Densitat física de la urbanització al País Valencià. 1990-2005.
Una forta i llarga onada d’urbanització ha convertit la construcció en el principal sector econòmic del País Valencià, alhora que també ha generat nombrosos desequilibris socials i mediambientals. Els conflictes entre promotors immobiliaris i ciutadans afectats per la pèrdua de valor de llurs propietats són freqüents. Els impactes sobre el territori són severs, amb efectes omnipresents de pertorbació mediambiental, destrucció de paisatges, brutalitat visual i corrosió espiritual.En dues dècades, la construcció ha duplicat el seu pes relatiu en el valor afegit brut, i ha passat del 5,8% el 1985 al 12,1% el 2005. Entre els anys 2000 i 2004 ha representat el 26,4% de l’augment del Producte Interior Brut (PIB) valencià, mentre la resta dels sectors s’estancava o decreixia. El nombre de persones ocupades en aquesta branca d’activitat es duplicà en cinc anys. Amb magnituds com aquestes, la construcció ha adquirit un protagonisme enorme en l’economia, l’activitat laboral i la política valencianes. Un sistema productiu que havia arribat a ser complex i diversificat s’ha transformat en una mena de monocultiu immobiliari.
L’existència d’un nombre molt gran de cases buides, unida a les dificultats d’accés a l’habitatge de bona part de la població, configura un conflicte que es fa palès amb una intensitat relativament baixa. Segons el Cens del 2001, al País Valencià hi havia 2 547 775 habitatges familiars (un 22% més que deu anys abans) i s’ha calculat que tres anys més tard la xifra s’havia incrementat fins a 2 740 879; és a dir, 1 habitatge per cada 1,7 habitants, al capdavant d’aquest indicador a Europa. Cal registrar també desproporció en els usos i infrautilització de l’estoc. Els habitatges principals o de residència habitual eren el 58,5% del total (10 punts menys que al conjunt espanyol), els secundaris eren el 24% i els buits el 17,5% (més del doble que la mitjana espanyola). De fet, el 2004, al País Valencià hi havia més del 22% de les cases buides de tot Espanya. Això no ha impedit que els preus hagin continuat pujant, i que hagin passat de 492 €/m2 l’any 1997 a 1 028 €/m2 el 2003, amb els problemes consegüents a l’hora d’accedir a l’habitatge i mantenir-lo. Una bona part del que s’ha construït —potser no menys del 40%— s’ha comprat com a inversió especulativa, en una dinàmica potenciada pel nou sector de serveis financers i empesa pels baixos tipus d’interès. L’eventual prolongació d’aquest model podria consolidar una fractura social entre grups inversors i grups endeutats per l’habitatge. Encara en fase de latència, el conflicte és potencialment explosiu.
Canvi relatiu de la població, el PIB i el consum de ciment al País Valencià. 1995-2005.
Si l’esforç d’aconseguir un sostre és sovint personal i invisible, en canvi, l’ocupació del terreny deixa arreu traces clamoroses. A l’inici del segle XXI el 5% del territori valencià era sòl artificial, cobert de ciment o d’asfalt, un 50% més que deu anys abans. I en la franja costanera, les xifres s’havien disparat, amb taxes de creixement interanual provincial per al període 1990-2000 del 8,1% a Alacant, del 4,7% a València i del 2,3% a Castelló. D’aleshores ençà, el procés ha entrat en una fase agònica, abocada a esprémer els beneficis fins al límit. Hom ha calculat que els plans d’actuació urbanística aprovats o en tràmit entre els anys 2000 i 2006 comportarien, en cas de realitzar-se per complet, el segellament addicional d’un mínim de 16 500 i un màxim de 27 000 hectàrees. L’equivalent, si fa no fa, d’una nova ciutat de València o d’una nova conurbació de l’Horta en només sis anys. Poca sorpresa, doncs, en la constatació que el consum de ciment ha crescut deu vegades més que la població.Com acostuma a passar amb els canvis socials profunds, la via valenciana a la modernitat ha infantat una nova classe: la burgesia cimentera; que és molt més que un grapat d’especuladors: és un autèntic grup dirigent. Ha articulat al seu voltant un bloc hegemònic que inclou constructors, polítics i intel·lectuals, tècnics i professionals diversos, segments significatius de joventut treballadora amb pocs estudis i, fins i tot, peons immigrats. En resum, una força social de debò, que toca cada racó amb una inèrcia poderosa i determina decisivament l’economia i la política valencianes.
L’altre pol de la contraposició va generar primer el moviment Abusos Urbanístics, No! (AUN) i ha acabat impregnant moltes protestes locals i oferint un referent practicable a una part de l’oposició, aplegada en la plataforma Compromís pel Territori, una suma de professionals compromesos i de representants informals d’organitzacions polítiques de l’esquerra. La protesta té motius forts i consistents. No és sorprenent pel fet d’existir. El que crida l’atenció és més aviat la seva base social. En les comarques turístiques, les víctimes de la promoció immobiliària són sovint propietàries de segones residències, una condició que sol anar lligada a comportaments individualistes, no gens propensos a l’acció col·lectiva. En altres indrets, els espais de la confrontació són també llocs de residència habitual de població activa, però la condició de propietari és sempre un factor significatiu a l’hora d’encendre la mobilització.
