Orígens i carrera empresarial
Estudià a les universitats de Fordham (Nova York) i a la Wharton School of Finance and Commerce de la Universitat de Pennsilvània, on es graduà el 1968 en ciències econòmiques. Simultàniament s’incorporà al negoci immobiliari familiar, Elizabeth Trump & Son, del qual esdevingué el màxim executiu el 1971, any que li canvià el nom pel de The Trump Organization. El 1973 n’esdevingué president. Encapçalà una gran expansió de la companyia a la ciutat de Nova York, on, a més de l’edificació, propietat i administració de milers d’immobles, dugué a terme una sèrie de construccions efectistes i monumentals, entre d’altres, el Grand Hyatt Hotel (1978), el gratacel Trump Tower (1984) i la pista de patinatge Wollman Rink (1988).
Expandí la seva activitat constructora a la resta dels Estats Units (Trump Plaza Hotel and Casino, 1983, Taj Mahal Casino, 1988, a Atlantic City; Trump International Hotel Las Vegas, 2007, etc.) i del món, amb altres grans edificis amb denominacions similars (sempre amb el nom Trump). Simultàniament estengué la seva activitat en altres sectors, com ara el dels casinos, l’esport, l’aviació comercial, el món de l’espectacle i dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, on en 2003-15 conduí The Apprentice, un programa de telerealitat de gran èxit. El 1988 creà la Trump Foundation. Malgrat algunes fallides i els litigis per acusacions d’evasió i frau fiscal i pràctiques de discriminació en alguns dels seus negocis, es consolidà com una de les primeres fortunes dels Estats Units i, alhora, esdevingué popular en amplis sectors de la població nord-americana, especialment entre els blancs protestants no llatins.
Inicià les incursions en política al final de la dècada de 1970, com a decidit partidari del republicà Ronald Reagan. El 1999 s’afilià al Reform Party, que abandonà el 2001 pel Partit Demòcrata fins el 2008, que tornà a prestar suport als republicans. Tanmateix, al llarg d’aquests anys feu donacions tant a demòcrates com a republicans. Tot i no presentar la candidatura a la presidència dels Estats Units, les seves intervencions polítiques adquiriren cada cop més projecció, i arribaren al màxim amb el qüestionament de la ciutadania de l’aleshores candidat Barack Obama, cosa que el faria inelegible.
El juny del 2015 presentà la candidatura a la presidència dels Estats Units amb el lema Make America Great Again (‘Tornem a fer gran Amèrica’). Derrotà clarament els rivals successius en el procés de primàries amb un missatge contundent, en el qual reforçava la seva imatge de polític fora de l’stablishment de Washington. Partidari d’aturar la immigració amb mètodes dràstics, incloent-hi la deportació massiva d’il·legals, de controlar estrictament els musulmans als Estats Units i vetar-ne l’entrada, de mesures proteccionistes, baixades d’impostos i de posar fre als tractats comercials internacionals, i d’afavorir l’ocupació entre els ciutadans nord-americans, alguns dels seus pronunciaments sobre les dones i sobre els afroamericans causaren grans polèmiques i foren qualificats àmpliament de masclistes i racistes. També se situaren fora del consens convencional la negació del canvi climàtic, els comentaris laudatoris de règims autoritaris, entre d’altres el de Vladimir Putin, i el qüestionament de l’OTAN. El juliol del 2016 fou nominat candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà. Enfrontat a la candidata demòcrata Hillary Clinton, guanyà les eleccions celebrades el 8 de novembre i es convertí en el successor de Barack Obama (a partir del 20 de gener de 2017).
