Evolució històrica
Dels quatre partits, el més gran i més implantat era la USC, que hi aportà el seu dirigent Joan Comorera com a secretari general del nou partit. Encara que és cert, com han posat de relleu els historiadors, que la creació del PSUC vingué precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, després de mesos de converses entre els diversos grups esmentats, la unificació tenia una llarga història i es corresponia amb un projecte ampli.
Efectivament, a finals del 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE, per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions, amb l’objectiu de superar la divisió de 1920. El procés començà en el pla sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo-Unitaria dins la UGT. Després s’unificaren les organitzacions de joventuts dels dos partits i es crearen les Juventudes Socialistas Unificadas. La tercera etapa havia de ser la fusió dels dos partits.
En termes molt generals, aquesta unificació es corresponia amb la reorientació general de la Internacional Comunista, que havia abandonat els plantejaments de “classe contra classe” en favor de les convergències democràtiques i antifeixistes, del tipus Front Popular, que reunissin els partits obrers amb els democràtics de centre i d’esquerra moderada. Unions similars foren plantejades a França o a Bèlgica i apuntaven a la creació de partits semblants (Parti Ouvrier Français o Parti Ouvrier de la Belgique). Tanmateix, en el cas espanyol aquesta unificació no es plantejà de forma general, sinó que les dues organitzacions optaren per iniciar el procés a Catalunya. Probablement la feblesa de les organitzacions catalanes dels dos partits explica la tria. El predomini de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia d’Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] en el pla polític deixaven un espai molt limitat a les organitzacions polítiques obreres. En el cas socialista, a més, la formació de la USC i les reticències a assumir la vinculació entre catalanisme i programa democràtic havien contribuït a deixar el PSOE en una posició minoritària a Catalunya.
Les converses entre els grups fundadors, orientades a crear un partit únic del proletariat català, es vegeren catalitzades per la insurrecció militar. De tota manera, no aspiraven a incloure tots els partits proletaris: a més dels sectors “faistes”, explícitament exclosos, quedava fora del projecte el Bloc Obrer i Camperol [BOC] que, dirigit per Maurín, acabaria per integrar el Partit Obrer d’Unificació Marxista [POUM] (que reuniria el BOC i el petit grup d’Esquerra Comunista, d’Andreu Nin).
Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya, el PSUC s’incorporà immediatament al Consell Executiu de la Generalitat i, sobretot, esdevingué un protagonista clau de l’esforç de guerra. El seu paper durant la Guerra Civil difícilment pot ser exagerat: en combinar la presència institucional amb una intensa acció de masses, aspirava a aconseguir tant el paper dominant de la CNT entre els treballadors com el predomini polític d’ERC.
En posar en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la normalitat republicana, el PSUC conegué un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. Pel fet de formar part del govern de la Generalitat, es comportà simultàniament com a partit en les institucions, defensor de l’ordre republicà, i com a formació que mobilitzava la classe obrera i el conjunt de la societat pel combat antifeixista. El prestigi guanyat fou indubtable: tot i que les xifres són qüestionables, passà d’uns 6.000 afiliats en el moment de la unificació a uns 60.000 a l’abril de 1937 (dades de la I Conferència Nacional del PSUC). La UGT experimentà un fort impuls, que podia arribar a situar-la en condicions d’igualtat amb la CNT.
Però l’estratègia del PSUC, que consistia a posar en primer pla la unió de les forces democràtiques per defensar la República i la Generalitat, xocà frontalment amb els plantejaments de les altres organitzacions del moviment obrer: en el camp sindical, rivalitzà amb la CNT, que desenvolupava un estil de milícies populars, fora de les regles d’un exèrcit regular eficient. En el camp polític, l’oposició d’esquerra comunista, unificada en el POUM, plantejava invertir l’ordre de prioritats: per a aquests, el conflicte era una guerra revolucionària i la transformació social era un requisit previ per a la victòria militar.
Aquest enfrontament desembocà en els “fets de maig” de 1937, que perseguirien el PSUC al llarg de la seva història com un veritable “pecat original”, ja que això dificultà fortament les relacions amb altres sectors de l’esquerra catalana (com el POUM o els socialistes). Com és sabut, el govern de la Generalitat, i els dos principals partits que l’integraven (ERC i PSUC), s’enfrontaren amb les armes contra la FAl i el POUM als carrers de Barcelona. El resultat fou la derrota d’aquest darrer sector, però el combat costà vides i repressió política (l’exponent més tràgic de la qual fou el segrest i assassinat d’Andreu Nin per agents de la Internacional Comunista). Durant dècades, els hereus del POUM i els socialistes catalans es tancaren a tota col·laboració amb el PSUC, el qual acusaren de ser culpable dels “fets de maig”.
