Arquitectura civil i urbanisme als darrers anys de la República: el segle I aC

Un moment decisiu per a l’urbanisme romà en el territori de Catalunya sembla que cal situar-lo cap a l’any 100 aC. L’arqueologia, malgrat que debat encara problemes de precisió cronològica, permet entreveure com sorgeixen diverses ciutats que, probablement, eren fruit d’un programa de fundacions urbanes ben concebut i planificat que pretenia instal·lar places fortes amb una clara finalitat estratègica i, a la vegada, portar a terme una conscient colonització agrària del territori.

Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró), Iesso (Guissona), Aeso (Isona) i la ciutat romana d’Empúries són els exemples més clars de la intensa activitat urbanitzadora que desplegaren els romans en aquell moment. L’important canvi que això pressuposava respecte a la política que havien mantingut fins aleshores s’explica en el marc de la profunda crisi social i política que sacsejava la República romana i de les dures guerres que va haver de viure durant aquells anys: la guerra de Jugurta al nord de l’Àfrica i la guerra címbrica contra la invasió de pobles nòrdics (cimbris, teutons, helvètics), que va afectar greument les terres d’Hispania i que va amenaçar la mateixa península italiana.

El nou urbanisme: ciutats romanes de nova planta

La ciutat romana d’Empúries

Per analitzar el model urbanístic que es va utilitzar per donar forma a aquestes fundacions, es pot fixar l’atenció, en primer lloc, en la ciutat romana d’Empúries –establerta a ponent de la ciutat grega–, ja que és aquesta la que proporciona l’exemple més característic. La ciutat s’estén a l’interior d’un recinte emmurallat de perímetre rectangular molt allargat –700 m x 300 m–, encara que no totalment regular ja que el cantó sud està lleugerament esbiaixat. La muralla encerclava una superfície de gairebé 21 ha que s’organitzava partint d’una retícula rigorosament ortogonal que formava illes allargades de 2 x 1 actus (70, 96 m x 35, 48 m); per tant, s’hi havia emprat la modulació característica de les fundacions colonials romanes. Cal remarcar, en canvi, la presència d’un element molt atípic de la topografia arqueològica de la ciutat: una muralla en direcció E-O que dividia el recinte en dues parts d’extensió desigual: la meridional, d’unes 14 ha, i la septentrional, d’unes 7 ha. Aquest mur, que en un moment determinat de l’evolució de la ciutat va ser enderrocat, almenys en una part, i les seves restes, cobertes per noves edificacions, ha tingut diverses interpretacions: la primera, poc després de la seva descoberta sota la casa romana número 1, que el considerava com el límit nord en el moment inicial de la ciutat i que després es devia haver ampliat allargant el rectangle cap al nord. O bé la interpretació que veu el nucli fundacional com una ciutat doble i, relacionant-la amb una citació de Tit Livi, apunta la hipòtesi d’un assentament diferenciat de romans al sud i d’indígenes al nord, separats per aquesta muralla. Caldrà esperar que s’aprofundeixi en l’estudi arqueològic i en la problemàtica cronològica d’aquest element abans d’arribar a una conclusió més definitiva.

El centre neuràlgic de la ciutat se situava en el fòrum, una plaça pública quadrangular que ocupava la superfície de dues illes i que era presidida per un temple –dedicat segurament a la triada capitolina–, situat en posició axial respecte al fòrum i sobre l’espai corresponent a part d’unes altres dues illes. Davant del temple, però a l’altra banda de la plaça, sembla que s’hi disposava ja des del primer moment una renglera de tabernae o de botigues obertes cap al fòrum. Entre la plaça i el temple, hi ha un carrer transversal en direció E-O, que devia correspondre al decumanus màxim de la ciutat. El cardo màxim, que devia coincidir amb l’eix del temple i del fòrum, comunicava directament aquest amb la porta sud de la muralla.

La ubicació del fòrum en posició central respecte a la part meridional de la ciutat concorda també molt bé amb la situació típica d’aquests espais a la urbanística romana de l’època, i evidencia encara més la significació rellevant d’aquella muralla transversal, sigui quina sigui la interpretació que calgui fer-ne.

Cal esmentar finalment la presència, atípica i encara poc analitzada, d’una porta segurament força monumental a l’angle sud-occidental del recinte fortificat.

