiménez i afavorí unes eleccions, en les quals triomfà Acción Democrática i el seu president, R.Betancourt. Aquest presentà un programa molt moderat, que no solucionà la dependència de les exportacions petrolieres i de ferro, l’hegemonia de les companyies nord-americanes ni el creixement urbà ràpid; intentà dur a terme una reforma agrària i una nova política petroliera. La seva aliança amb els socialcristians de la Comité de Organización Política Electoral Independiente (COPEI) i amb l’exèrcit provocà la ruptura d’AD i el sorgiment d’una nova esquerra, inspirada en el model cubà, i d’un nou partit d’esquerres, la Unión Republicana Democrática, dirigida per J. Villalba, de signe radical.

L’acció guerrillera, que es nodria sobretot de les classes mitjanes i tenia el suport de Cuba, refermà el pacte entre les forces conservadores i la AD, que es decantà cap a la dreta. Raúl Leoni (1963), també d’AD, que succeí Betancourt, s’allunyà dels socialcristians i reprengué una política més progressista. Aquest fet i la línia del partit comunista, que abandonà els guerrillers, així com una forta repressió, que acabà decantant AD cap a la dreta, sufocaren la revolució, poc arrelada en les capes populars. Només els sectors desocupats urbans feren costat a la guerrilla.

Leoni no pogué refer AD, i en les eleccions del 1968 vencé la COPEI, la qual hagué de pactar al parlament amb AD. El president Rafael Caldera optà per una línia conservadora, i aprofità la distensió continental i el retrocés dels guerrillers per a aparèixer com a ‘pacificador’ de Veneçuela. AD recuperà el poder en les eleccions del 1973 gràcies a una combinació dels vots del gran capital estranger i nacional, a la por de les classes mitjanes a l’esquerra radical i a la insatisfacció dels sectors marginats.

El nou president, Carlos Andrés Pérez, completà la nacionalització de la producció de ferro (1974) i petroli (1975), i en racionalitzà l’explotació. No resolgué les grans contradiccions veneçolanes (desigualtats socials flagrants, dependència exterior i nacionalitzacions, democràcia representativa i govern repressiu, etc.), bé que lluità pel desenvolupament del país, la diversificació de l’economia i les millores socials. Les eleccions presidencials del desembre del 1978 tornaren la COPEI al poder: Herrera Campins, fundador i president de la COPEI, assumí la presidència pel març del 1979.

L’alternança en el poder entre la COPEI i l’AD es confirmà l’any 1983, quan Jaime Lusinchi, de l’AD, ocupà la més alta magistratura de l’estat. La popularitat del govern de Lusinchi decaigué en veure's obligat a aplicar fortes mesures d’austeritat per tal de combatre la crisi econòmica, que la caiguda dels preus del petroli empitjorà encara més al llarg del 1986, i Lusinchi anuncià l’aplicació d’un acord amb els bancs creditors per tal de renegociar el deute del sector públic que provocà les protestes de bona part de l’oposició. Al mateix temps, la inestabilitat social augmentà i es produí un creixement alarmant del narcotràfic.

Al desembre del 1988 tingueren lloc eleccions generals, en les quals vencé novament l’AD tot i perdre la majoria absoluta. Carlos Andrés Pérez, el candidat a la presidència d’AD, accedí al càrrec per segona vegada (la primera fou en 1974-79) i, davant dels requeriments del Fons Monetari Internacional, inicià un programa de contenció del deute extern mitjançant la reducció de la despesa pública i la liberalització de l’economia. La consegüent puja de preus de la majoria dels productes de consum motivà una onada de protestes i avalots, que l’exèrcit reprimí amb gran violència. Tanmateix, l’índex dels habitants que no arribaven al llindar de la pobresa absoluta havia passat del 15% (fi del 1988) al 41% (fi del 1989,) i la inflació, del 40 al 81%.

