Resultats de la cerca

Vida i obra Llicenciat en filosofia i lletres i doctor en farmàcia, estudià grec a la Fundació Bernat Metge sota el mestratge de Carles Riba Participà, amb Josep Carner i Jaume Bofill i Mates, entre d’altres, en la fundació dels Amics de la Poesia 1920 Com a crític literari, publicà articles sobre autors catalans Joan Teixidor, Josep Romeu, Josep Palau i Fabre, etc i estrangers M Proust, RM Rilke, etc a Revista de Poesia , La Nova Revista , Revista de Catalunya , La Publicitat i, a la postguerra, Ariel  Estilista elegant, concebé la crítica com a activitat purament literària, més intuïtiva…

Feu estudis de nàutica i fou uns anys militar Des del 1884 residí a Sabadell, on treballà al registre de la propietat i, sobretot, com a actor És autor de nombroses obres teatrals, estrenades entre el 1886 i el 1901 a Barcelona i a Sabadell, entre les quals cal esmentar els drames L’esclau 1892, La bogeria 1895 i Muralla de ferro 1888, i les comèdies Enredos 1886 i La dideta 1900, una de les seves obres més celebrades Deixà molts poemes dispersos a “Revista de Sabadell” i a L’Esquella de la Torratxa , entre altres revistes i diaris

Llicenciat en ciències de la informació 1982 Collabora habitualment en diversos mitjans de comunicació i ha dirigit i presentat programes de divulgació cultural a la ràdio És autor dels llibres de poesia Elegia de Grumers 1978, Magazine 1983, Instamàtic 1990, Tebeo 1992,  Material de calendari 1993, Sota la volta de ferro 2000, Les terrasses d’Avalon 2008, premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart 2009 i Les barques de la boira 2011, premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia en català, als quals s’han d’afegir diversos recopilatoris i el CD Tres suites i escaig 1999, en què l’…

Fou professor de música i musicà peces sainetesques pròpies entre d’altres, Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, o siga L’escombriaire , 1859, La florista catalana , 1860, i Una cita a les fosques, o siga Per fondo que es faci el foc, lo fum sempre respira , 1866 i d’altres autors, com Frederic Soler, Eduard Vidal i Valenciano i Gervasi Amat Participà, com Clavé, que li edità obres i amb qui collaborà en la sèrie de plecs solts “El Cantor de las Hermosas”, en l’exaltació de la guerra d’Àfrica amb la « gran escena y coro de guerra » Desperta ferro 1860

Estudià filosofia al Collegi Episcopal de Barcelona, economia i idiomes a la Junta de Comerç, i dret a les universitats de Cervera i Barcelona Directiu del sector tèxtil i amic i soci de Joan Güell i Ferrer Des del 1849 prengué part en distintes comissions d’industrials i de forces vives catalanes que es traslladaven a Madrid per defensar les posicions proteccionistes, enfront de les pretensions de les forces polítiques lliurecanvistes Fou diputat a corts per Granollers el 1851 i el 1853 Els seus discursos parlamentaris més notables versaren sobre el deute flotant i sobre el concordat amb la…

Feu estudis de medicina, que abandonà per dedicar-se al teatre, com a actor i com a autor Escriví en castellà i en català, entre altres, les obres Los políticos del día , Las diabluras de Serafina 1867, Les joies de Roseta 1874, adaptació dialectal de Les joies de la Roser , de Frederic Soler, Quien siembra vientos , Vicent màrtir i Vicent Ferrer , La molinera de Silla 1916, El capitán negrero i Pobres i rics 1875 El seu primer fill, Leandre Torromé i Ros València ~1854 — l’Havana 1876, fou collaborador del Boletín-Revista del Ateneo de Valencia i autor de les obres dramàtiques Los mohicanos…

Llicenciat en dret, exercí el càrrec d’inspector del timbre La seva vocació per la música i el piano el derivaren cap a la poesia lírica Començà força tard a escriure i a publicar Rebé la influència poètica de Josep M López-Picó i de Carles Riba El primer poemari que publicà fou Poemes de tedi i de neguit 1927, al qual seguí A mig aire canta l’alosa 1947 Aquest mateix any començà la sèrie de Quaderns literaris amb els quals consolidà el seu prestigi Vingueren després El seguici del temps 1948, Poemes taciturns 1948, Ballet 1949, El somrís de Barcelona 1951, Més enllà dels sentits 1953 —amb el…

Doctorat 1975 en filologia romànica per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre L’Avenç , que obtingué el premi extraordinari de doctorat i el premi Jaume Massó i Torrents d’investigació literària de l’Institut d’Estudis Catalans 1976 Fou professor de la mateixa universitat 1973-2013, on tenia encomanades matèries relatives a la teoria de la literatura en el Departament de Filologia Catalana Ha estat degà de la Facultat de Filologia 1986-88 i director general d’Universitats de la Generalitat de Catalunya 1993-95 Crític literari del Diari de Barcelona 1979, Hoja del Lunes 1981-82, Avui…

A diferència del seu germà Jaume Ramon , a través del qual es relacionà amb els escriptors i intellectuals barcelonins, visqué al Vendrell, on regentà la impremta familiar i on, també amb el seu cosí Joan Ramon i Soler , publicaren El Vendrellense  1892 i El Vendrellenc  1900 Començà publicant narracions breus de caràcter costumista a revistes de Barcelona, amb el pseudònim Ramonet R , que després, gràcies a la influència d’Emili Vilanova, transformà en sainet, també en prosa, i es dedicà a l’escena El primer sainet, A cal notari, o Uns capítols matrimonials desfets 1899, en què intenta un…

Llicenciat en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1980 es traslladà a viure a Andorra Com a historiador s’ha interessat per la història dels Pirineus i d’Andorra, sobretot relacionada amb la segona meitat del segle XIX carlisme, la crisi del sector del ferro, els viatgers romàntics i n’ha publicat diversos treballs, entre els quals destaquen  Carlins i liberals els inicis de la qüestió d’Andorra  1992 i La crisi de la societat tradicional El segle XIX 1998, i, amb Esteve López, el  Diplomatari de la Vall d’Andorra segle XIX  1994 El pas de la…