La Laietània litoral: Baetulo i Iluro

A l’oppidum de Baetulo, al litoral de la Laietània, l’arqueologia, encara que amb menys precisió que a Empúries, ha permès també establir una hipòtesi aproximada del que degué ser l’esquema urbanístic fundacional, el qual presenta un recinte emmurallat de planta rectangular que fa 413 m x 261 m; és a dir, de proporcions molt semblants a les de la part meridional de la ciutat d’Empúries però una mica més reduïdes: la superfície interior devia ser aquí d’unes 11 ha. Les restes conservades indiquen amb claredat que tant les construccions com la xarxa de carrers tenen una disposició ortogonal que dibuixa set illes en amplada per nou en llargada, amb una articulació que difereix una mica de la constatada a Empúries, segurament com a conseqüència de les solucions aplicades per adaptar-se a una topografia ben diferent. La ciutat estava situada sobre el vessant d’un turonet de pendent molt suau, però amb un desnivell brusc sobre el començament de la platja. Aquesta topografia va condicionar l’estructura de l’oppidum, que quedava dividit naturalment en una part baixa sense solució de continuïtat amb la platja, i una part alta en el vessant del turó. El fòrum, en posició central, es devia situar a la zona alta, a sobre mateix de l’esmentat desnivell, per buscar sens dubte un efecte escenogràfic i per assumir el paper d’espai articulador de les diverses zones de la ciutat. La part alta es perfila com una zona residencial on eren la majoria de les cases documentades. La part baixa, en canvi, sembla destinada a usos més comunitaris: se’n documenten dos edificis termals, diverses tabernae i possibles edificis de mercats o de magatzems, i sembla que era travessada per la via litoral (Via Augusta, en època imperial), que entrava per la porta propera a l’angle nord-est del recinte. Probablement aquesta via devia centrar l’activitat comercial i artesanal bàsica de la ciutat.

Pel que fa a Iluro, l’altre oppidum de la Laietània litoral, també s’hi pot intuir la presència d’un esquema fundacional ortogonal que en regeix l’organització urbanística, malgrat que no sembla possible ara per ara intentar-ne la reconstrucció completa amb un mínim de precisió i garantia. Amb tot, s’hi entreveu també un recinte rectangular, una divisió en illes feta a partir del mòdul d’un actus i la situació del fòrum a la zona contigua a l’església de Santa Maria. L’extensió d’aquest nucli urbà sembla que és de 5 o 6 ha aproximadament. Val a dir que la intensa i eficient tasca arqueològica que s’està desenvolupant durant aquests darrers anys des del Museu de Mataró augura novetats interpretatives espectaculars a curt termini.

L’interior de Catalunya: Iesso i Aeso

Per a Iesso i Aeso –ciutats romanes de l’interior, de les quals fins fa poc es tenien molt poques dades–, l’arqueologia ha començat a donar valuoses indicacions sobre la seva configuració, i se’n pot deduir també una disposició regular i ortogonal de la xarxa d’illes i de carrers; però en canvi els seus recintes emmurallats tenen la planta en forma de polígon irregular.

A Iesso, els límits urbans de la zona nord s’han pogut establir bé gràcies a la documentació d’una part de la muralla i a l’anàlisi de la fotografia aèria i dels parcel·laris de Guissona –combinada amb la informació proporcionada per les restes arqueològiques detectades. Aquestes dades han permès proposar una primera hipòtesi de la planta general del recinte, ja que sembla evident que el traçat de l’antiga muralla ha quedat en part fossilitzat en alguns límits de les propietats actuals. Malgrat la dificultat per establir amb precisió els límits de la banda de llevant, sembla que l’extensió de la ciutat devia ser de 18 o 20 ha. També està documentada la porta nord des de la qual devia partir el cardo màxim, carrer de 5, 6 m d’amplada. Les notícies d’un altre carrer paral·lel a aquest i les restes de dos decumani, també paral·lels entre ells, han permès fer una proposta de modulació per a les insulae: aproximadament 1 actus d’amplada x 1, 3 actus de llargada (46, 10 m x 35, 48 m).

A Isona els treballs iniciats confirmen plenament l’elevat interès de l’oppidum d’Aeso i les seves àmplies possibilitats de desenvolupament arqueològic. Se n’ha identificat i se n’ha restaurat un tram de la muralla de gairebé 60 m, que, a més, s’ha pogut datar bé a l’inici del segle I aC. I en conjunt sembla que es pot deduir una certa similitud amb Iesso.

Aquestes ciutats són, doncs, una clara mostra de la important activitat urbanitzadora portada a terme al principi del segle I aC, i feta seguint les pautes pròpies dels models colonials romans, encara que aquestes ciutats no assolissin formalment la categoria jurídica de colònia.

La situació –tan característica d’altra banda– de la ciutat romana d’Empúries, que no se superposa a la ciutat grega sinó que s’hi estableix al costat, es repeteix en certa manera a Baetulo i a Iluro, on aquestes ciutats de nova planta se situen al costat del mar, però no a gaire distància dels poblats ibèrics encastellats (el Turó d’en Boscà a Badalona, o Burriac a Cabrera de Mar), els quals durant un temps seguirien paral·lelament la seva pròpia evolució. Les tres ciutats eren, sens dubte, petits oppida que fortificaven la costa, se situaven sobre la via que resseguia el litoral i tenien un valor estratègic que es concretava en el seu caràcter, que inicialment degué ser força militaritzat. Això explica bé les seves dimensions reduïdes: els primers habitants devien ser uns quants ciutadans romans, segurament veterans de l’exèrcit, que es van instal·lar en aquestes terres arran de la conjuntura històrica que aconsellava posar en marxa aquest programa de fundacions.

