Resultats de la cerca

És conegut també com a Partido Social Regionalista Unión Institucional Es declarà monàrquic, popular, social i democràtic, sense amagar les seves arrels carlines En el seus inicis tingué certa ressonància com a articulador d’un gran pacte de la dreta catalana Al novembre de 1976 participà en una temptativa d’entesa conservadora el Pacte Català o d’Hostalrich amb Reforma Democrática de Cataluña, Unió Catalana i el Partit Democràtic Català Fracassada aquesta iniciativa, participà en una nova aliança electoral, Concòrdia Catalana amb el Partit Conservador de Catalunya i Catalònia-Partit Polític…

Pretenia ser “un instrument el qual faci possible una gran convergència de centre-esquerra capaç de ser majoritària i governar” Era dirigit per Jordi Pujol, amb Miquel Esquirol, Jaume Casajoana i Miquel Sellarès Edità Catalunya Democràtica 1975

Defensà un programa democratacristià La seva ruptura es consumà després del pacte electoral d’UDC amb Convergència Democràtica de Catalunya, ja que els creadors d’UD/CA eren partidaris de conformar un gran bloc de centre a partir d’un acord amb la Unión de Centro Democrático UCD Formà part de la coalició Centristes de Catalunya-UCD en les eleccions legislatives de 1979 i sota aquest nom al desembre del mateix any s’unificà amb UCD Edità el butlletí Centre Ampli

Fou partidari de l’evolució del règim franquista vers la democràcia, defensà la monarquia, es definí liberal i regionalista-autonomista, però s’oposà al restabliment de l’Estatutde 1932 Pretengué crear un gran partit de dreta, similar a Lliga Catalana Per talde concórrer a les eleccions legislatives de 1977 assajà una fallida coalició Concòrdia Catalana, amb el Partit Conservador de Catalunya i el Partido Social Regionalista, i a la fi optà pel retraïment, tot i que alguns membres, com Sentís, ingressaren en la Unión de Centro Democrático El partit restà inactiu fins a…

El secretari general fou Juan Antonio Llopart i el president Torresano Tingué uns 50 adherits, la majoria a Barcelona i la resta a València, Madrid, La Corunya i Saragossa Propugnà un neofeixisme “nacional-revolucionari”, postulador d’un paneuropeisme ultradretà, i manifestà un gran mimetisme amb el col-lectiu francès Troisième Voie, liderat per Jean-Gilles Malliarakis Identificà l’independentisme i el nacionalisme català com l’“instrument polític de la burgesia i els banquers” Patí una crisi interna que es resolgué amb l’expulsió de Torresano A l’agost de 1992 es fusionà amb…

Es definí democràtic, autonomista i de centre Els dirigents foren Joan Mas Cantí president i Joaquim Molins vicepresident Entre els promotors figuraren Carles Ferrer Salat i Carles Güell de Sentmenat En les eleccions legislatives de 1977 formà, amb Unió De-mocràtica de Catalunya UDC, la coalició electoral Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya Güell i Anton Cañellas foren elegits diputats, però la coalició es dissolgué aviat Güell ingressà en el grup mixt del Congrés, mentre que Cañellas s’incorporà a la minoria “basco-catalana” En el I Congrés del CC octubre de 1977 es…

Defensà el continuisme de les institucions franquistes i acceptà la reforma de les Leyes Fundamentales, però no dels seus principis permanents Tingué un concepte cristià de la vida i s’oposà a qualsevol totalitarisme Pretengué fundar un gran partit social popular aglutinador de classes mitjanes A Catalunya tingué escassa rellevància i el seu dirigent més notori fou Joaquim Viola Sauret exalcalde de Barcelona El president fou Enrique Thomas de Carranza, que, amb Salvador Serrats Urquiza, preconitzà una línia conservadora i continuista que fou contestada internament pel sector…

Es constituí a la ciutat de Mèxic a partir del manifest de novembre de 1940, signat per Felip Barjau, Víctor Colomer, Àngel Estivill, Miquel Ferrer, Joan Fronjosà, Joan Gilabert, Ramir Ortega, Miquel Serra Pàmies, Abelard Tona i Salvador Vidal Rosell Manuel Serra i Moret i Miquel Curcó s’incorporaren també al nou partit, que s’estengué a l’Argentina i a la República Dominicana L’MSEC integrà 12 dels 63 membres del Comitè Central del PSUC de 1936, procedents en la seva majoria de la Unió Socialista de Catalunya i del grup de L’Hora , que s’havia separat del Bloc Obrer i Camperol…

Es definí com un partit trotskista d’acció, obrer, socialista, antiburocràtic i internacionalista que es proposava crear un front únic obrer Al febrer de 1980, l’assassinat a Madrid a mans de pistolers feixistes de la jove militant Yolanda González li donà una gran notorietat mediàtica En les eleccions legislatives de 1982 20099 vots integrà en les seves llistes candidats del Partido Obrero Revolucionario de España Des de 1983 concorregué a totes les eleccions en solitari, amb els següents resultats 5384 vots en les autonòmiques de 1984 11540 vots en les legislatives de 1986…

El promotor era el cap regional carlí de Catalunya, Mauricio de Sivatte y de Bobadilla Estava especialment implantada a Catalunya, amb pocs adherits a la resta d’Espanya El procés que dugué a la seva creació s’inicià el 1944, en dimitir Sivatte de la Junta Suprema Nacional carlina per discrepàncies amb el cap de la Comunió, Manuel Fal Conde Continuà els anys 1946-1948, sempre en la línia d’exigir un major activisme a la Comunió, la seva reorganització i una presència més gran de Don Xavier de Borbó-Parma Des d’aleshores el gruix del carlisme català, liderat per Sivatte, es mantingué distant…