Evolució històrica
Afiliació a IC
Assemblees d’IC
Per comprendre la formació i les característiques d’IC, que no pot ser definida exactament com un partit, cal tenir en compte dos factors. D’una banda, la crisi experimentada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC] a partir de 1981, que donà lloc a l’escissió del Partit dels Comunistes de Catalunya [PCC] i a una profunda davallada electoral, així com, en menor mesura, al trencament del col·lectiu Nacionalistes d’Esquerra [NE] el 1984. El segon factor té el seu origen en la campanya d’opinió que precedí la convocatòria del referèndum sobre el manteniment d’Espanya en l’OTAN el 1986. El Partido Socialista Obrero Español [PSOE], abans d’accedir al govern el 1982, s’havia manifestat contrari a l’ingrés i s’havia compromès a realitzar una consulta popular sobre el tema. Com que aquest es retardava, el Partido Comunista de España [PCE] i el PSUC, amb altres formacions d’extrema esquerra i un cert nombre d’organitzacions ciutadanes, engegaren diverses campanyes de pressió (recollides de signatures, manifestacions) per exigir la convocatòria del referèndum i el vot negatiu.
Al llarg d’aquest procés sorgiren mecanismes de cooperació entre diverses forces de l’oposició d’esquerres al govern socialista, nuclis sindicals o col·lectius cívics sense adscripció a cap partit. En aquest marc es produïren diversos reagrupaments entorn del PCE. Així, a Andalusia (on Julio Anguita havia aconseguit mantenir-se com a alcalde de Còrdova, única posició institucional rellevant que tenia el PCE) s’havia creat Convocatoria por Andalucía, embrió del qual després sorgí, en l’àmbit estatal, Izquierda Unida [IU]. La creació d’IC s’inscriu en aquest context, però, com exposarem, amb característiques força diferents d’IU. Diferències que a finals de 1997 portaren al trencament entre IU i IC, i a la sortida d’IC d’un nucli significatiu dels seus components.
En primer lloc, aquestes diferències són de caràcter organitzatiu. La independència orgànica d’IC va més enllà de la tradicional relació entre el PSUC i el PCE. El reconeixement de la sobirania recíproca de les dues organitzacions es concreta ara en el fet que IC mai no formà part d’IU. En conseqüència, no elegí delegats als congressos d’IU i els òrgans dirigents d’IU no inclouen membres d’IC. Tant al Parlament Europeu com a les Corts Generals, els diputats de les dues formacions formaven part del mateix grup parlamentari, mitjançant un acord específic a cada legislatura, que es traduí en la denominació del grup parlamentari en el Congrés dels Diputats (fins a la primeria de 1998, Grupo Federal de Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya).
En segon lloc, des del punt de vista intern IU és una coalició de partits polítics, mentre que IC, jurídicament, és una federació. IC inclou afiliats de diversos partits, així com altres persones sense afiliació partidista, però en el seu funcionament intern els partits queden “dissolts”: no existeixen quotes de distribució de càrrecs o de recursos i es reconeix el dret a la formació de tendències no relacionades amb els partits integrants. En canvi, IU és una coalició de partits i de col·lectius diversos, amb el reconeixement de les corresponents quotes de participació i una distribució proporcional de llocs en les candidatures, la presència en els organismes directius i els recursos financers, entrealtres aspectes. Igualment, el reconeixement del dret a la creació i formació de tendències organitzades és molt més ampli en IC que en altres organitzacions, ja que no s’estableix un nombre mínim necessari de membres per a formar-ne una i, a més, queda garantit a les tendències existents el dret a utilitzar els recursos generals de la formació (com locals o mitjans de comunicació). Un fort allunyament, doncs, de les pautes organitzatives del “centralisme democràtic” tradicional en els partits comunistes, que vol manifestar-se fins i tot en la denominació que els Estatuts d’IC donen als seus membres: es parla d’“adherits”, fórmula molt més feble que altres de més tradicionals, com “afiliat” o, òbviament, “militant”.
