Consultes sobre la Independència de Catalunya

Conjunt de votacions successives, extraoficials i jurídicament no vinculants que entre el 2009 i el 2011 foren convocades per la societat civil en 549 pobles, viles i ciutats catalanes i en 7 països estrangers sobre la creació d’un estat independent català.

Les consultes prengueren forma de referèndum amb la pregunta: “Esteu d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"

La consulta pionera tingué lloc a Arenys de Munt (Maresme), arran d’una moció presentada al consistori el 4 de juny del 2009 pel regidor de la Candidatura d’Unitat Popular, Josep Manel Ximenis Gil, a fi que la sala municipal acollís una votació organitzada per una entitat local. L’acord fou anul·lat per sentència judicial, de manera que la consulta s’hagué de dur a terme en un local privat, però el batlle Carles Móra i Tuxans, independent, hi donà suport explícit i entusiasta.

Les "onades" i el vot

La consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre del 2009) fou el detonant d’un procés que es desenvolupà durant dinou mesos en diverses “onades” successives:

Data Electorat potencial (aproximat) Nombre de municipis Ciutats i viles importants
13 de setembre de 2009  6.000  1 Arenys de Munt
13 de desembre de 2009  700.000  167 Vic i gairebé tot Osona; Berga, Ripoll, Solsona; Sant Cugat i diverses viles del Vallès;

Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès;

Premià de Mar, el Masnou, Arenys de Mar i altres viles del Maresme;

Banyoles i tot el Pla de l’Estany; Santa Coloma de Farners;

Tàrrega, les Borges Blanques

28 de febrer de 2010  300.000  80 el Vendrell; Molins de Rei; Montblanc; diverses viles del Vallès, el Maresme, l’Empordà i la Selva
25 d’abril de 2010  1.200.000  211 Lleida, Balaguer, Cervera, Mollerussa; Reus i Cambrils; Valls;Girona i Salt; Olot; Figueres, la Bisbal i diverses viles de l’Empordà;

Manresa i diverses viles del Bages; Igualada;

Granollers, Mollet i altres viles del Vallès;

Sant Sadurní d’Anoia i altres viles del Penedès;

la Seu d’Urgell, Tremp, Sort;

diverses viles del Baix Llobregat, el Maresme i el Tarragonès

30 de maig de 2010  170.000  1 Sabadell
20 de juny de 2010  470.000  48 Cornellà, Sant Boi, Sant Feliu i Esplugues de Llobregat, Olesa de Montserrat; Mataró; Cerdanyola del Vallès; Sitges; Falset
de juliol a novembre de 2010  200.000  19 Tarragona; Rubí; Puigcerdà; l’Ametlla de Mar
23 de gener de 2011  180.000  1 Terrassa
10 d’abril de 2011  1.500.000  21 Barcelona; Gavà; Blanes
4.726.000 549

Organització

Tant la iniciativa com l’organització, el finançament i la difusió anaren a càrrec de plataformes locals o comarcals constituïdes per ciutadans a títol personal i per entitats de la societat civil, amb el suport d’entitats d’àmbit nacional com ara Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia, Deu Mil per l’Autodeterminació, Decidim!, Òmnium Cultural i molt especialment la Plataforma pel Dret de Decidir, que pot ésser considerada el motor del fenomen de les consultes sobre la independència de Catalunya. En termes globals, les consultes no haurien estat possibles sense la participació laboriosa, desinteressada i entusiasta d’uns 50.000 voluntaris.

A l’octubre del 2009 els organitzadors de la consulta d’Arenys de Munt posaren en marxa la Coordinadora Nacional per a la Consulta sobre la Independència, i activaren el servidor Decidim.cat, a fi de centralitzar les dades i de procedir al recompte dels vots.