La protesta és intensa perquè el País Valencià era ja un univers residencial abans de l’últim allau de ciment. Sovint, els nous plans d’expansió urbanística no afecten únicament terres agrícoles o espais naturals, sinó zones habitades en xarxes residencials de baixa densitat, ocupades en les dècades precedents d’expansió turística, en més d’una ocasió sobre terrenys classificats com a rústics. I les persones que reaccionen són sobretot les que viuen en aqueixes zones. Com s’ha dit adés, l’amenaça al valor de la propietat, tant econòmic com simbòlic, és un motiu habitual del conflicte, però la difusió social d’aquest té molt a veure amb la multiplicació d’impactes sobre els ecosistemes, d’alteracions molt agressives dels referents paisatgístics, amb la impossibilitat de mantenir un sentiment de pertinença o una identificació emocional amb els llocs.
En qualsevol cas, hom pot conjecturar que, en bona mesura, el ressò obtingut per AUN es deu al fet que ha situat el dret de propietat en el centre de les seves denúncies. Les lectures del conflicte fetes des de l’esquerra han tendit a posar aquest factor en segon pla, i fins i tot a mirar-lo amb certes reserves ideològiques. Les fetes des de la dreta han atribuït el descontentament a motivacions d’oposició política o fins i tot han apuntat teories conspiratòries força delirants (suggerint que l’agitació no passa de ser una maniobra de competidors interessats a potenciar l’oferta urbanística i turística d’altres regions). Sembla clar, però, que la manca de prejudicis que ha caracteritzat les actuacions d’AUN en aquest punt ha facilitat la comprensió de la denúncia en les institucions europees, a més de treure a la llum un determinant socioeconòmic fonamental del conflicte.
Una legislació que concedeix atribucions molt àmplies als promotors del desenvolupament urbanístic i posa les coses ben difícils als propietaris de cases i terrenys ha projectat el conflicte fins a les institucions europees. No és gens freqüent que el Parlament Europeu afirmi que les lleis d’un estat membre donen peu a violacions greus dels drets humans, impactes desastrosos sobre el medi ambient, expropiacions abusives i casos de corrupció confirmats. I, tanmateix, això és el que va fer el 13 de desembre de 2005, quan va aprovar una Resolució sobre les aplicacions abusives de la Llei urbanística a la Comunitat Valenciana. Fins aleshores, les denúncies de 15 000 residents de diferents nacionalitats —promogudes per AUN— havien fet un camí llarg.
Com a resposta, el govern autònom valencià va substituir la Llei denunciada (Ley Reguladora de la Actividad Urbanística, LRAU) per una altra no menys discutible (Ley Urbanística Valenciana, LUV). Va permetre, a més, un munt de projectes urbanitzadors en el trànsit entre les dues lleis, cosa que ha mantingut vives totes les sospites i ha donat lloc a un estret seguiment de l’assumpte per part de la Comissió Europea. El 28 de març de 2007 arribà a la Comissió de Peticions l’informe d’una nova missió parlamentària sobre el terreny. El llenguatge de l’informe no era precisament diplomàtic, amb mencions explícites a la «persistent i prolongada conculcació dels drets legítims de multitud de ciutadans europeus a Espanya, fonamentalment a la Comunitat Valenciana, en matèria de sòl i d’habitatge», a «una legislació que afavoreix l’urbanitzador i despulla les persones de llur autèntica integritat», etc.
Informacions no gaire complaents amb l’urbanisme valencià han esdevingut habituals als mitjans de comunicació europeus. I fins i tot han creuat l’Atlàntic: el 25 d’octubre de 2006, l’edició digital del «Washington Post» es referia a la normativa valenciana amb expressions com ara «malson legal» o «la llei que roba la terra».
Els condicionants ecològics de tota la història són prou forts. Al País Valencià, els requeriments materials per persona són considerables: de fet, només podrien estendre’s a tota la humanitat si el planeta fos tres vegades més gran. Malgrat això, no estan per damunt dels nivells europeus. Ara bé, la pressió antròpica per unitat de superfície sí que és molt elevada; en molts indicadors, notablement superior als valors de l’entorn europeu. Conseqüència no gens sorpre nent del fet de ser un país petit, densament poblat i amb un fort dinamisme econòmic.
Tot això provoca que, sovint, els problemes mediambientals apareguin més connectats amb el ciment i l’aigua que no amb les matèries habituals, com ara els tòxics industrials o els gasos d’hivernacle. S’entendrà amb una sola mostra: l’any 2004, cada km2 del territori valencià incorporà 288 noves tones de ciment, cinc vegades més que la mitjana europea i tres vegades més que l’espanyola.
L’especialització econòmica desequilibrada, la demanda immobiliària i fins i tot la corrupció política expliquen una part d’aquests fenòmens, però la magnitud i la rellevància de les respostes socials tenen molt a veure amb el fet que les últimes onades d’urbanització actuen sobre espais ja habitats i multipliquen, així, el nombre de persones afectades i aguditzen els efectes de saturació. Dependència excessiva de la construcció, demanda especulativa i connivències polítiques no són trets exclusivament valencians: la conflictivitat derivada de l’intent d’encaixar tot això en un territori petit, ecològicament fràgil i ja sobrepoblat, en canvi, resulta molt característica.