La presidència
Orientada en primer lloc (com pràcticament en tots els àmbits) a desfer el llegat d’Obama, la política econòmica de Trump prioritzà un retorn al proteccionisme en forma de reimposició d’aranzels i altres barreres. Aquest objectiu tingué com a justificació principal la Xina, a la qual acusà reiteradament de competència deslleial i que responsabilitzà de la pèrdua de llocs de treball i de la depressió a les zones industrials dels Estats Units. La taxació sobre les importacions xineses desencadenà represàlies de la Xina en el mateix sentit i donà lloc al que es qualificà de “guerres comercials”, que es mantingueren amb intensitat variable al llarg de tot el mandat de Trump. Aquest retorn al mercat protegit afectà també gran part dels socis comercials dels Estats Units, entre els quals hi havia la Unió Europea. La frenada o regressió en la creació de grans àrees internacionals de lliure mercat afavorida per les administracions anteriors, tant republicanes com demòcrates, es manifestà també en la retirada dels Estats Units del Partenariat Transpacífic (gener del 2017) i en la modificació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (octubre del 2018). El segon gran eix de la política econòmica de Trump fou la retallada d’impostos més gran duta a terme en trenta anys. Tot i que aquesta mesura contribuí a augmentar el dèficit significativament, al llarg de la major part del mandat de Trump l’economia nord-americana registrà resultats positius innegables, com ara una caiguda rècord de l’atur, la disminució de la pobresa i un cert ressorgiment del cinturó industrial de l’Oest Mitjà. La irrupció de la pandèmia de la COVID-19 repercutí en l’economia des de la primera meitat de l’any 2020, deixant en suspens la continuïtat d’una evolució en conjunt positiva.
La política exterior de Trump tingué un caràcter aïllacionista, tot i que acusadament selectiu. On més clarament es manifestà aquest viratge fou en les relacions amb els organismes i tractats internacionals i en les relacions transatlàntiques amb els aliats tradicionals dels Estats Units: dels primers, els Estats Units anunciaren oficialment la retirada del COP21; suspengueren també la contribució a l’OMS, que Trump acusà de connivència amb la Xina en el que qualificà de mala gestió de la COVID-19. El juny del 2018 Trump fou el primer president nord-americà a protagonitzar una trobada amb el cap d’estat de la República Popular de Corea (Kim Jong-un), cosa que no impedí a aquesta dictadura continuar la cursa d’armament i l’hostilització de la República de Corea. Quant a l’Europa Occidental, foren evidents els desacords de Trump amb la Unió Europea i especialment amb els mandataris dels dos principals estats membres, Angela Merkel i Emmanuel Macron, i al mateix temps mostrà una clara sintonia amb el primer ministre Boris Johnson, destacat impulsor del Brexit. Després d’acusar els aliats occidentals d’incomplidors en el finançament de l’OTAN, al final del seu mandat impulsà una reducció dràstica dels efectius militars de les bases d’Alemanya, part de les quals transferí a Polònia.
A l’Orient Mitjà, en canvi, la seva actuació tingué com a manifestació més visible el trencament de l’equilibri cercat per Obama en el conflicte entre palestins i israelians amb una clara aposta en favor de la política de duresa del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu: entre altres mesures, Trump reconegué la capitalitat de Jerusalem (desembre del 2017) i la sobirania israeliana sobre els alts del Golan (març del 2019), i implícitament donà suport a l’extensió dels assentaments jueus a Cisjordània. Malgrat proclamar una croada contra el terrorisme islamista que comportà una controvertida legislació contra l’entrada als Estats Units de ciutadans procedents d’estats de majoria o confessionalment islàmics, el mandat de Trump es caracteritzà per un acostament a l’Aràbia Saudita i els seus aliats. Paral·lelament a una dura hostilitat envers l’Iran presidida per la retirada dels Estats Units de l’acord nuclear del 2015 (maig del 2018) i que culminà amb la mort del principal comandament militar iranià en una operació nord-americana (gener del 2020), l’acostament precedí l’establiment de relacions de la monarquia saudita i alguns estats musulmans amb Israel, que Trump reivindicà al seu crèdit. En el conflicte de Síria, després de l’expulsió de l’Estat Islàmic dels darrers enclavaments, Trump ordenà la retirada dels efectius nord-americans del nord de Síria, moviment que tingué com a conseqüència el control de la regió per Turquia i també per part de Rússia i l’Iran. En el mateix sentit, el febrer del 2020 els Estats Units signaren un acord amb els talibans pel qual les forces nord-americanes es retiraven de l’Afganistan en canvi de no protegir grups terroristes en el seu territori. Trump presentà el tracte com un acord de pau, qualificació molt discutida tant als Estats Units com al país asiàtic, i també internacionalment.
L’agressivitat de Trump aplicada a les relacions econòmiques amb la Xina no tingué cap correspondència amb la defensa dels drets humans a la regió xinesa de Xinjiang Uigur i de les garanties democràtiques a Hong Kong enfront la repressió imposada per Pequín, fets davant els quals els Estats Units bàsicament s’inhibiren. De manera similar, sota el mandat de Trump, els Estats Units s’abstingueren de condemnar (en contra de la tradició exterior nord-americana reivindicada com a garant de la democràcia i de l’estat de dret) l’autoritarisme de Vladimir Putin, Recep Tayyip Erdoğan i altres autòcrates.