Al desembre del 1990, Veneçuela conclogué un acord amb l’FMI, del qual rebé un préstec considerable. Una millora fou també la puja dels preus del petroli, que procurà al país un excedent de la balança de pagaments i una disminució de la inflació. En política exterior, seguint la seva política de no-alineament, Veneçuela criticà la intervenció dels EUA a l’Amèrica Central. D’altra banda, continuà la seva disputa territorial sobre la regió d’Essequibo amb Guyana, tot i que el 1985 ambdós països anunciaren la decisió de sotmetre el litigi a l’arbitratge de les Nacions Unides. Al desembre del 1993 tingueren lloc eleccions presidencials i legislatives.

Rafael Caldera, candidat de la coalició Convergencia Nacional, formada per 17 petits grups i partits, accedí a la presidència. A la cambra de diputats, els escons es repartiren entre els partits tradicionals, la socialdemòcrata Acción Democrática, la cristianosocial COPEI i les noves agrupacions Convergencia Nacional i Causa Radical, amb la qual cosa es feu difícil la governabilitat del país. Caldera s’hagué d’enfrontar a una greu situació econòmica, aguditzada per una crisi bancària sense precedents com a conseqüència de la fallida en cadena de diverses institucions bancàries i financeres privades; l’estat hagué d’intervenir al llarg del 1994 i el 1995, fet que contribuí a agreujar les finances públiques. La crisi econòmica provocà una onada de vagues i disturbis, fins al punt que Caldera, a l’octubre del 1994, decretà la suspensió dels drets i les llibertats individuals, situació que es prolongà fins al juliol del 1995.

Al març del 1996, Caldera dugué a terme una profunda reorganització del govern, adoptant, de comú acord amb l’FMI, un pla dràstic d’ajust econòmic a fi de reduir el dèficit i la inflació (la més alta de l’Amèrica Llatina), amb un índex del 103% al final del 1996, la qual cosa repercutí, a curt termini, en un augment de les dificultats econòmiques per a la majoria de la població, i generà una nova onada de vagues i protestes que afectaren especialment el sector públic (primers mesos del 1997). Al juliol del 1997 la part oriental del país patí un important terratrèmol. El mateix any hi hagué també greus i continus enfrontaments a les presons.

La utilització del territori veneçolà per part de la guerrilla i els narcotraficants colombians provocà friccions en les relacions entre Veneçuela i Colòmbia, l’última de les quals tingué lloc a l’abril del 1997, i el govern de Caracas envià reforços militars a la zona fronterera. Durant l’any 1997 la societat i la classe política del país deixaren cada cop més clara la seva oposició als plans de reestructuració i ajuts acordats pel president Rafael Caldera amb el Fons Monetari Internacional. Les privatitzacions contingudes en l’Agenda Veneçuela no tan sols resultaren poc atractives als inversors estrangers, sinó de molt poc profit a una economia en fallida. Amb la inflació més elevada del continent (40% el 1997), una moneda en plena devaluació, un creixement molt tímid en comparació amb les previsions del govern i unes reserves de divises que no deixaren de minvar, el descontentament social no trigà a agrupar-se en opcions polítiques de l’oposició.

La Veneçuela d'Hugo Chávez

En aquest sentit, les eleccions del novembre del 1998 donaren la victòria a una nova formació, el Polo Patriótico d’Hugo Rafael Chávez Frías (militar colpista el 1992), que propugnà una transformació radical de la institucionalitat del país, fortament debilitada per la corrupció i el clientelisme. Aquesta mateixa dinàmica portà Chávez a la presidència al desembre del 1998 amb el 57% dels sufragis, en un context d’enfonsament literal dels dos partits (COPEI i Acción Democrática) que s’havien alternat al govern des del 1961.

La gestió de Chávez fou polèmica pel seu radicalisme a l’hora de transformar les institucions de l’estat i pel seu discurs de caràcter populista i alienat amb els més desfavorits. Es convocaren eleccions a una assemblea constituent (juliol del 1999), que foren guanyades amb el 90% dels vots pels candidats del president Chávez; la forta activitat diplomàtica envers l'Organització dels Països Exportadors de Petroli, que aconseguí apujar radicalment els preus del petroli, i les nombroses mesures per a millorar la situació dels sectors més pobres de la societat, li significaren el suport massiu de la població treballadora del país.