Iesso, en canvi –que tal com s’ha vist sembla que era una ciutat més extensa, malgrat estar situada a l’interior–, i segurament també Aeso és possible que tinguessin ja d’entrada un paper una mica diferent: d’una banda, constituïen amb les seves muralles un reforç estratègic del país. Però entre les seves funcions potser es buscava prioritàriament fixar una determinada estructuració del territori i establir-hi, a més d’alguns ciutadans romans, llatins o itàlics més o menys nombrosos, també les elits dels pobles indígenes de la zona, per tal d’articular una comunitat política que, des del nou nucli urbà, englobaria tendencialment un territori ampli i els seus habitants.

Muralles

Si pel que fa a la filiació romana de l’urbanisme, sobre la base del qual es van bastir aquestes ciutats, no sembla que en pugui quedar cap dubte, el mateix es pot afirmar de l’arquitectura.

Un element sempre interessant, i que a més es pot relacionar amb els moments inicials, són les muralles. La d’Empúries és la que es coneix millor, especialment el llenç meridional, i s’hi pot veure bé la tècnica constructiva utilitzada. Hi ha un basament amb paraments d’obra poligonal de l’anomenada quarta modalitat, és a dir, amb grans carreus de pedra calcària retocats a peu d’obra per ajustar-ne acuradament la col·locació. En alguns punts de la muralla l’horitzontalitat de les filades és gairebé perfecta, i els carreus presenten el típic encoixinat que deixava la superfície sense acabar de polir. Sobre aquest basament, la muralla s’enlairava en opus caementicium construït mitjançant encofrats de fusta i sense revestiment de parament de pedra.

Aquesta tècnica mixta, que combina l’obra poligonal i l’opus caementicium, era utilitzada freqüentment en la construcció de muralles a la Itàlia de l’època. I es torna a aplicar precisament a la muralla de Baetulo, encara que d’una manera diferent. D’aquesta muralla no hi ha avui, malauradament, cap tram a la vista, ja que les restes descobertes durant el segle XX tornen a estar soterrades en el subsòl de Badalona, i, per tant, es coneixen només pels plànols, les fotografies i les maquetes fetes en el moment de la seva descoberta. A l’excavació portada a terme entre el 1934 i el 1936 es va posar al descobert una part del llenç nord-est: 24 m de muralla, una torre i una porta d’entrada a la ciutat que, per la seva disposició en planta, cal deduir que devia estar emmarcada per un arc de mig punt. El basament d’aquesta fortificació, d’1, 5 m d’amplada i conservat fins a una alçària màxima de 2 m, va ser construït amb tècnica d’obra poligonal de la segona modalitat –amb grans pedres irregulars només desbastades en la superfície exterior, i amb pedres més petites que reemplenaven les juntures–, excepte la part corresponent al portal, al parament del qual es va utilitzar la quarta modalitat, amb blocs trapezoïdals perfectament assentats, amb una clara tendència a disposar-los en filades horitzontals. Una troballa excepcional d’aquella excavació va permetre recuperar les dues pollegueres de bronze sobre les quals girarien els batents de les portes de la muralla.

El 1956 es va excavar una part del llenç sud-est: s’hi descobriren 23 m de muralla i dues torres semicirculars adossades a aquesta. La construcció es conservava fins a una alçària de 3, 20 m, dels quals 2, 25 m eren de fonament i 0, 95 cm, d’edificació exterior. Aquí la tècnica utilitzada va ser la de l’opus caementicium, amb revestiment d’obra poligonal a la part vista, i va ser adoptada perquè aquest tram de muralla s’assentava sobre un terreny sorrenc que requeria un fonament profund i sòlid. La doble tècnica, doncs, present a la muralla de Baetulo, igual que a la d’Empúries, va ser utilitzada aquí pels arquitectes romans per resoldre el problema constructiu derivat d’assentar part de la fortificació sobre un terreny poc estable.

La imatge inicial d’aquestes ciutats quedava marcada, per tant, per aquests elements: la muralla, que les protegia i les delimitava; la planificació urbanística, que les organitzava i marcava les pautes del seu desenvolupament, i el temple, que presidia el conjunt. Les dades, però, són escasses per documentar el procés constructiu dels altres components: arquitectura domèstica, edificis públics, clavegueram...Probablement, les primeres instal·lacions van ser molt austeres, i fins i tot precàries, per després anar-se consolidant progressivament. Però cal admetre que l’arqueologia no permet encara establir amb precisió la cronologia de les diverses fases d’aquest desenvolupament.

La muralla de Tarraco

La muralla de Tarragona, que fins fa poc s’havia considerat erròniament d’origen preromà, és un dels exponents més espectaculars de l’arquitectura romana a Catalunya, malgrat que se n’hagi conservat només una part: la que encerclava la zona alta de la ciutat antiga. Aquesta part, a més, va servir de base per a les fortificacions medievals i modernes i va patir nombroses refeccíons fins al segle XIX. L’erudit Lluís Pont d’Icart encara en va poder resseguir al segle XVI les restes de gairebé tot el perímetre, que s’estenia també per la zona baixa del turó i que feia en total més de 3600 m de longitud.