L’electorat potencial de cada municipi era format per totes les persones empadronades majors de 16 anys, independentment de llur condició de súbdits del regne d’Espanya. La identificació dels votants requeria la presentació del DNI o del NIE, i subsidiàriament del certificat d’empadronament per tal d’evitar duplicitats de vots i de poder establir xifres de participació, perquè els organitzadors no pogueren disposar del cens electoral.

El vot anticipat, com a equivalent del vot per correu en les votacions oficials, fou especialment promogut per tal de pal·liar l’escassa capacitat de difusió de les diverses convocatòries, deguda en bona part a la migrada cobertura que n’oferiren els grans mitjans de comunicació.

Hom pogué disposar d’observadors internacionals, la majoria procedents de Flandes, Còrsega, Sardenya, Irlanda, Escòcia, el País Basc i el Quebec, tots els quals, sense excepció, acreditaren la pulcritud democràtica i la transparència de les consultes. La consulta de Barcelona comptà amb la supervisió d’una quarantena d’observadors. 

Ajuntaments i partits polítics davant les consultes

El suport dels respectius ajuntaments varià en consonància amb la composició política de cada consistori. Molts plenaris aprovaren mocions de suport a la consulta local, el qual es concretà sobretot en la cessió d’urnes i de locals públics. D’altres consistoris, per contra, sense arribar a prohibir-les, denegaren la cessió de locals o la concessió de permisos per a la difusió de la convocatòria, o fins i tot retiraren les urnes.

La majoria de partits d’obediència catalana (Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Solidaritat Catalana per la Independència, la Candidatura d’Unitat Popular i Reagrupament Independentista) hi prestaren un suport variable però explícit. Iniciativa per Catalunya-Verds i Unió Democràtica de Catalunya mostraren posicions dividides entre els seus líders, mentre que Ciutadans - Partit de la Ciutadania i els partits d’àmbit estatal (Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i Partido Popular) s’hi mostraren contraris. La xenòfoba Plataforma per Catalunya no es pronuncià en cap sentit.

Aquestes posicions es reflectiren institucionalment en el debat i la votació al Parlament de Catalunya d’una moció presentada (març del 2011) per Solidaritat Catalana per la Independència en suport de la consulta de Barcelona del 10 d’abril. Hi votaren a favor CiU, ERC i SI, mentre que el PSC, el PP i Ciutadans la rebutjaren i ICV-EUiA s’abstingué.

Certs polítics destacats exerciren el vot en alguna de les consultes, sempre en sentit afirmatiu i generalment amb deliberada discreció: foren els casos de l’expresident i el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley i Artur Mas i Gavarró, així com diversos consellers del seu Govern i, en la legislatura anterior, alguns del govern tripartit presidit per Josep Montilla i Aguilera, a més a més del vicepresident Josep Lluís Carod-Rovira i el president del Parlament, Ernest Benach i Pascual. També l’expresident Pasqual Maragall i Mira signà a favor de la consulta d’Arenys de Munt. El suport donat per Jaume Sobrequés i Callicó motivà en gran part que abandonés el PSC. El batlle de Sabadell, Manuel Bustos, fou el primer entre els del PSC a cedir espais municipals per a la celebració de la consulta. Aquests fets provocaren notables tensions dins el PSC, davant el dilema entre defensar o no la independència i defensar el dret a votar-hi a favor o en contra. 

Reaccions polítiques i periodístiques internacionals

El govern espanyol (del PSOE) declarà la consulta pionera d’Arenys de Munt “fora de la Constitució i de la Llei”, en paraules de l’aleshores vicepresidenta i portaveu del govern, María Teresa Fernández de la Vega Sanz. En termes semblants s’expressaren altres membres de l’executiu.

Aquesta hostilitat oberta, que es traduí en el nomenament, per part del delegat del govern espanyol, d’un advocat que havia estat candidat de Falange Española per a interposar un recurs contra la consulta, desencadenà una reacció social que encara afavorí la difusió de la convocatòria. Per aquesta raó, i també pel risc de conculcar els drets democràtics en cas de prohibir-les, el govern espanyol adoptà sobretot, en les successives “onades” de consultes, una actitud de menysteniment.