Confirmat en el poder al juliol del 2000, Hugo Chávez mantingué una gestió basada en un populisme de caràcter redistributiu i en el monopoli petrolier del conglomerat estatal, Petróleos de Venezuela SA. Contra les recomanacions de l’FMI, invertí els beneficis del petroli en projectes socials, mesura interpretada diversament com una aposta seriosa pel desenvolupament i un intent de desviar l’atenció del deteriorament general de l’economia. Aquestes polítiques, reforçades amb un personal estil desafiant, li garantiren el suport d’amplis sectors dels veneçolans pobres (la majoria de la població) i l’oposició aferrissada d’empresaris, comerciants i classes mitjanes en general, que qualificaren la seva política econòmica de catastròfica.

El conflicte frontal i sense concessions obrí un divorci profund en la societat veneçolana. Així, a una vaga general convocada per les organitzacions empresarials (Fedecámaras) al desembre del 2001 en contra d’una sèrie de decrets del govern i a l’exigència de dimissió al president d’un sector dels militars, els chavistes respongueren amb la convocatòria de manifestacions massives de suport. Per tal d’evitar la fugida de capital, al febrer del 2002 Chávez decretà la flotació lliure del bolívar. Les noves crides a la dimissió de Chávez per Carlos Molina, un dels caps de l’exèrcit, al febrer del 2002, i una nova onada de vagues forçaren Chávez a abandonar la presidència a l’abril.

No obstant això, alguns dies després, la pressió popular i la posició antiinsurreccional d’un sector de l’exèrcit el retornaren a la presidència. Malgrat destituir la cúpula militar rebel, al llarg del 2002 continuaren les manifestacions antichavistes multitudinàries i els enfrontaments. Mentrestant, les vagues paralitzaren el país, i especialment la del sector petrolier (desembre del 2002 - febrer del 2003) obligà a importar petroli. Al febrer del 2003 la crisi s’agreujà amb l’arrest del president de Fedecámaras, però finalment, al desembre del 2003, l’oposició aconseguí la quantitat de signatures necessària per a la celebració d’un referèndum sobre la continuïtat de Chávez, consulta que se celebrà a l’agost del 2004 amb un resultat favorable al president (58% dels vots).

Tot i les acusacions de frau de l’oposició, tant l’Organització dels Estats Americans com el Centre Carter (institució presidida per l’expresident nord-americà James Earl Carter) declararen vàlids els comicis. Chávez es reforçà encara més en les eleccions municipals i regionals de l’octubre, en les quals els seus partidaris aconseguiren 20 dels 22 governs regionals del país, a més de l’alcaldia de Caracas; en les eleccions legislatives del desembre del 2005, malgrat l’altíssima abstenció (prop del 80%), en què els partits chavistes obtingueren la totalitat dels escons al Congrés pel boicot de l’oposició, i en les presidencials del desembre de l’any següent, en les quals Chávez fou confirmat en el càrrec amb el 63% dels vots.

Consolidat en el poder, accelerà les mesures per a construir la seva versió de “socialisme bolivarià” i la concentració de poders: al gener del 2007 anuncià la nacionalització de les empreses dels sectors considerats “estratègics”, especialment el petroli, a les quals s’afegiren posteriorment altres com les de telecomunicacions o el ciment. També al gener del 2007 el Parlament aprovà l’anomenada “Llei habilitant”, que atorgava al president poders per a governar per decret durant 18 mesos. Al març inicià una reforma agrària per a la redistribució de terres (a partir del decret del gener del 2005 que eliminava les grans propietats). Aquestes i altres mesures reberen una important contestació popular. Destacaren sobretot els avalots produïts al maig arran de la no-renovació de la llicència (i en la pràctica el tancament) de Radio Caracas Televisión, una emissora privada de televisió molt crítica amb el govern, que fou substituïda per una emissora oficialista.