Els trams conservats de la muralla tenen com a característica comuna un basament construït amb grans blocs megalítics, que en uns sectors té fins a 6 o 7 m d’alçària i en altres no sobrepassa els 2 o 3 m. Sobre aquest sòcol s’aixeca, fins a 12 m d’alçària, un mur d’entre 5 i 6 m d’amplada, amb paraments exteriors de carreus i amb l’interior reemplenat amb capes de tovots. A la part conservada del recinte, s’hi poden veure encara tres torres –la de Minerva o de Sant Magí, la del Cabiscol i la de l’Arquebisbe–, i també una porta amb arc de mig punt de 3, 35 m de llum i sís portelles. Les intervencions i els estudis iniciats, en primer lloc, per J. Serra i Vilaró, i seguits després amb interessants resultats per l’erudit Th. Hauschild, han permès establir diverses fases successives en la construcció d’aquesta muralla: de la fase inicial són les tres torres esmentades i el basament megalític del tram que uneix la torre de Minerva amb la del Cabíscol i del tram que des de la torre de l’Arquebisbe va fins al baluard de Santa Bàrbara. Són precisament aquests els que tenen el sòcol més alt.

L’excavació sistemàtica de l’interior de la torre de Minerva entre el 1976 i el 1978 va donar resultats importants per poder interpretar el conjunt, ja que va demostrar que a la primera fortificació la muralla estava constituïda només pel basament megalític; per tant, devia tenir una alçària de poc més de 6 m. Les torres, en canvi, tenien ja sobre el basament una construcció de carreus, que en el cas de la torre de Minerva configurava una cambra interior d’uns 55 m2, amb troneres i dues portes que permetrien l’accés a la cambra des de la part superior dels llenços de la muralla megalítíca. La porta de la paret sud d’aquesta cambra, que lògicament donaria també sobre un llenç que es dirigiria cap al sud –del qual no es té ara com ara cap altra informació–, ens indicaria que aquest primer recinte era més reduït que el de la segona fase.

L’estudi del parament exterior de la torre confirma aquesta interpretació i afegeix indicacions addicionals de gran interès: l’esfondrament, l’any 1932, del llenç de muralla que s’adossava a la seva cara oriental va posar al descobert una façana fins aleshores desconeguda, amb la presència sorprenent de restes d’un relleu escultòric amb la representació de la deessa Minerva. La façana, per sobre del sòcol megalític, estava construïda amb carreus encoixinats fins a una alçària mínima total de la torre de 12, 80 m, i tenia a la part alta una composició decorativa presidida pel relleu de Minerva col·locat segurament en posició axial sobre una cornisa i una zona rectangular de 5, 96 d’amplada i 1, 82 d’alçària, emmarcada per llistons, amb la superfície dels carreus allísada i que podria haver estat el suport d’una inscripció. Aquesta decoració de la façana tenia el contrapunt en els caps –una mica més grans de la mida natural– esculpits sobre alguns dels blocs megalítics del sòcol de la torre. És possible, tal com s’ha remarcat, que en aquestes representacions apotropaiques s’hi hagin de veure encara representacions indígenes que devien contrastar amb la Mínerva romana que devia presidir el conjunt.

Malgrat que la informació de què es disposa sobre aquesta primera gran fortificació de Tarraco és bastant parcial, se’n pot intuir bé l’aspecte: una muralla de grans blocs megalítics, segurament coronada amb merlets, que connectava les diverses torres que seguirien el mateix esquema constructiu que la de Mínerva. Aquesta, però, seria, segons sembla, l’única que tindria la façana decorada. La seva situació orientada cap a l’est, per on arribava a Tarraco el camí de la costa, hauria estat aprofitada per col·locar-hi una representació molt simbòlica i de prestigi del poder romà que s’acabava d’instal·lar en aquest territori.

Els estudis arqueològics daten el moment de construcció d’aquesta fortificació a la darreria del segle III o al principi del segle II aC, sense que es pugui actualment precisar sí va ser bastida ja durant la guerra púnica o un cop acabada aquesta, amb la voluntat de convertir el que havia estat plaça forta principal durant el conflicte en un assentament fortalesa més estable, sòlid i monumental.

Més endavant, però encara al segle II aC, es va fer una gran remodelacíó d’aquesta fortificació, que va consistir en una ampliació del recinte i en un reforçament considerable de les defenses. De la construcció anterior es mantingueren les tres torres i alguns llenços de muralla, que van ser engruixits –dels 4 m van passar als 6 m d’amplada– i utilitzats com a basament megalític de la nova muralla amb parament de carreus. Els nous trams d’aquest recinte corresponen als que tenen el sòcol megalític de només 2 o 3 m d’alçària. La decoració de la façana de la torre de Mínerva va quedar coberta per un dels nous llenços de muralla que ampliava el recinte cap a l’est. Precisament en aquest mateix tram de muralla i no gaire lluny de la torre, hi ha la porta amb arc de mig punt, interessant element que constitueix un dels primers exemplars de porta amb arc a la península Ibèrica.