La derrota, l’exili i la dispersió subsegüent com a conseqüència del caos que representà l’inici de la Segona Guerra Mundial generaren una situació de forta confusió. El PSUC, que havia estat acceptat com a membre de ple dret de la Internacional Comunista (probablement pel valor emblemàtic del seu caràcter de partit unificat, més que per la seva naturalesa de partit d’àmbit no estatal, únic en el seu gènere dins la Internacional), fou un dels firmants de la seva dissolució el 1943. Però en les difícils circumstàncies de l’exili i la guerra internacional, el PSUC perdé bona part de la seva identitat. D’una banda, un sector considerable dels seus components socialistes l’abandonaren sota l’impacte dels acords Molotov-Von Ribentropp; d’altra banda, la seva independència fou qüestionada i augmentà intensament la dependència del PCE. En aquest període es produí el “procés de bolxevització”, que no era més que la formalització d’aquestes tendències: pèrdua del seu caràcter de “partit unificat” i transformació en una organització comunista “normal”, que depèn de la direcció del PCE.
El final de la guerra mundial despertà l’esperança d’una intervenció militar aliada, que liquidés la dictadura franquista, de la mateixa manera que havia vençut el feixisme alemany o italià. De fet, s’havia mantingut un conjunt de nuclis guerrillers, actius dintre del país, i el 1944 s’intentà l’entrada d’un nombrós cos guerriller per la Vall d’Aran, amb l’esperança de generar una situació de conflicte armat que afeblís el règim i provoqués una intervenció aliada. Tanmateix, aquesta no es produí; al contrari, el canvi de les condicions internacionals, en especial a partir de 1947, amb l’inici de la “Guerra Freda”, reforçà el règim franquista i deixà políticament aïllats els comunistes.
A partir de 1948, doncs, el PSUC abandonà la lluita armada per passar a l’activitat política clandestina. Petits nuclis de militants exiliats tornaren a l’interior, travessant de forma clandestina la frontera, per reorganitzar el partit i reemprendre l’acció política. En aquest context es produí un fet remarcable (encara poc estudiat): l’expulsió de Joan Comorera el 1949, el qual decidí mantenir una organització amb el mateix nom, totalment independent del PCE. No només això: Comorera tornà clandestinament a Espanya per posar-se directament al front de la reconstrucció del partit (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Detingut i condemnat, morí a la presó el 1957.
Durant anys, el PSUC visqué una doble realitat: per una banda, la seva direcció a l’exili (formalment sotmesa a la direcció del PCE) i, per l’altra, la decisió de reorganitzar-se a l’interior per oposar-se activament al franquisme, malgrat la terrible repressió policial. De manera lenta, aparegueren petites organitzacions del PSUC i es creà un cert aparell de propaganda, que li donà una presència política activa en moments com les vagues de març de 1951 o de 1956, així com en les fàbriques, tot aprofitant els esquemes tímidament representatius que el règim introduí els anys seixanta.
Aquesta certa represa tingué costos, com les detencions massives de 1947 (saldades amb diverses execucions, com la de Joaquim Puig Pidemunt, director de Treball, l’òrgan del PSUC) o 1951 (quan fou detingut Gregorio López Raimundo amb altres 33 militants i es generà un ampli moviment internacional de solidaritat), però també li permeté estendre’s com a organització en diversos sectors de la societat catalana. Aquesta recuperació i les transformacions que experimentà el moviment comunista internacional després de la mort de Stalin i del XX Congrés del PCUS (febrer de 1956), portaren la direcció del PSUC a reunir el I Congrés a França a l’agost de 1956 entre fèrries mesures de seguretat.