Des del punt de vista ideològic, la caracterització de la formació és complicada.Ja ha estat observat com, malgrat el caràcter predominant dels components procedents del PSUC, la seva creació és molt anterior a la caiguda del mur de Berlín (1989): no és, doncs, adequat considerar IC com una organització de tipus “neocomunista”, ni, per descomptat, considerar-la la típica denominació “pantalla” adoptada per alguns partits comunistes, per tal de difuminar la seva identitat (com el portuguès, que no s’ha presentat mai a les eleccions amb la seva denominació). L’afirmació de la seva sobirania, així com el pes del component que procedeix d’NE i les seves posicions polítiques podrien aproximar la realitat d’IC a la del món del nacionalisme; però les seves bases socials i el rebuig explícit per part de l’organització (que afirma ser “nacional” catalana, però no nacionalista) obliguen a excloure aquesta referència.
En realitat, IC vol ser una síntesi tant d’elements ideològics tradicionals de l’esquerra catalana, com de la pròpia tradició del PSUC o del nacionalisme d’esquerres (d’ací les freqüents referències al tradicional esperit unitari del PSUC o a l’experiència de l’Assemblea de Catalunya), com d’elements nous, vinculats a corrents polítics i ideològics més actuals, com el feminisme o l’ecologisme, i la voluntat de connectar amb col·lectius socials més o menys radicals i distants de l’esquerra de tall tradicional. D’ací també les referències a la necessitat de superar les divisions polítiques dins de l’esquerra i el seguiment atent de la renovació del laborisme britànic, la transformació del Partit Comunista Italià i l’experiència del govern francès d’“esquerra plural” presidit per Lionel Jospin.
Aquesta identitat ideològica, potser massa complexa, fa difícil de poder caracteritzar amb un únic adjectiu aquesta formació. En la seva IV Assemblea Nacional (1996) aparegué l’expressió “ecosocialista” com a majoritària en l’orientació ideològica. És significatiu constatar com la minoria (que posteriorment s’escindí de l’organització) compartí en bona part la mateixa actitud i adoptà la denominació de Col·lectiu Roig-Verd-Violeta, on la nota tricolor apuntava a l’assumpció tant de la referència comunista com de les aportacions ecologistes i feministes.
Les diferències entre IC i IU no són només d’ordre organitzatiu; també són significatives políticament i amb el pas dels anys s’han agreujat fins a arribar al trencament el 1997. La primera expressió d’aquestes diferències (que interessa en la mesura que IU i IC eren molt diverses ja en la seva creació) era el propòsit, defensat per la direcció d’IC, d’ajudar al sorgiment de projectes similars en altres zones d’Espanya, en l’horitzó d’una articulació federal de les forces a l’esquerra del PSOE. Els petits grups d’esquerres de zones concretes del territori (com Euskadiko Ezkerra [EE], Izquierda Canaria, Unió del Poble Valencià o els partits socialistes de Mallorca i de Menorca, per esmentar-ne alguns), amb la mateixa IC, podrien donar lloc a la “coordinació de les esquerres perifèriques”.
En aquest marc, els dirigents d’IC es desplaçaren durant les eleccions autonòmiques de 1989 al País Basc, per mostrar el seu suport a EE i no a la candidatura d’IU. La posterior integració d’EE al Partido Socialista de Euzkadi liquidà la possibilitat de materialitzar la hipòtesi de les “esquerres perifèriques” (ja que EE era l’única força, amb IC, d’una certa presència política i institucional), però aquesta experiència obrí una primera escletxa en les relacions entre IU i IC.
Després, les diferències entre les dues forces s’aguditzaren i esdevingueren cada vegada més freqüents. Recordem-ne alguns aspectes: en l’àmbit de la política d’integració europea, IC adoptà una línia de suport al Tractat de Maastricht (1991), tot i criticar-ne els aspectes més lligats a l’adopció de polítiques socials de reducció de l’estat del benestar. Un segon àmbit concerní les relacions amb els sindicats: tant UGT com CC.OO. ja a finals dels anys vuitanta havien fet passes irreversibles en el terreny de l’autonomia respecte dels partits d’esquerres. El desplegament, per part de les dues centrals, d’una política de cooperació (amb suggeriments, fins i tot, d’una possible integració) i la definició de polítiques de negociació i d’acords amb el Govern comptà amb el suport d’IC, mentre que IU intentà, al contrari, atraure els sindicats a una política d’oposició de principi. Des del PCE hom intentà d’organitzar una oposició interna en el si de CC.OO. i s’arribà a una forta confrontació entre la direcció liderada per Antonio Gutiérrez i un nucli dirigit pel veterà fundador del sindicat, Marcelino Camacho.