Pel que fa a la cronologia del moment de construcció d’aquesta segona fase, recentment i en relació amb l’excavació del rebliment del llenç del carrer de Sant Ermenegild, s’ha proposat la datació compresa entre els anys 150 i 125 aC. El paper de Tarraco al llarg del segle II aC com a nucli romà d’elevat valor estratègic, tant des d’un punt de vista militar com polític, i també pel desenvolupament del seu port, degué generar molt aviat una dinàmica expansiva que ajuda a explicar les raons d’aquella ràpida evolució i l’engrandiment del seu recinte fortificat.

Arquitectura domèstica

Pel que fa a l’arquitectura domèstica, Empúries ofereix alguna mostra de les cases corresponents a aquestes primeres fases. L’estudi de l’evolució de les cases romanes números 1 i 2, que en la seva configuració final en època imperial corresponen a grans i luxoses domus senyorials, ha posat de manifest que es van formar a partir de cases més reduïdes, a còpia de successives ampliacions que van comportar la unió amb les cases veïnes o l’enderroc d’aquestes. Les dues insulae ocupades per aquestes cases van ser originàriament dividides en parcel·les de mides més modestes, partint de la base d’un mòdul parcel·lari que segurament faria 120 x 80 peus (és a dir, 35, 48 m x 23, 65 m), que permetia repartir en tres parts cada insula. Excepcionalment, a la insula corresponent a la casa número 1, que limitava al nord amb la muralla transversal, s’hi van disposar només dues d’aquestes parcel·les, potser per deixar un espai lliure davant de la muralla.

A cada parcel·la, s’hi va edificar una casa que n’ocupava més o menys la meitat, i la resta es va deixar com a pati (hortus). Les cases van ser construïdes seguint el característic model de casa itàlica, organitzada amb un atri central, al voltant del qual es disposaven el tablinum –sala de representació que donava a l’hortus i que estava flanquejada per dues ales–, i les altres habitacions principals de la casa. La superfície construïda d’aquestes cases devia ser de 400 o 500 m2. Són cases, doncs, força grans, i cal remarcar a més que no són totes idèntiques, sinó que cadascuna aplica el model amb flexibilitat des del moment que incorpora una variant o una altra, fet que ens indicaria que no estem davant d’unes construccions fetes en sèrie, sinó segurament adaptant el detall al gust de cada propietari.

Pel que fa a la cronologia, segurament la parcel·lació cal relacionar-la amb el moment fundacional de la ciutat romana, però la construcció de les cases es degué fer en un segon moment, i potser no totes al mateix temps, quan ja els propietaris devien haver consolidat la seva posició econòmica.

Cal esmentar també en aquest capítol l’arquitectura domèstica de la Neàpolis, que seguia durant aquells anys el seu propi i característic desenvolupament. En la seva configuració final es comptabilitzen 34 cases i més de 50 tabernae, de les quals és molt difícil precisar la cronologia, però segurament es poden datar a partir del segle II aC i, especialment, del segle I aC. No ha d’estranyar, doncs, una confluència de tipologies diverses: al costat de cases de peristil d’arrel hel·lenística, hi ha també cases itàliques d’atri. Molt probablement ambdós tipus van ser emprats a la Neàpolis emporitana contemporàniament, encara que la imprecisió cronològica impedeix afirmar-ho rotundament. S’hi documenten també, com és normal, moltes altres cases més modestes amb distribucions variades.

La casa d’atri està també molt ben documentada en altres de les fundacions romanes d’aquest moment a Catalunya. Cal citar, per l’interès i la bona conservació, la casa romana del carrer de Lladó de Badalona –que actualment es pot visitar–, el moment inicial de la qual és datable al segle I aC.

Aquest habitatge reprodueix amb tota fidelitat el mateix model itàlic, i fins i tot la superfície construïda, d’uns 500 m2, coincideix exactament amb les cases de la ciutat romana d’Empúries. Certament, aquestes cases ajuden a contextualitzar el caràcter d’aquests nous centres urbans.

Termes públiques

Una peça arquitectònica característica de l’urbanisme romà d’aquells anys eren les termes públiques. L’arqueologia de Valentia (València) ha donat recentment un exemple de com un establiment romà, en aquest cas del 138 aC, estava dotat ja al cap de pocs anys d’un petit edifici termal. Les fundacions degueren també construir aviat aquests equipaments. Un exemple esplèndid és a Baetulo: les termes conservades al soterrani del Museu de Badalona, que cal datar segurament a mitjan segle I aC. Es tracta d’unes termes de dimensions modestes, uns 350 m2 de superfície total, que segueixen detalladament els models creats a Itàlia. Tenien un cos d’edifici dedicat a banys i un altre, en part descobert amb un pòrtic, que feia la funció de palestra. La part de banys és una construcció rectangular molt sòlida que contenia totes les sales i els serveis preceptius: apodyterium; frigidarium, amb la corresponent piscina; tepidarium; caldarium i praefumium. Les sales calentes estaven pavimentades amb mosaic de tessel·les blanques sobre el qual, al caldarium, hi ha tres motius figurats amb tessel·les negres: un emblema central, una sanefa lateral que devia emmarcar el labrum i una altra sanefa lineal davant de l’alveus. Aquestes sales dels banys estaven cobertes amb voltes construïdes amb un enginyós sistema de nervis fets de rajols de terracota.