Congressos del PSUC| Congrés | Data | Lloc | Direcció |
| I Congrés | octubre 1956 | França | Josep Moix (Secretari general) |
| II Congrés | 1965 | França | Josep Moix (president) Gregorio López Raimundo (secretari general) |
| III Congrés | gener 1973 | França | Presidència vacant Secretariat format per G. López Raimundo, Isidor Boix, A. Gutiérrez Díaz, M. Núñez, J. Serradell i Josep M. Clariana |
| IV Congrés | octubre-novembre 1977 | Barcelona | G. López Raimundo (president) A. Gutiérrez Díaz (secretari general) |
| V Congrés | gener 1981 | Barcelona | Pere Ardiaca (president) Francesc Frutos (secretari general) |
| VI Congrés extraordinari | juny 1982 | Barcelona | G. López Raimundo (president) A. Gutiérrez Díaz (secretari general) |
| VII Congrés | març 1985 | Barcelona | G. López Raimundo (president) A. Gutiérrez Díaz (secretari general) |
| VIII Congrés | desembre 1988 | Barcelona | Rafael Ribó (és ratificat en el càrrec, atès que havia estat nomenat al juliol de 1986 en una reunió del Comitè Central, que deixà vacant la presidència) |
| Congrés d'Unitat dels Comunistes | març 1989 | Castelldefels | Unificació del PSUC, del PCC i OCE-BR |
| IX Congrés | maig 1977 | Barcelona | Elecció d'una direcció col·legiada formada per R. Ribó, J. Saura, E. Vintró, Q. Mestre i S. Rosado |
Des del punt de vista polític, el I Congrés assumí l’orientació que acabava d’emprendre el PCE amb la “política de reconciliació nacional”, que consistia a afirmar que les línies divisòries de la Guerra Civil començaven a quedar superades, com manifestava el distanciament del règim franquista de diversos sectors que li havien donat suport (com alguns nuclis intel·lectuals i universitaris, o cercles eclesiàstics), i que en l’objectiu d’una transformació democràtica d’Espanya començaven a confluir sectors més amplis que els estrictes partidaris de la República. A Catalunya, el PSUC proposava de crear una “Solidaritat Catalana”, que reunís els diversos sectors polítics que progressivament havien sorgit a l’interior i que defensés la restauració del sistema democràtic i de la Generalitat.
Però potser l’aspecte més significatiu era la mateixa celebració del Congrés. Superant propostes de plena integració en el PCE formulades anys enrere, el Congrés encarnà la voluntat d’afirmar la pròpia identitat en un doble pla: en primer lloc, mantenir-se com a organització independent del PCE i, en segon lloc, subratllar la connexió fonamental amb el que succeïa a l’interior. En paraules d’un dels màxims dirigents, Gregorio López Raimundo, el PSUC volia evitar ser un partit “de l’exili”, per ser un “partit de combatents”. El Congrés renovà el Comitè Central a fons i més de la meitat dels assistents procedien de l’interior. Elegí una nova direcció i Josep Moix fou designat nou secretari general.
Al llarg dels vint anys següents, el PSUC s’afirmà progressivament com el component essencial de l’oposició antifranquista a Catalunya. En impulsar una política d’àmplies aliances amb la resta de nuclis i sectors democràtics, aconseguí una presència considerable en la societat catalana, molt mes enllà dels límits estrictes de classe, però també transcendí allò que podria considerar-se l’ortodòxia comunista. En la societat catalana del segon franquisme, el PSUC (com també, en bona mesura, el PCE a la resta d’Espanya) fou conegut, simplement, com “el partit” per antonomàsia; segurament no l’únic (ja que afirmar això seria ser injust amb la resta de l’oposició antifranquista), però sí el més nombrós, el més implantat des d’un punt de vista social i territorial i el més actiu.
Vegem alguns factors explicatius d’aquesta preeminència. D’una banda, els precedents de la seva activitat durant el període de guerra expliquen part del seu èxit posterior. La seva expansió quantitativa i la seva presència en el govern de la Generalitat l’havien legitimat de manera àmplia. D’altra banda, i des d’un punt de vista qualitatiu, les seves posicions polítiques li havien facilitat de penetrar en sectors socials diferents de la classe obrera, com la petita burgesia artesana i menestral o les zones agràries (especialment Tarragona), i en sectors de tècnics i professionals.