L’àmbit on la contraposició fou més clara tenia relació amb la forta ofensiva contra els governs González a partir de 1993. L’acumulació d’escàndols i de processos judicials contra diversos responsables d’alt nivell del PSOE i del Govern donà lloc a una tempesta de crítiques i desqualificacions contra el denominat “felipisme”, línia en la qual coincidiren IU i el Partido Popular [PP]. Aquesta “pinça” fou denunciada per IC, que, sense abandonar una actitud d’oposició al govern (foren els dirigents d’IC qui primer denunciaren el cas Filesa), combinaven aquesta oposició amb el manteniment de pactes locals de govern amb els socialistes. Mentre que en el conjunt d’Espanya les eleccions municipals i autonòmiques de 1995 permeteren al PP la conquesta de moltes posicions de poder local i autonòmic com a conseqüència de la negativa d’IU a formar coalicions amb el PSOE, a Catalunya, en canvi, (i de manera molt emblemàtica a la ciutat de Barcelona) IC mantingué la col·laboració de les forces d’esquerra.
Finalment, la qüestió de la relació entre els vells partits (PCE i PSUC) i les noves formacions (IU i IC) fou abordada també de manera diferent. Tot i que la direcció del PCE havia suggerit la possibilitat de dissoldre el partit per tal d’actuar exclusivament a través d’IU, a partir de 1995 abandonà completament aquesta línia i reforçà el caràcter d’IU com a pura coalició de partits, clarament dominada pel PCE, com a soci més nombrós. A la inversa, el PSUC renuncià de manera solemne i definitiva a actuar públicament com a partit, per canalitzar tota la seva activitat política i institucional a través d’IC (sense, però, que el PSUC s’hagi dissolt; resten la titularitat de les sigles i el manteniment de la tradició política lligada, entre altres aspectes, a una certa experiència política o uns símbols).
Aquestes dualitats PSUC-PCE i IC-IU originaren una quàdruple clivella: a) en primer lloc, en el si del PSUC, on una plataforma organitzada, denominada “Per un PSUC Viu” (que comptava amb la presència del seu antic dirigent Gregorio López Raimundo), reivindicà un paper actiu per al partit; b) en segon lloc, entre el PCE i el PSUC, ja que el primer exigia el manteniment de la referència del PSUC (si el PSUC seguia “hivernat”, el PCE amenaçava de col·laborar en la creació d’un equivalent seu català); c) en tercer lloc, entre IU i IC, ja que IU exigia a IC seguir la línia política establerta per la coalició en l’àmbit de tot l’Estat; i d) a l’últim, dins d’IC, on els mateixos dirigents que havien creat la plataforma del “PSUC Viu” constituïren l’esmentat Col·lectiu Roig-Verd-Violeta.
El resultat fou el trencament entre IU i IC (materialitzat amb l’expulsió dels diputats d’IC del grup parlamentari del Congrés dels Diputats, a la primeria de 1998) i l’abandonament d’IC per un sector del col·lectiu tricolor, orientat a la creació d’una organització catalana lligada a IU (tot i que amb algun grau de reconeixement de la seva autonomia), on desembocaren també el PCC i alguns col·lectius dispersos (com el grup editor de la revista Mientras Tanto). Aquest procés es tancà al maig-juny de 1998 amb la creació d’una nova formació, Esquerra Unida i Alternativa [EUiA].
En la política catalana, IC ha actuat com una força menor d’esquerres, partidària d’una crítica frontal de les polítiques del govern Pujol, que coopera amb el PSC en el govern local i provincial, allà on l’acord de les forces d’esquerra és necessari. El president d’IC, Rafael Ribó, el 1997 llançà la proposta de formar una “olivera” catalana, tot referint-se al model italià de cooperació entre forces d’esquerra i centre-esquerra anomenat L’Ulivo, que permeté l’arribada de l’esquerra al govern italià per primera vegada el 1996.