Els estudis arqueològics de Iesso també van documentar parcialment, els anys setanta, les restes d’unes termes de gran interès, que encara no han pogut ser excavades en extensió, però de les quals sembla que cal fer la datació al segle I aC i que cal relacionar lògicament amb les primeres fases de la ciutat. D’aquella mateixa època, i potser remuntant-nos a la primera meitat del segle I aC, deuen ser les petites termes localitzades a la Neàpolis d’Empúries, a prop de l’àgora, sota les restes d’una cella memoriae –o capella funerària– d’època tardoantiga. Malgrat la dificultat per reconstruir-ne la planta, sembla clar que aquestes termes segueixen ja l’esquema de les termes itàliques encara que tinguin algun element més propi dels banys de tipus grec, i són sens dubte una mostra més de com els models culturals romans anaven penetrant també en la vella ciutat grega.

Bibliografia

Obres generals

  • Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona, 1993.
  • Balty, J. Ch.: Curia Ordinis. Recherches d’architecture et d’urbanisme antiques sur les curies provinciales du monde romain, Brussel·les, 1991.
  • Barral, X.: Les mosaiques romaines et médievales de la Regio Laietana, Barcelone et ses environs, Barcelona, 1978.
  • Ciancio Rossetto, P. ; Pisani Sartorio, G.: Teatri greci e romani. Alle origini del linguaggio rappresentato, 3 vol. , Torí, 1994-96.
  • El anfiteatro en la Hispania Romana, Actes del Col·loqui Internacional de Mérida, 1992, Mérida, 1994.
  • Étienne, R.: Le culte impérial dans la Péninsule Ibérique d’Auguste a Diocletien, París, 1958.
  • Fabre, G. ; Mayer, M. ; Rodà, I.: Inscriptions romaines de Catalogne, 4 vol. , París, 1984-97.
  • Gimeno, J.: Estudios de arquitectura y urbanismo en las ciudades romanas del nordeste de Hispania, Universidad Complutense, Madrid, 1991.
  • Golvin, J. Cl.: L’amphithéâtre romain. Essai sur la théorisation de sa forme et de ses fonctions, 2 vol. , París, 1988.
  • Gros, P.: L’architecture romaine du début du IIIe siècle av. J. C. à la fin du Haut Empire.1. Les monuments publics, París, 1996.
  • Gros, P. ; Torelli, M.: Storia dell’urbanistica. II mondo romano, Bari, 1988.
  • Guitart, J.: «Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del principi del segle I aC», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994.
  • Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. I: Els temps prehistòrics i antics fins al segle V, Barcelona, 1996.
  • Jiménez Salvador, J. L.: Arquitectura forense en la Hispania romana. Bases para su estudio, Saragossa, 1987.
  • La casa urbana hispanoromana, Actes del Congrés de Saragossa, 1988, Saragossa, 1991.
  • La ciutat en el món romà, Actes de XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1993, 2 vol. , Tarragona, 1994.
  • La ciutat hispanoromana, Tarragona, 1993.
  • Los foros romanos en las provincias occidentales. Actes de la Taula Rodona de València, 1986, Madrid, 1988.
  • Mar, R. ; López, J. ; Piñol, L. (ed. ): Utilització de l’aigua a les ciutats romanes, Tarragona, 1993.
  • Nielsen, I.: Thermae and Balnea. The Architecture and Cultural History of Roman Public Baths, 2 vol. , Aarhus, 1990.
  • Puig i Cadafalch, J.: L’arquitectura romana a Catalunya, Barcelona, 1934.
  • Roma a Catalunya (catàleg de l’exposició), Barcelona, 1992.
  • Sommella, P.: Italia antica. L’urbanistica romana, Roma, 1988.
  • Ramallo, S. ; Santiuste, F. (ed. ): Teatros romanos de Hispania, Múrcia, 1993.
  • Tarradell, M.: Les ciutats romanes als Països Catalans, Barcelona, 1978.
  • Trrillmich, W. ; Zanker, R: Stadtbild und Ideologie Die Monumentalisierung hispanicher Satädte zwischen Republik und Kaiserzeit, Actes del Col·loqui de Madrid, 1987, Munic, 1990.