Un element clau en el manteniment de la presència entre aquests grups fou la pervivència de la seva identitat com a partit nacional català, vinculat al PCE però independent, i que posava en primer terme del seu programa polític la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Al llarg del franquisme, les principals publicacions (Treball com a òrgan polític i Nous Horitzons com a revista de caràcter més teòric i cultural, a més d’altres publicacions sectorials o locals d’abast més limitat) eren editades en català. Aquest component polític contribuí poderosament a construir ponts i lligams de col·laboració amb la resta de l’oposició, malgrat les substancials diferències polítiques que poguessin haver-hi. Així, el PSUC llançà una activa campanya per la llibertat de Jordi Pujol, després de la seva detenció pels “fets del Palau de la Música” el 1960.
Aquesta identitat catalana també tingué conseqüències decisives en una altra direcció. Al llarg dels anys cinquanta, seixanta i primers setanta, Catalunya registrà un extraordinari corrent migratori procedent de la resta d’Espanya i, en particular, d’Andalusia. La presència militant del PSUC en el món industrial, bé directament com a partit o bé dins de Comissions Obreres [CC.OO.], creades des de la meitat dels anys seixanta, contribuí a integrar socialment i cultural els nouvinguts. Facilità l’acceptació dels trets culturals de Catalunya i tallà el pas a la reedició de fenòmens lerrouxistes com els produïts a primers de segle. La diferència en aquest sentit amb el País Basc és esclaridora, i segurament està plena d’implicacions per al futur democràtic.
En aquest context, el PSUC adoptà una identitat complexa, com a partit comunista, com a capdavanter de la lluita democràtica i com a formació catalanista. Les convulsions que visqué el món comunista internacional a partir del 1956 (com el trencament entre la Xina i l’URSS, el sorgiment de moviments i grups d’extrema esquerra a partir d’escissions dels partits comunistes o l’inici de la llarga marxa del Partit Comunista Italià cap a la independència) l’afectaren només de manera parcial. Així, si bé és cert que l’expulsió de dirigents com Jordi Solé Tura o Francesc Vicens els anys seixanta obrí pas, més endavant, al sorgiment d’un grup com Bandera Roja [BR], també és cert que el PSUC (com el PCE) condemnà la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l’agost de 1968, sense que això generés especials dificultats en el si del partit.
Segurament, el més gran èxit de l’estratègia unitària del PSUC fou l’endegament, a finals del 1971, de l’Assemblea de Catalunya, organisme de coordinació de les diverses forces d’oposició democràtica, que anava molt més enllà del que havien estat les “taules” de coordinació de partits existents fins aleshores, en la mesura que també reunia organitzacions heterogènies (sindicats, associacions de veïns o, fins i tot, col·legis professionals) i que protagonitzà una àmplia extensió organitzativa, amb la creació d’assemblees locals i comarcals arreu de Catalunya. L’Assemblea va poder organitzar actes públics massius, malgrat la repressió policial, els més espectaculars dels quals foren les grans manifestacions de masses de febrer i març de 1976 a Barcelona, amb una assistència superior a 100.000 persones.
Les condicions de clandestinitat en les quals operava el PSUC fan difícil estimar l’afiliació real, les seves característiques, la seva distribució territorial i el cercle d’influències. Segons diversos indicadors, en els primers anys setanta s’estimava que el PCE, en el conjunt d’Espanya, devia tenir entorn d’uns 5.000 membres, dels quals potser més de 1.000 eren a Catalunya. Aquestes estimacions, però, no inclouen el nombre d’afiliats a les organitzacions de l’exili.
Organitzativament, els dos elements més significatius eren els següents. En primer lloc, el PSUC era un partit independent del PCE. Els militants d’una formació que passaven a residir en el territori de l’altra s’hi integraven automàticament. El PSUC participà en els Congressos del PCE com qualsevol altra organització territorial, però no es produïa la situació inversa. De la mateixa manera, hi havia dirigents del PSUC en els òrgans directius del PCE. En segon lloc, tant el PCE com el PSUC aspiraven a esdevenir partits de masses. Des del punt de vista orgànic això es traduïa en la supressió de les tradicionals “cèl·lules” com a nucli de base del partit, basades en el lloc de treball, per donar lloc a “agrupacions”, molt més àmplies numèricament i definides pel lloc de residència. A finals del franquisme el PSUC posà en marxa una operació que denominà “sortida a la superfície”, a través de la qual destacats dirigents i militants aparegueren públicament com a membres del partit. Aquesta ofensiva li permeté estendre la seva afiliació i, a la vegada, integrar en el seu si diversos col·lectius i grups sorgits a la seva esquerra els anys setanta però que, en la perspectiva de l’imminent canvi de règim, optaren per integrar-se en el PSUC.