Al desembre del 2007, els plans de Chávez patiren un entrebanc important quan la seva proposta de reforma constitucional, que havia d’encarrilar definitivament Veneçuela cap al socialisme sota els poders –ampliats– del president, fou derrotada per un estret marge. Al novembre del 2008 els chavistes perderen l’alcaldia de Caracas en les eleccions locals, malgrat retenir el control de 17 de les 22 províncies. Posteriorment, Chávez anuncià un nou referèndum per a una nova reforma constitucionals de característiques similars a la consulta de 2007. Celebrat al febrer del 2009, aquest cop aconseguí, amb el 54% dels vots afirmatius, revocar la limitació de mandats presidencials. Aquest avenç del chavisme, però, es veié contrarrestat per les eleccions legislatives del setembre del 2010, en què l’oficialista Partit Socialista no aconseguí copar les dues terceres parts dels escons del Parlament, resultat que capacitava l’oposició per vetar lleis o nomenaments de càrrecs institucionals. 

A l’estiu del 2011 Chávez viatjà a Cuba per ésser sotmès a un tractament contra un càncer que li havia estat diagnosticat. Als mesos següents, malgrat l’empitjorament progressiu de la seva salut, que l’obligà a sotmetre’s a successives intervencions quirúrgiques, es mantingué actiu en el càrrec, i a l’octubre del 2012 fou reelegit amb un marge ampli (54% contra 44%) per a un nou mandat de sis anys. Al desembre se sotmeté a la quarta operació i designà el vicepresident Nicolás Maduro per a exercir les funcions del seu càrrec, nomenant-lo, també, com a eventual successor. Al febrer del 2013 Chávez retornà a Veneçuela, on continuà el tractament fins que morí el 5 de març de 2013. El vicepresident Maduro es feu càrrec de la presidència a títol provisional al llarg del període de trenta dies durant els quals s’haurien de convocar noves eleccions presidencials.

Afers exteriors

En política internacional, Chávez semblà adoptar com a eix de la seva política un antiamericanisme sense concessions, tot i que els EUA eren, si més no al començament del seu mandat, un dels principals importadors d’hidrocarburs veneçolans: establí relacions obertament amistoses amb alguns estats “pàries” (l’Iraq de Saddam Husayn, Cuba, l’Iran o Líbia) i el 2006 adquirí a Rússia una important quantitat de material militar.

Amb l’argument que l’FMI i el Banc Mundial afavorien els interessos nord-americans, al maig del 2007 Chávez retirà Veneçuela d’aquests organismes. En el pla regional, i fent valer la seva condició de reserva energètica, al juliol del 2005 es creà, a iniciativa veneçolana, Petrocaribe, organització d’estats de l’Amèrica Central que garantia el subministrament de petroli sota preus de mercat als seus membres, entre els quals hi ha Cuba, per a la qual l’adhesió a aquesta organització esdevingué un suport clau per a la supervivència del règim castrista.

D’altra banda, la creació de Petrocaribe incrementà la influència de Chávez a la regió. A la resta de Llatinoamèrica, Chávez obtingué un ferm aliat en la Bolívia de Juan Evo Morales Ayma, mentre que les relacions amb estats com el Brasil foren més tenses, per raó de l’orientació més centrista del president Luiz Inácio da Silva, i obertament hostils amb el president colombià Álvaro Uribe Vélez, que l’acusà repetidament d’acollir en el seu territori bases de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (tot i l’èxit que Chávez s’atribuí com a mediador en l’alliberament d’alguns ostatges d’aquesta guerrilla al gener del 2008). La V Cimera de les Amèriques, celebrada a Trinitat i Tobago a l’abril del 2009, posà de manifest la voluntat de la nova administració Barack Hussein Obama d’un major diàleg amb Veneçuela, però al novembre, el pla conjunt dels EUA i Colòmbia de lluita contra el narcotràfic desencadenà de nou la tensió.

Llegir més...