Tarraco

  • Adseries, M. et alii: «L’assentament pre-romà i el seu paper dins l’evolució de la ciutat de Tarraco», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994.
  • Alföldy, G.: Tarraco, dins Forum, 8, Tarragona, 1991.
  • Aquilué, X.: La seu del Col·legi d’Arquitectes. Una intervenció arqueològica en el centre històric de Tarragona, Tarragona, 1993.
  • Aquilué, X. ; Dupré, X.: Reflexions entorn de Tarraco en època tardo-republicana, dins Fòrum, 1, Tarragona, 1986.
  • Aquilué, X. ; Dupré, X. ; Massó, J. ; Ruiz de Arbulo, J.: «La cronología de las murallas de Tarraco», dins Revista d’Arqueologia de Ponent, 1, Lleida, 1991, pàg.271-303.
  • Aquilué, X. ; Dupré, X. ; Massó, J. ; Ruiz de Arbulo, J.: Tarraco. Guía arqueológica, Tarragona, 1991.
  • Bergés, P. M. ; Koppel, E. M.: «Teatro romano de Tarragona. Antecedentes y situación», dins El teatro en la Hispania romana, Badajoz, 1982.
  • Dupré, X. ; Massó, M. J. ; Palanques, M. L. ; Verduchi, P. A.: «El circ romà de Tarragona. I. Les voltes de Sant Ermenegild», dins Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 8, Barcelona, 1988.
  • Dupré, X. ; Carreté, J. M.: La «Antiga Audiència»: un acceso al foro provincial de Tarraco, Madrid, 1993.
  • Dupré, X.: L’arc romà de Berà (Hispania Citerior), Barcelona, 1994.
  • Hauschild, Th.: Arquitectura romana de Tarragona, Tarragona, 1983.
  • Hauschild, Th.: «Excavaciones en la muralla romana de Tarragona», dins Butlletí Arqueològic de Tarragona, època V, núm.6-7 (1984-85), Tarragona, 1988, pàg.11-38.
  • Koppel, E.: Die römischen Skulpturen von Tarraco, Berlín, 1985.
  • Lamboglia, N.: «II problema delle mura e delle origini di Tarragona», dins Miscelania Arqueológica Conmemorativa de los Cursos de Ampurias, Barcelona, 1974.
  • Mar, R. (ed. ): Els monuments provincials de Tarraco. Noves aportacions al seu coneixement, Tarragona, 1993.
  • Mar, R. ; Roca, M. ; Ruiz de Arbulo, J.: «El teatro romano de Tarragona. Un problema pendiente», dins Teatros romanos de Hispania, Múrcia, 1993.
  • Puig i Cadafalch, J.: «Teatre romà de Tarragona», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI (1915-20), Barcelona, 1923, pàg.712-717.
  • Ruiz de Arbulo, J.: «El foro de Tarraco», dins Cypsela, VIII, 1990, Girona, pàg.119-138.
  • Serra Vilaró, J.: «La muralla de Tarragona», dins Archivo Español de Arqueología, 22, 1949.
  • Ted’a. «El foro provincial de Tarraco, un complejo arquitectónico de época Flavia», dins Archivo Español de Arqueología, 62, Madrid, 1989, pàg.141-191.
  • Ted’a. «L’amfiteatre romà de Tarragona, la basílica visigoda i l’església romànica», dins Memòries d’Excavació, 3, 2 vol. , Tarragona, 1990.

Empúries

  • Almagro, M.: «El anfiteatro y la palestra de Ampurias», dins Ampurias, 17-18, 1955-56.
  • Mar, R. ; Ruiz de Arbulo, J.: «El foro de Ampurias y las transformaciones augusteas de los foros de la Tarraconense», dins Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung Hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Munic, 1990.
  • Mar, R. ; Ruiz de Arbulo, J.: Ampurias romana. Historia, arquitectura y arqueología, Sabadell, 1993.
  • Marcet, R. ; Sanmartí, E.: Empúries, Barcelona, 1989.
  • Pena Jimeno, M. J.: «Hipòtesis noves sobre Empúries a partir de l’anàlisi de les fonts literàries», dins Fonaments, 7, 1988.
  • Ripoll Perelló, E.: «Orígenes de la ciudad romana de Ampurias», dins Gerion, 8, 1990.
  • Sanmartí, E. ; Nolla, J. M.: Empúries. Guia itinerària, Barcelona, 1988.
  • Sanmartí, E. ; Castanyer, P. ; Tremoleda, J.: «Emporion: un ejemplo de monumentalización precoz en la Hispania republicana (Los santuarios helenísticos de su sector meridional)», dins Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Munic, 1990.
  • Sanmartí, E. (ed. ): El fòrum romà d’Empúries, Barcelona, 1984.
  • Sanmartí, E.: La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, Barcelona, 1978.
  • Santos Retolaza, M.: «Distribución y evolución de la vivienda urbana tardorrepublicana y altoimperial en Ampurias», dins La casa urbana hispanorromana, Saragossa, 1991.