La recta final de la Transició i les primeres eleccions democràtiques de 1977 registren els períodes de major activitat i presència del PSUC. D’una banda, podem estimar que el PSUC multiplicà per deu l’afiliació, que se situà entorn dels 11.000 afiliats abans de les eleccions. D’altra banda, els resultats electorals mostraren una situació espectacular: el PSUC obtenia a Catalunya més del 18% dels vots, mentre a la resta d’Espanya el PCE arribava només al 6%: dels 20 diputats del grup parlamentari PCE-PSUC, 8 eren elegits a Catalunya. En altres paraules, Catalunya era la zona d’Espanya amb una major implantació electoral comunista, per sobre, fins i tot, d’Andalusia.
L’impacte no era només quantitatiu, sinó també qualitatiu. El PSUC proposà la formació d’una candidatura al Senat que representés la continuïtat de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya i que integrés diverses forces polítiques i personalitats ben conegudes, encara que no tinguessin etiqueta de partit: la candidatura de l’Entesa dels Catalans aconseguí un èxit espectacular i guanyà àmpliament en les quatre circumscripcions catalanes. De la mateixa manera, el PSUC s’incorporà al Consell Executiu de la Generalitat provisional, constituït després del retorn del president Josep Tarradellas (octubre de 1977). Igualment, cal esmentar que en la ponència creada en la comissió constitucional del Congrés per a elaborar l’avantprojecte de Constitució i formada per set diputats dels diversos partits, el representant del grup PCE-PSUC era el diputat català Jordi Solé Tura. Aquesta situació es mantingué, en línies generals, fins el 1980. Tot i que el PSUC conegué dificultats (algunes de les quals es troben en la base de la crisi que esclatà el 1981), es mantingué com una gran força política, amb una forta base militant, una important representació parlamentària i una àmplia presència municipal (que inclou l’alcaldia d’un bon nombre de ciutats catalanes). A aquesta situació (tot i que amb dificultats de sintonia) cal afegir l’hegemonia sindical de CC.OO. a Catalunya, l’organització mes votada en les eleccions sindicals de 1978.
En termes d’afiliació, el PSUC coneguéla xifra màxima a finals de 1977, estimada al voltant de 30.000 persones. Aquest nombre reculà els anys següents, però encara a finals de 1980 podia estimar-se al voltant de 22.000. El seu electorat es trobava especialment concentrat a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana; tanmateix era important la presència en diverses zones del territori que, pel seu escàs pes demogràfic, no tenien gaire transcendència, però eren significatives. Així, el Priorat (una comarca interior, agrària i en regressió demogràfica) tenia la major implantació organitzativa, l’afiliació al PSUC representava més de l’1% de la seva població i els resultats obtinguts en algunes localitats superaven el 40% de vots. Sociològicament, l’electorat i l’afiliació eren de caràcter predominantment obrer (a diferència del PCE a la resta d’Espanya, on, malgrat la creença comuna, tenia més pes entre les classes mitjanes); jove, però amb presència sobretot en grups d’edat compresos entre 25 i 40 anys; molt marcat en termes sociològics (immigració, classe obrera) i molt present en les zones de territori o els sectors socials amb major tradició de lluita antifranquista. En altres paraules: les característiques sociològiques del PSUC en els primers anys de la democràcia indiquen que es tractava, sobretot, del partit hereu de les tradicions de mobilització i de lluita antifranquista, en la mesura en què el moviment obrer havia protagonitzat aquesta lluita. Per exemple, el PSUC tenia una forta implantació entre la classe treballadora. Però no es tractava d’una identitat determinada sociològicament (com a expressió política d’uns certs grups socials), sinó essencialment d’una identitat de tipus polític, vinculada al seu paper sota la dictadura i, més remotament, durant la Guerra Civil.