En política interior, Trump aplicà el plans antiimmigració no tan als musulmans sinó també a la immigració il·legal des de la frontera amb Mèxic. L’aprovació del projecte de construcció d’un mur al llarg de la frontera sud dels Estats Units amb aquest propòsit topà amb la falta de finançament, l’oposició legislativa i les demandes judicials, obstacles que el portaren a declarar l’emergència nacional el febrer del 2019. En política domèstica fou també especialment conflictiva la seva resposta, qualificada de tèbia, a actuacions considerades de connivència de les forces de seguretat en disturbis de l’extrema dreta i discriminatòries cap a determinades minories, especialment els afroamericans, arran sobretot de la mort d’un ciutadà negre en el curs d’un arrest que a mitjan 2019 desencadenà l’onada de protestes i disturbis racials més gran des de l’època de la lluita per la igualtat de drets civils. Tot i les polèmiques i les confrontacions que suscitaven tant les seves mesures com la virulència dels seus pronunciaments públics, mantingué un elevat nivell de popularitat. Tot i això la irrupció de la pandèmia de la COVID-19 el 2020, davant la qual mantingué posicions properes al negacionisme, afavorí una acceleració dels contagis que convertí en poc temps els Estats Units en l’estat del món amb més casos. La pandèmia i la consegüent frenada de l’economia comportaren un retrocés del seu suport.
Des de la presa de possessió, el comportament bel·licós de Trump l’enfrontà no només als rivals polítics sinó sovint també als seus teòrics aliats (les elits republicanes tradicionals), que afegits a les sospites recurrents d’irregularitats donaren lloc a una legislatura singularment turbulenta. El nombre d’alts càrrecs del govern destituïts o dimissionaris (entre els quals el secretari d’estat i el secretari de defensa, substituïts el març i el desembre del 2018) fou, amb diferència el més alt de la història del país. En una mesura superior a la dels seus predecessors en el càrrec, Trump fou també objecte d’acusacions de fraus i d’irregularitats fiscals que, entre d’altres, l’obligaren a clausurar la seva Fundació el desembre del 2018. Les denúncies més greus es dirigiren contra les sospites d’interferència de Rússia en la campanya electoral a favor de Trump, en les quals ell mateix hauria cooperat. Investigat per aquest cas, no fou incriminat (març del 2019) per falta de proves clares, bé que segons l’informe final es podia arribar a acusar el president d’obstrucció a la justícia.
Un cas similar tingué lloc durant la campanya per a les eleccions del novembre del 2020, quan els demòcrates acusaren Trump de pressionar el govern d’Ucraïna perquè investigués un fill del candidat demòcrata a la presidència Joe Biden per presumpte frau. El desembre del 2019 la Cambra de Representants aprovà un procés de destitució (impeachment) que el Senat rebutjà el febrer del 2020. Celebrades les eleccions el 3 de novembre, Trump es negà inicialment a acceptar-ne els resultats (en contra seva) adduint frau, però les seves demandes de recompte de vots tan sols prosperaren en un estat on tanmateix la victòria de Biden fou confirmada. Una setmana després que el col·legi electoral declarés Biden guanyador, una multitud de seguidors de Trump encerclà i ocupà el Capitoli, finalment desallotjat per la policia. Les manifestacions de Trump sobre aquests fets foren considerats pels demòcrates una incitació a la insurrecció, motiu pel qual activaren un segon impeachment contra el president en funcions. En una decisió inèdita i controvertida, arran d’aquests fets Facebook, Instagram i Twitter, xarxes socials emprades per Trump com a principal mitjà de la seva activitat política, molt per davant dels mitjans tradicionals, decidiren desactivar els seus comptes. Joe Biden rellevà Donald Trump en el càrrec el 20 de gener de 2021. El 13 de febrer el Senat votà en contra del segon impeachment.
El maig del 2023 fou condemnat a pagar una indemnització de cinc milions de dòlars per abús sexual i difamació contra l’escriptora Elizabeth Carroll, fets que s’havien produït el 1996 i el 2019, respectivament.