Les bases socials d’IC són modestes, en termes relatius. Els seus resultats electorals aproximadament oscil·len al voltant del 7,5% dels vots en les eleccions legislatives i entorn del 10% en les autonòmiques i locals. El seu electorat, en general, es concentra a la Regió I (on té un cert nombre d’alcaldies) i a la província de Barcelona. Igualment, té una implantació considerable a les terres de l’Ebre i en altres zones de Tarragona, fet que li ha permès de tenir representació per Tarragona al Parlament de Catalunya. L’afiliació a IC es xifrava, a finals de 1997, entorn de 7.000 adherits. L’impacte de l’escissió d’EUiA sembla que ha estat reduït, i pot valorar-se entorn del 10%, tot i que localment ha estat majoritària en alguns punts (com l’Hospitalet de Llobregat, el Vallès Occidental o les comarques gironines).
| Demarcacions | Militants | Seus |
| ciutat de Barcelona | 1.124 (14,0%) | 13 (14,1%) |
| Barcelona | 5.336 (67,3%) | 65 (70,6%) |
| Girona | 594 (7,5%) | 4 (4,3%) |
| Lleida | 245 (3,1%) | 1 (1%) |
| Tarragona | 618 (7,8%) | 9 (9,7%) |
| TOTAL | 7.919 | 92 |
Les característiques dels seus quadres mitjans poden donar, finalment, algunes indicacions sobre la naturalesa d’IC. Segons una enquesta realitzada entre els delegats assistents a la IV Assemblea (1996), es tracta d’una formació majoritàriament masculina (però amb una forta feminització en els grups d’edat més joves); amb una mitjana d’edat entorn de 40 anys, amb un terç dels delegats per sota de 30 anys; aquests estan ocupats predominantment en el sector públic; un terç dels delegats té estudis universitaris de grau superior i només el 45% dels delegats havien estat anteriorment membres del PSUC. Aquestes característiques semblen suggerir que IC és una organització força diferenciada del PSUC, que ha tingut un cert èxit en l’obertura cap a sectors socials propers a la “New Politics” i allunyats del que era el moviment comunista tradicional.
| Assemblees | Any | Lloc | Direcció |
| I Assemblea Nacional | 31/III−1/IV 1990 | Castelldefels | R. Ribó és elegit president |
| II Assemblea Nacional | 30/XI−1/XII 1991 | Molins de Rei | |
| IIII Assemblea Nacional | 5-6/III/1993 | Barcelona | |
| IV Assemblea Nacional | 22-24/XI/1996 | Barcelona | |
| V Assemblea Nacional | 27-29/XI/1998 | Barcelona |
El 1987 el PCC s’incorporà a IC i tornà a separar-se’n el 1989. No obstant això, el 1993 el PCC (en el seu IX Congrés) decidí reincorporar-s’hi i el 1995 va concórrer a les eleccions conjuntament amb IC però el seu encaix en la coalició fou difícil i trencà amb la federació el 1997 per integrar-se, al maig de 1998, a EUiA. IC establí un pacte municipal amb Els Verds-Confederació Ecologista de Catalunya [EV-CEC], que donà als Verds la seva primera presència institucional, i es repetí en les eleccions autonòmiques de 1995 i legislatives de 1996. El 1998 EV-CEC es dividí quant a la política d’aliances a seguir amb Iniciativa, que en la seva Assemblea de 1998 adoptà el nom d’IC-Verds. Concorregué a les eleccions europees de 1999 amb Los Verdes i a les autonòmiques d’aquest any ho féu en coalició amb el Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Edita, entre altres publicacions, Iniciativa i Treball (des de 1991), i té una branca juvenil, Joves amb Iniciativa, que publica Jovent (des de 1991). El 1999 Rafael Ribó n’era el president; Joan Saura, el vicepresident i Jordi Guillot, el secretari de Relacions Polítiques.
Resultats electorals
| Any | Tipus d'elecció | Vots | % votants |
| 1987 | Eleccions europees | 161.612 | 5,3 |
| 1988 | Eleccions autonòmiques | 209.211 | 7,8 |
| 1989 | Eleccions europees | 131.658 | 5,5 |
| 1989 | Eleccions legislatives | 231.452 | 7,3 |
| 1992 | Eleccions autonòmiques | 171.794 | 6,5 |
| 1993 | Eleccions legislatives | 273.444 | 7,5 |
| 1994 | Eleccions europees | 283.779 | 11,1 |
| 1995 | Eleccions autonòmiques | 313.092 | 3 |
| 1996 | Eleccions legislatives | 296.985 | 7,6 |
| 1999 | Eleccions europees | 156.002 | 5,4 |
| 1999 | Eleccions autonòmiques | 78.171 | 2,5 |