Aquesta identitat fonamentalment democràtica havia donat al PSUC en l’etapa dictatorial una gran pluralitat en la seva composició política, que afegí, sens dubte, un “plus” al comunisme, ja que incorporà en el seu si molts sectors fonamentalment interessats en la lluita democràtica i catalanista. Però en la nova situació democràtica, el partit havia de ser capaç de definir una nova identitat més precisa, menys lligada al passat i més oberta al futur, i en aquesta operació no tingué èxit. En els darrers moments de la dictadura ja havien aparegut importants dificultats i divisions internes. La incorporació col·lectiva de BR al PSUC (i també a la resta d’Espanya al PCE) havia portat als òrgans dirigents del partit personalitats com Solé Tura, Alfons Carles Comín o Jordi Borja (per mencionar-ne alguns), amb punts de vista i propostes estratègiques poc ortodoxes. Si utilitzéssim les etiquetes simplificadores de l’època, diríem que se situaven clarament en una perspectiva “eurocomunista”, similar a la llançada en el PCI des de 1973 per Berlinguer, que consistien en una acceptació incondicional de la democràcia parlamentària i el rebuig explícit del model soviètic. Aquest punt de vista es contraposava al dels dirigents i militants més “legitimistes”, per als quals les estratègies democràtiques unitàries haurien estat només una etapa d’un procés més llarg, encaminat vers la revolució. Sense qüestionar el model democràtic, per a aquests sectors l’URSS seguia essent una referència indispensable per a definir la identitat d’un partit comunista.
En el IV Congrés (novembre de 1977), el PSUC intentà arribar a una síntesi entre aquestes dues lectures de la seva estratègia i la seva identitat. Fou elegit com a secretari general Antoni Gutiérrez Díaz (López Raimundo esdevingué president del partit) i es formà una direcció amb exponents de les dues tendències, amb alguns dirigents històrics com Josep Serradell (Román), que controlà la decisiva secretaria d’organització, o Pere Ardiaca, i amb quadres més joves, com Joaquim Boix, Leopoldo Espuny o Francisco Trives. A més d’aquests dos grups, un cert nombre de joves dirigents sense l’experiència del pas per altres partits d’extrema esquerra (com Andreu Claret o Manuel Vázquez Montalbán) actuaren com a elements integradors. Políticament, el Congrés manifestà el seu suport a l’estratègia constituent i amb alguna reticència als pactes de la Moncloa, mentre que ideològicament eliminà la noció de “marxisme leninisme”, substituïda per la referència “al marxisme, al leninisme i altres expressions del pensament revolucionari”.
Aquest equilibri es veié sotraguejat amb els processos engegats en el si del PCE. Carrillo creia que els mals resultats electorals es devien al fet que el comunisme espanyol encara no havia avançat suficientment en la línia eurocomunista, i plantejà en el Congrés de 1978 donar unes quantes passes simbòliques, la més espectacular de les quals fou la supressió en els estatuts del partit de les referències a Lenin i al leninisme. Aquesta proposta fou contestada des dels òrgans dirigents del PSUC, on els sectors mes prosoviètics, amb part dels que hem qualificat d’intermedis (i que ara passarien a ser denominats “leninistes”), van assolir una majoria per oposar-se a les propostes de la direcció del PCE.
S’obrí aleshores una llarga etapa de divisions internes molt greus dins del PSUC, amb una intensa mobilització de les diverses tendències. La direcció del PCE intentà d’intervenir en aquest procés, però la reacció del conjunt del PSUC, per damunt les divisions fraccionals, fou de rebuig: hi havia problemes, però calia resoldre’ls dins del partit i a partir només dels seus membres.
En aquest context tingué lloc el V Congrés del PSUC (gener de 198l), que donà lloc a un autèntic “psicodrama col·lectiu”. En síntesi, el Congrés aprovà la referència al marxisme leninisme en l’informe del Secretari General i, a la vegada, la rebutjà en les “tesis polítiques”. Una majoria del Congrés revaloritzava l’experiència de la Unió Soviètica i desaprovava la política de consens constitucional seguida fins aleshores, així com els pactes de la Moncloa. En aquesta situació política, caracteritzada per un ambient d’enorme tensió, Francesc Frutos (dirigent de CC.OO.) fou elegit secretari general i Pere Ardiaca, dirigent “històric”, president. El Congrés tingué un impacte extraordinari en l’opinió pública i en els mitjans de comunicació tant catalans com espanyols i, fins i tot, internacionals. Durant setmanes, la premsa recollí valoracions contraposades d’allò que havia succeït, de com interpretar les conclusions del Congrés i de quines en serien les conseqüències.
