Considerat un dels estils principals del jazz, s’originà entre músics joves, procedents de diverses big bands i conjunts, que es reunien a part per fer sessions més experimentals. Té com a figura principal el saxofonista Charlie Parker, que fou el primer a introduir innovacions que comportaren una ruptura amb l’estil dominant, anomenat de manera genèrica swing. Entre els fundadors del bop cal esmentar també el trompeta Dizzy Gillespie, els pianistes Bud Powell i Thelonious Monk i els bateries Max Roach i Kenny Clarke.
Les seves característiques són l’abandó de la continuïtat rítmica, la prolongació de les bases harmòniques en detriment de la melodia, que dona un marge molt més ampli a la improvisació, el fraseig ràpid o molt ràpid i la preferència per grups petits (generalment quintets en el format de saxòfon, trompeta, piano, bateria i baix) en oposició a les big bands, aleshores molt en voga. L’èxit del nou estil fou tan gran que marcà tota l’evolució posterior del jazz. A mitjan anys cinquanta el bop donà naixement a dos corrents: el hard-bop, que incorporava la tradició del blues, el rhythm-and-blues i el gospel, del qual foren representants cabdals els Jazz Messengers, i el cool.
A més de donar nom a aquest període inicial, el mot bop s’empra habitualment per a referir-se al jazz evolutiu dels anys 1940-70.