Tanmateix, el context general de les relacions entre Catalunya i Espanya interferí en la tàctica d’inhibició del govern espanyol. El malestar s’anà generalitzant a Catalunya per la rellevància que havien adquirit els darrers anys certes qüestions de confrontació amb Espanya, molt especialment les relatives als vincles econòmics, a les escasses inversions en infraestructures i al dèficit fiscal.

La sentència marcadament restrictiva del Tribunal Constitucional espanyol (juny del 2010) contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006  (precedida, d’altra banda, d’un ambient fortament anticatalà en molts mitjans de comunicació espanyols), acabà d’esperonar un estat d’opinió general, si no majoritàriament secessionista, sí de pregona desafecció envers Espanya. 

En definitiva, hom pot concloure que el fenomen de les consultes sobre la independència de Catalunya influencià i condicionà directament i radicalment els processos electorals i la vida municipal i parlamentària i, al capdavall, política del país.

En general, els mitjans de comunicació espanyols es limitaren a difondre la celebració de les consultes bo i subratllant-ne el caire no oficial, la baixa participació i l’escassa transcendència política, i àdhuc sovint ridiculitzant-ne o criminalitzant-ne els organitzadors. En contrast significatiu, els mitjans de la resta del món tendiren a remarcar la sorprenent capacitat d’autoorganització de la societat civil catalana, el nivell relativament considerable de participació (tenint en compte l’extraoficialitat de la convocatòria) i els greuges històrics, culturals i econòmics d’Espanya envers Catalunya.

Al Parlament Europeu, la diputada gal·lesa Jill Evans, del Plaid Cymru, adreçà una pregunta (novembre del 2009) als presidents de la Comissió Europea i del Consell Europeu sobre la possible reacció de la Unió Europea davant les consultes sobre la independència de Catalunya que hom preparava per al 13 de desembre. 

Resultats

Els resultats del conjunt de les consultes sobre la independència de Catalunya foren els següents: 

Nombre de municipis 549 (dels 947 que integren la comunitat autònoma de Catalunya)
Participació 881.564(18,8 % del padró conjunt dels 549 municipis; 20,5 % del cens electoral conjunt dels 549 municipis)
Vots afirmatius 812.934 (92,2 %) 
Vots negatius 53.170 (6 %) 
Vots en blanc 13.016 (1,5 %) 
Vots nuls 2.444 (0,3 %) 

En general, el nivell participació fou inversament proporcional a les dimensions demogràfiques de cada municipi, però també fou condicionat per la diversa composició sociològica i, molt especialment, per la capacitat organitzativa de cada plataforma local. Així, tan sols fou inferior al 10 % del padró a Gavà, a Tarragona, a Sant Boi de Llobregat, a Esplugues de Llobregat, a Blanes, a Mollet del Vallès, a Montcada i Reixac, a Sant Feliu de Llobregat, a Rubí, al Vendrell, a Martorelles i a la Canonja.

Inversament, en 70 municipis se superà el 50 % de participació sobre el padró, la immensa majoria dels quals (llevat de Taradell, Calldetenes, Sant Julià de Vilatorta, Sant Pere de Torelló, Santa Eugènia de Berga i Santa Maria de Corcó, tots d’Osona) de menys de 1.000 habitants.

Entre les ciutats de més de 50.000 habitants, tan sols Girona, Sant Cugat del Vallès, Mataró i Manresa superaren el 20 % de participació sobre el padró; i molt remarcable per la condició de gran metròpoli d’influència internacional, fou el 18 % de partipació de Barcelona.

La proporció de vots negatius (6 % de mitjana sobre el padró conjunt) també oscil·là en funció de les dimensions demogràfiques de cada municipi. De fet, tan sols 16 municipis superaren el 10 % de vot negatiu, entre els quals Cornellà de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat i Vila-seca.