El bronze d'Àscul

El 1908 es localitzà a Roma un document epigràfic sobre una planxa de bronze —entre els romans era el material característic per a plasmar els textos jurídics—, que aviat la investigació del moment va batejar com a bronze d'Àscul o turma salluitana i apareix indistintament amb un nom i l'altre en la bibliografia especialitzada des d'aquell moment. El primer nom se li va donar perquè feia referència a un esdeveniment que tingué lloc a l'antiga ciutat italiana d'Ausculum, avui Àscul (Ascoli Piceno), l'any 89 aC (data del document), i el segon perquè són les dues primeres paraules del document, que precedeixen una sèrie de noms de topònims i de personatges. El document apareix encapçalat per Gneu Pompeu Estrabó (pare de Pompeu el Gran), que, en la seva qualitat d 'imperator —cap de l'exèrcit—, concedia la ciutadania romana com a premi als components de la turma que s'havien distingit en la presa de l'esmentada localitat italiana, alçada, com tantes d'altres, en armes contra Roma en l'anomenada Guerra Social. Una turma era, a l'exèrcit, una divisió de l'ala formada per uns 300 o 400 genets de pobles aliats que tenien els seus propis comandaments, però que, en darrera instància, depenien del praefectus equitum—comandant de cavalleria— romà. La singularitat d'aquest document rau en el fet que els cavallers beneficiats amb la ciutadania —trenta en total— eren tots hispans (en el bronze se n'indicava el lloc d'origen), concretament de la vall mitjana de l'Ebre i de zones immediates. En principi es tracta no sols de la primera menció segura de provincials emmarcats a l'exèrcit de Roma —cal suposar que eren nobles a les seves comunitats: el cavall fou sempre un símbol social al món antic—, sinó també d'un element molt valuós per a l'estudi del procés de romanització a l'occident de l'Imperi. Aquest procés apareix molt significativament lligat a l'exèrcit.

D'antuvi, resulta difícil la identificació de la majoria dels topònims que precedeixen els noms dels cavallers. Avui, després de troballes recents, sembla clar que salluitana es refereix a Salluie, localitat situada als confins del món ibèric, on posteriorment August fundaria Caesaraugusta —Saragossa—, i, com que encapçala la llista, se suposa que era el centre de reclutament. Així, doncs, no es tracta d'un antropònim com s'havia sostingut. D'altres topònims plantegen problemes, augmentats pel fet que el document es conserva incomplet i falta part de les lletres inicials, com és el cas del que es refereix a una localitat que, sense gaire fonament, s'ha volgut posar en relació amb Ausa —Vic—.

En el bronze s'hi mencionen també personatges bagarensis, begensis, segienses, ennegensis, libenses, suconsenses, lluerensis i ilerdenses. És indiscutible que, en el darrer cas, es tracta d'habitants d'Ilerda —Lleida—. Tanmateix, a banda de la possibilitat, també discutible, que els libenses procedissin de la pirinenca Iulia Lybica —Llívia—, les altres atribucions a poblacions catalanes s'han fet a partir de topònims semblants, a vegades forçats. El més convincent és que es tracti de localitats ilergetes, sedetanes i vascones. Sembla acceptable suposar que Ilerda constituïa el punt més oriental dels esmentats i, precisament, el que es pot deduir per a aquesta ciutat, i de manera indirecta per a d'altres poblacions, és d'una importància capital per distints motius.

La regió dels ilergets, presidida per Ilerda (o Iltirta a les monedes ibèriques), entrà a l'òrbita de Roma al mateix temps que ho feien els territoris costaners, és a dir, ja en temps dels Escipions. La ciutat del Segre era, sens dubte, la més important de totes les que els invasors controlaren en un primer moment a l'interior, i cal suposar que aquesta preeminència —de la qual són un bon testimoni les seves nombroses encunyacions—, unida a la seva excel·lent situació en una cruïlla de camins naturals, va fer que es constituís la base dels exèrcits més lògica amb vista a la penetració cap a l'interior peninsular. Aquest paper primordial, el va perdre quan l'administració romana va decidir de fundar, més a l'interior, la colònia de Celsa (Velilla de Ebro), encara a terres ilergetes, i, posterioment, Caesaraugusta, a la regió sedetana, potenciada des del principi per a convertir-se en la ciutat més important de la zona. Lleida va ser, des d'August, municipium —municipi—, però hi ha la possibilitat que abans hagués tingut un altre status (és probable que el de colònia llatina), i això és el que es dedueix, precisament, del bronze d'Àscul. En efecte, si en aquest document epigràfic els cavallers que accediren a la ciutadania apareixen sempre amb el seu nom indígena, els tres ilerdenses que es mencionen en són l'excepció: ja tenen noms llatins — praenomen i nomen—, si bé la filiació —que, com era costum al món antic, també s'indicava— mostra que els seus pares no els tingueren. Es tracta de Quintus Octacilius, fill de Suisetarten, Caius Cornelius, fill de Nesille, i Publius Fabius, fill d'Enasagin. Encara que no s'ha de descartar que haguessin adquirit abans la ciutadania a títol individual —es tractava, sens dubte, de membres de l'aristocràcia local—, també pot deduir-se que l'extensió del dret llatí s'havia produït entre més conciutadans seus (potser a causa de la creació d'una colònia), encara que només uns anys abans, com es deduiria del fet que els pares encara presentessin onomàstica indígena. Aquesta idea d'un status anterior al de municipi per a Ilerda no és nova, però ha tornat a adquirir actualitat en comprovar-se arqueològicament una ocupació de les zones planes de la ciutat i una primera organització del seu territori agrícola al final del segle II aC, quan era travessat per la via que, pels mil·liaris —columnetes que marcaven a les vies la distància de Roma en milles— de Quintus Fabi Labeo apareguts prop de Lleida, se sap que ja estava condicionada entorn del 118-114 aC. En contra d'aquesta suposició hi ha el fet que l'urbanisme i la racionalització del territorium—territori— per aquestes dates no constituïen una peculiaritat local, sinó que van ser una circumstància general a tota la franja oriental peninsular i, a més, el fet que ni les fonts escrites ni, sobretot, les numismàtiques (aleshores Ilerda era una seca activa) es facin ressò d'un esdeveniment tan important.

Un altre aspecte que cal tenir en compte d'aquest document és el lligam, la relació de clientela que es produïa entre un membre de la família dels Pompeus i personatges ilerdenses, cosa que explica el fet que unes dècades més tard, quan tingué lloc la batalla d'Ilerda, el 49 aC, un dels moments culminants de la Guerra Civil romana entre els partidaris de Cèsar i els de Pompeu, la ciutat abracés el bàndol dels pompeians i tanqués les portes a Cèsar.