L'aigua com a factor de civilització

Un dels trets que reflecteixen més eficaçment la maduresa urbana dels assentaments en general és el desenvolupament de les infraestructures hidràuliques. L'organització del proveïment col·lectiu de l'aigua i la seva evacuació a través d'un sistema de clavegueres és un indici que marca l'adquisició del sentit de ciutat. La història de Roma reflecteix puntualment aquest assoliment. El pas de nucli de població petit establert sobre el turó del Palatí a una autèntica ciutat al segle VII aC requerí que el primer rei etrusc de Roma, Luci Tarquini Prisc, emprengués la construcció de la gran claveguera —Cloaca maxima— amb la seva xarxa subsidiària de desguassos. Només així es pogué assecar i urbanitzar l'espai que amb el temps acabà sent el fòrum de la ciutat. De la mateixa manera, la transformació de la Roma arcaica de l'inici en una gran metròpoli hel·lenística, en el decurs del segle III aC, implicà el desenvolupament d'una immensa xarxa d'aqüeductes. El llibre escrit per Sext Juli Frontí l'any 97 dC, durant el temps en què fou el responsable del proveïment d'aigua —curator aquarum—, narra aquest procés. L'aqüeducte més antic de la ciutat fou fet construir pel censor Api Claudi el Cec l'any 312 aC. Amb un recorregut de 16 km, la seva capacitat era de 73 000 m³ d'aigua al dia. Fins aleshores, diu Frontí, els romans s'havien acontentat amb l'aigua dels pous, de les deus o del riu. A més d'aquests sistemes, per l'arqueologia se sap que a les cases es construïen cisternes per recollir l'aigua de la pluja. D'altra banda, cal tenir presents també els aqüeductes. A la construcció de l'Aqua Appia—l'aqüeducte d'Api—, li seguí la construcció de 10 aqüeductes més, que arribaren a assolir una capacitat de proveïment d'uns 900 000 m³ d'aigua al dia. Si es té en compte que Roma en el seu apogeu tenia un milió d'habitants, la mitjana de la quantitat d'aigua que pertocava a cada persona era de 1 000 litres per dia (una de les millors mitjanes de proveïment de tots els temps). Amb aquesta aigua s'alimentaven termes públiques i privades, fonts monumentals (nimfeus), fonts públiques al carrer i alguns domicilis privats. L'amfiteatre flavi (Colosseu) disposava d'una xarxa de més de 100 punts d'aigua distribuïts per tot l'edifici per a ús dels assistents als espectacles.

A les províncies occidentals, les ciutats van tardar molt més que Roma a organitzar el proveïment d'aigua a gran escala. Per a tot el període republicà el sistema bàsic foren les cisternes que recollien l'aigua de la pluja i els pous, una continuació, en definitiva, de la tradició preromana de proveïment de nuclis urbans. El sistema sembla perfectament elaborat en ciutats púniques del nord d'Àfrica, com el barri de Cartago descobert sota el turó de Byrsa o la ciutat de Kerkouan, i, així mateix, en les colònies gregues d'occident com la fundació focea d'Empòrion —Empúries—. A la part d'Empúries corresponent a la ciutat grega (modernament anomenada Neàpolis) més de 20 cases tenien una cisterna al subsol del seu pati. Les cobertes d'aquestes cases conduïen l'aigua cap a l'interior del pati, que estava pavimentat en opus signinum i disposava d'un filtre per a l'ompliment de la cisterna. Una conducció de sortida vessava l'aigua sobrant a les clavegueres públiques. En diferents punts d'Itàlia, durant el segle III aC aquesta instal·lació hidràulica de l'atri o pati interior es va incorporar al concepte espacial de la casa —domus—. Així, el compluvi —compluuium—, una obertura quadrada de la teulada de l'atri, recollia les aigües pluvials, que anaven a parar a l'impluvi —impluuium—, una petita bassa també quadrada. Aquesta solució arquitectònica, que permetia proveir la cisterna subterrània, es va generalitzar amb les fundacions colonials d'època republicana fins a imposar-se com a model de prestigi de la casa aristocràtica.

Amb el desenvolupament de la vida urbana a les ciutats romanes d'època augustal, entre d'altres aspectes, es generalitzaren les activitats balneàries, amb la multiplicació de banys i termes (se'n coneixen exemples a Empúries, Bètulo —Badalona— o a Tàrraco). D'altra banda, l'aigua havia assolit un paper de prestigi en l'espai urbà. Així, van aparèixer fonts monumentals en els fòrums i en espais públics (com en el cas del fòrum d'Empúries). Les elits locals, copiant els models de palau prestigiós de temps republicans, enriquiren les seves cases amb estanys, fonts i banys (se'n tenen importants exemples a Bètulo, Bàrcino, Tàrraco i Empúries). Tanmateix, el gran consum d'aigua es produí amb l'adquisició de nous estàndards de confort per part d'àmplies franges de la població, en especial dels lliberts enriquits. Una visita a les termes s'havia convertit al segle II dC en una obligació social més que no pas higiènica. Aquestes noves necessitats implicaren el desenvolupament d'una enginyeria hidràulica espectacular. La recerca de deus cada vegada més llunyanes obligà a construir costosos aqüeductes (Tàrraco, Bàrcino) i a aplicar una enginyeria hidràulica en creixent desenvolupament. Per ara, a Catalunya no s'han documentat espectaculars sifons com els de Lugdunum (ciutat de la Gàl·lia, avui Lió) o Pèrgam (ciutat de Mísia a l'Àsia Menor), però el complex sistema de conduccions de proveïment d'aigua a Tàrraco, amb traçats en part subterranis i en part sobre aqüeducte, reflecteix en l'acurat disseny de les seccions dels conductes i en l'emplaçament de pous de compensació de pressió una efectiva aplicació de les principals lleis de la hidràulica.

Els aqüeductes acabaven en un dipòsit de distribució amb diverses boques de sortida. El      —castellum aquae— de Pompeia (a la Campània, Itàlia) tenia tres boques diferenciades. La primera es destinava a les fonts públiques, la segona als edificis públics i la tercera als privats. Aquest sistema permetia controlar el cabal d'aigua de cada ramal en casos d'escassetat d'aigua. La realitat arqueològica mostra que no sempre era possible disposar d'un cabal suficient. A vegades, es buscaren solucions alternatives que complementessin el proveïment. És el cas de les ciutats de Pompeia (al sud d'Itàlia) i d'Òstia (prop de Roma), on els conjunts termals complementaven el seu proveïment a través de la capa freàtica amb l'ajut de sénies mogudes per esclaus.