Tot i que conreà gairebé tots els gèneres, fou en el vessant de la poesia i, en segon terme, de la dramatúrgia, que la seva obra es vinculà amb la música. Entre els compositors interessats en la seva obra poètica destacaren Eduard Toldrà (Les garbes dormen al camp, 1923; Vinyes verdes vora el mar, 1924; Cançó de vela, 1926, i el Romanç de Santa Llúcia, 1924), i Enric Morera, que el 1922 estrenà l’òpera Don Joan de Serrallonga, amb text de Sagarra, de qui musicà també algunes Cançons de carrer, per a una sola veu, i La cançó dels catalans, sardana cantada per a sis veus. Els anys vint intervingué en algunes de les revistes més celebrades del Paral·lel (Charivari). També fou el lletrista d’un Cant del poble, musicat per Amadeu Vives, amb què hom intentà infructuosament substituir Els Segadors el 1931 (considerat un himne massa agressiu), i de l’himne de l’Olimpíada Popular (1936), que no arribà a ser musicat. Anys després de la Guerra Civil, cantants relacionats amb el renaixement musical català (Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Celdoni Fonoll, etc.) recuperaren per a un públic ampli alguns dels poemes de Sagarra.