Els mesos següents foren un període de profunda crisi per al PSUC. La divisió entre nuclis dirigents, palesada en el Congrés, s’estengué al conjunt de l’organització, paralitzà l’activitat externa del PSUC i donà lloc a un seguit d’expulsions i sancions. Finalment, al març de 1982, foren expulsats el president, Ardiaca, i 30 membres del Comitè Central (que ulteriorment constituïren el Partit dels Comunistes de Catalunya [PCC]). Trencada la majoria guanyadora del Congrés de 1981, un Congrés Extraordinari (juny 1982) reelegí Antoni Gutiérrez Díaz i Gregorio López Raimundo, respectivament, secretari general i president. La batalla interna, que havia durat anys, havia erosionat dos elements essencials de la imatge anterior del PSUC: la seva pluralitat interna i la seva unitat política. Els abandonaments del partit es feren nombrosos, en part per integrar-se al nou PCC, però, sobretot, de militants descoratjats que no resistien una situació tan difícil.
Les eleccions legislatives de 1982 confirmaren aquesta situació: la gran victòria del PSOE deixà el PCE gairebé com a força extraparlamentària. El mateix succeí amb el PSUC, que quedà amb poc més del 4% de vots i un únic diputat al Congrés. Els mals resultats es repetiren en les eleccions municipals de 1983 i en les autonòmiques de 1984 (les últimes en les quals el PSUC es presentà amb les seves sigles). L’evolució negativa continuà en les eleccions legislatives de 1986, quan el partit es coalitzà amb Nacionalistes d’Esquerra amb el nom d’Unió de l’Esquerra Catalana i obtingué menys del 4% dels vots i un sol diputat. A més, bona part dels quadres i dirigents del PSUC l’abandonaren i reaparegueren després, en molts casos, en el Partit dels Socialistes de Catalunya o en la seva àrea d’influència (el cas més destacat podria ser el de Solé Tura, ministre del govern de González a la dècada dels anys noranta).
El fracàs electoral del 1986 portà a la renúncia de Gutiérrez Díaz, que fou substituït per Rafael Ribó. Quedà vacant la presidència (oferta a l’antic secretari general, Gutiérrez Díaz, que la rebutjà). Aquests canvis donaren una dinàmica nova al partit i el conduïren a la creació d’una nova formació política, Iniciativa per Catalunya [IC], que no implicà la desaparició del PSUC, sinó la seva “congelació”. Així, des de 1987, el PSUC actua només a través d’IC: segueix realitzant els seus Congressos i elegint els òrgans directius, però no recluta nous afiliats ni realitza actes públics com a tal. (Vegeu el gràfic de la pàgina 137)
Aquest procés és paral·lel al viscut pel PCE amb la creació d’Izquierda Unida [IU], però, a diferència del PSUC, els dirigents del PCE han decidit que aquest partit continuï tenint un paper propi, amb independència de les activitats d’IU. El desacord entre les direccions dels dos partits en aquest terreny, afegit als desacords polítics substancials, quant als projectes polítics respectius (el d’IU i el d’IC) generà progressives confrontacions, que, finalment, van conduir al trencament entre PCE i PSUC a les acaballes de 1997 i a la decisió del PCE d’impulsar un nou partit comunista a Catalunya que hi estigués vinculat. Un nucli significatiu de quadres històrics del PSUC l’abandonaren per sumar-s’hi (Antoni Lucchetti, Ramon Luque, Gregorio López Raimundo, l’antic secretari general i president del PSUC) i constituïren el PSUC viu. Les publicacions més destacades del PSUC han estat Treball (des de 1943) i Nous Horitzons (des de 1962). En segon terme cal esmentar també Universitat (1958-1990). A l’exili edità Lluita. Portaveu dels treballadors catalans a França (Tolosa de Llenguadoc-París, 1945-1950); Catalunya. Portantveu dels catalans a Amèrica (Mèxic D.F., 1945-1965); Per Catalunya (L’Havana, 1944-1953) i Lligam (França, 1971-1974).
Resultats electorals
| Any | Tipus d'elecció | Vots | % votants |
| 1977 | Eleccions legislatives |
564.574 | 18,2 |
| 1979 | Eleccions legislatives | 513.243 | 17,0 |
| 1980 | Eleccions autonòmiques | 509.014 | 18,7 |
| 1982 | Eleccions legislatives | 158.536 | 4,6 |
| 1984 | Eleccions autonòmiques | 160.629 | 5,6 |
| 1986 | Eleccions legislatives |
124.551 | 3,9 |