Barcino

  • Balil, A.: Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, Madrid, 1964.
  • Balil, A.: «Las murallas romanas de Barcelona», dins Anejos de Archivo Español de Arqueología, 2, Madrid, 1961.
  • Bonneville, J. M.: «Aux origines de Barcino romaine (Barcelona)», dins Revue d’Études Anciennes, LXXX, 1-2, Bordeus, 1978, pàg.37-68.
  • Duran i Sanpere, A.: Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat, Barcelona, 1972.
  • Granados, J. O.: «La colònia Barcino, origen i estructura d’una colònia augusta», dins Història urbana del pla de Barcelona, vol.2, Barcelona, 1990.
  • Granados, J. O.: «La primera fortificación de la Colonia Barcino», dins Papers in Iberian Archaeology, British Archaeological Reports. International Series, 193, Oxford, 1984, pàg.267-319.
  • Granados, J. O.: «Notas sobre el estudio del foro de la Colonia Barcino», dins Los foros romanos de las Provincias Occidentales, Madrid, 1987.
  • Guitart, J.: «Quelques réflexions sur les caractéristiques de l’Enceinte Augustéenne de Barcino (Barcelone)», dins Les Enceintes Augustéennes dans l’Occident Romain, Nimes, 1987.
  • Pallarés Salvador, F.: «Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 13, Barcelona, 1969, pàg.5-42.
  • Pallarés Salvador, F.: «La topografia e le origini di Barcellona romana», dins Rivista di Studi Liguri, XXXVI (1970), Bordighera, 1973, pàg.63-102.
  • Serra Ràfols, J. de C.: «Balanç i estat actual de l’estudi de la muralla romana de Barcelona», dins Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, 10, Barcelona, 1967.
  • Sobrequés i Callicó, J. (ed. ): Història de Barcelona. La ciutat antiga, vol. I, Barcelona, 1991.

Baetulo

  • Aquilué, X. ; Subías, E.: «Sobre la fundació de la ciutat romana de Baetulo», dins Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà, Barcelona, 1986, pàg.353-359.
  • Guitart, J.: Baetulo. Topografía arqueológica. Urbanismo e Historia, Badalona, 1976.
  • Guitart, J. ; Padrós, P.: «Distribución espacial de la vivienda en el urbanismo tardo-republicano y augústeo: el modelo constatado en Baetulo (Badalona)», dins Coloquio de Arqueología Espacial, 2, Terol, 1986, pàg.77-97.
  • Guitart, J. ; Padrós, P.: «Baetulo, cronología y significación de sus monumentos», dins Stadtbild und Ideologie Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit, Munic, 1990, pàg.165-177.
  • Guitart, J. ; Padrós, P. ; Puerta, C.: «La casa urbana en Baetulo», dins La casa urbana hispanorromana, Saragossa, 1991.
  • Guitart, J. ; Padrós, P. ; Fonolla, A.: «Aproximació a l’esquema urbanístic fundacional de la ciutat romana de Baetulo (Badalona)», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994, pàg.188-191.
  • Padrós, P.: Baetulo. Arqueologia urbana 1975-1985, Badalona, 1985.

Altres ciutats

  • Cerdà, J. A. et alii: «Iluro, oppidum civium Romanorum: estado de la cuestión», dins La ciutat en el món romà, Tarragona, 1994, vol.2, pàg.97-99.
  • Garcés, I. ; Molist, N. ; Solias, J. M.: «Les excavacions d’urgència a Iesso (Guissona, la Segarra)», dins Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida, Barcelona, 1989.
  • García J. et alii: «Intervencions a Iluro (1982-1989, Mataró)», dins Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Barcelona, 1993, pàg.147-153.
  • Guitart, J. ; Pera, J.: «La ciutat romana de Iesso (Guissona, la Segarra)», dins La ciutat en el món romà Tarragona 1994, vol.2, pàg.186-188.
  • Guitart, J.: «L’antiga Iesso: seqüència evolutiva constatada a l’excavació del camp primer», dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXXVII, 1996-97, Girona, 1997, pàg.815-823.
  • Loriente, A. ; Oliver, A.: L’antic portal de la Magdalena, Lleida, 1992.
  • Merino, J. ; Nolla, J. M. ; Santos, M.: Aquae Calidae. Presència romana a la Selva, Santa Coloma de Farners, 1994.
  • Miró, C.: «Les termes romanes de Caldes de Montbui», dins Arraona, 10, 1992, pàg.11-30.
  • Molas, M. D.: Els ausetans i la ciutat d’Ausa, Vic, 1982.
  • Nolla, J. M.: «Gerunda: dels orígens a la fi del món antic», dins Fonaments, 7, 1988.
  • Nolla, J. M. et alii: «El sector oriental de les muralles de Gerunda. Noves aportacions al seu coneixement. (Campanya d’excavacions de 1987 a la Torre Gironella)», dins Cypsela, VII, 1989, pàg.111-130.
  • Nolla, J. M. ; Sagrera, J.: «El portal de levante de la ciudad de Gerunda», dins Archivo Español de Arqueología, 63, 1990, pàg.276-284.
  • Prama: «Aeso: noves dades sobre la romanització al Pallars Jussà. Actuació arqueològica a Isona 1987-1988», dins 8è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà: la romanització del Pirineu, Puigcerdà, 1990.
  • Pera, J.: «Can Xammar 1987: aportació al coneixement urbanístic d’aquest sector d’Iluro», dins Laietana, 7, 1992.
  • Pera, J.: La romanització a la Catalunya interior: estudi històrico-arqueològic de Iesso i Sigarra i el seu territori, Universitat Autònoma de Barcelona, 1993 (edició microfitxa).
  • Pérez Almoguera, A.: Lleida romana, Lleida, 1991.