i Transició | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Transició

substantiu femeníf
Política
ciències polítiques polít
Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional).

De la dictadura a l’estat de dret

Fou precedida per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional i per l'assassinat en un atemptat d'ETA de l'almirall Luis Carrero Blanco (1973), designat poc abans primer ministre pel dictador. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d’Espanya i cap d’estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d’Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d’Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de reforma política, la clara aprovació en referèndum de la qual (15 de desembre) determinà l’abandonament de les posicions més rupturistes de l’oposició. El reformisme, avalat en la pràctica fins i tot pel Partido Comunista de España (legalitzat a l'abril del 1977) fou afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la Unión de Centro Democrático (UCD) de Suárez en les primeres eleccions lliures (14 de juny del 1977). Tanmateix, la complicada situació econòmica i la inestabilitat política continuaren comprometent la viabilitat de la reforma, motiu pel qual hom promogué a l’octubre del 1977 els pactes de la Moncloa, un gran pacte d’estat dels principals agents polítics i econòmics. El mateix mes s’aprovà també la llei d’amnistia, un altre dels pilars del canvi de règim. Convocades corts constituents, el 6 de desembre de 1978 s’aprovà en referèndum la Constitució, redactada per una ponència formada per diversos representants de l'espectre polític. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d’ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc.) l’obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia, i al mes següent tingué lloc el fracassat intent de cop d’estat del Vint-i-tres de febrer. El govern presidit per Leopoldo Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l’octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d’altres punts de vista hom el situa l'any 1986, amb l’ingrés d’Espanya a les Comunitats Europees (des del 1993 Unió Europea).

Catalunya i l'estat de les autonomies

Durant la Transició es posaren les bases de l’anomenat "estat de les autonomies" per tal de legitimar la realitat plural de l’Estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l’Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas, que retornà a Catalunya el 23 d’octubre de 1977, es convertís en l’únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme evident però en alguns casos discutit. Confirmat en referèndum a l’octubre del 1979, l’estatut d’autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l’Estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. Les directrius d’uniformització i retallada autonòmiques que seguiren al Vint-i-tres de febrer es reflectiren en la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) i  l’aprovació de respectius estatuts d’autonomia a la resta de territoris que formen les 17 comunitats autònomes actuals. Al juliol del 1982 i al febrer del 1983 s’aprovaren els estatuts d’autonomia del País Valencià  i de les Illes Balears, respectivament. En ambdós casos, l’hegemonia exercida per partits d’àmbit estatal (especialment del PP) ha posat en qüestió tot el procés de recuperació de la identitat, i els intents d’establir vincles amb Catalunya han estat sistemàticament bloquejats. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític fins molts anys més tard.

El qüestionament de la Transició

La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l’Argentina, però al llarg dels anys, l’ordenament polític espanyol resultat del consens que pactaren franquistes i antifranquistes ha estat progressivament posat en qüestió. Són blanc de les crítiques als pactes de la Transició, l’oblit a les víctimes de la dictadura i l’equiparació entre demòcrates i antidemòcrates durant la Guerra Civil Espanyola i el franquisme, oblit sancionat per la llei d’amnistia de l’octubre de 1977 (no derogada malgrat que l’ONU ha instat l’Estat a fer-ho) i no replantejat fins el 2007 amb l'aprovació d'una llei de memòria històrica (tanmateix molt contestada per insuficient), una Constitució sorgida (i pràcticament no modificada) en una atmosfera de fortes pressions involucionistes i que sancionava l’exèrcit com a garant de la unitat territorial de l’Estat; un monarca nomenat pel dictador com a successor, diverses actuacions del qual anaren deteriorant la institució que encapçala; l’absència de judicis per crims comesos pel franquisme, així com de depuracions d’alts càrrecs del règim en les institucions polítiques, jurídiques i administratives de la monarquia constitucional, la pervivència de símbols i associacions obertament profranquistes (subvencionades pel tresor públic), i també l’absència de cap mena de condemna del franquisme del principal partit de dreta espanyol i, finalment, molts interrogants no aclarits en l’intent de cop d’estat del Vint-i-tres de febrer. Quant a l’ordenament territorial, el sistema de 17 comunitats autònomes dissenyat per satisfer més la sensació de greuge comparatiu que no pas una consciència d’identitat diferenciada ha condicionat sempre les relacions de Catalunya i el País Basc amb el govern central, com també ho ha fet, durant molt de temps, el terrorisme d’ETA. En el cas de Catalunya, s’hi ha sumat també la qüestió del dèficit fiscal a conseqüència del finançament autonòmic, considerat d’una manera molt general a Catalunya com un factor que fa perillar-ne la viabilitat econòmica. Els procediments de designació dels membres del Tribunal Constitucional, el sistema electoral i el procés de privatització dels grans monopolis de la dictadura dissenyats durant aquests anys han estat també adduïts com a elements de la pervivència d’un ordenament acusadament centralitzat i jeràrquic. La crítica al caràcter indiscriminadament conciliador i al balanç positiu de la Transició espanyola ha assolit un màxim d’intensitat des del final de la primera dècada del segle XXI, i ha estat propiciada bàsicament per dos fets: d’una banda, la crisi econòmica, acompanyada de l’esclat d’un gran nombre de casos de corrupció covats al llarg de les dècades anteriors i que posaren al descobert entramats polítics, jurídics i financers en part atribuïts a l’ordenament establert durant la Transició.En segon lloc, la sentència acusadament restrictiva dictada el 2010 pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, posterior a la ratificació d’aquest en referèndum, ha projectat l’opció de la independència reivindicada democràticament i pacífica a la centralitat de l’espectre polític català, reivindicació a la qual ha influït també la fi del terrorisme etarra. 

Data de revisió: 
2016-04-28
Llegir més...