Resultats de la cerca

D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi vegeu orquestra Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent A Anglaterra…

Als Països Catalans es troba principalment al País Valencià anomenat també grup de corda, Mallorca, Menorca i zones meridionals de Catalunya A Espanya, és propi d’Aragó, Múrcia i algunes zones de Castella i de Canàries La rondalla consta principalment de guitarres i guitarrons, així com de bandúrries i llaüts, instruments aquests darrers amb funcions melòdiques Habitualment, a aquests instruments se n’afegeixen d’altres de caràcter percussor com els ferrets, ossets, pandereta i les castanyoles, que toquen els dansaires que acompanyen la rondalla Més rarament, i segons la tradició local,…

Es coneix també amb els noms de tuna o rondalla ^

Havia de dominar força instruments de vent pfeifer , ’sonador d’instruments de vent', tot i que una obligada versatilitat el podia portar a tocar-ne també de corda Els períodes d’or del stadtpfeifer foren el Renaixement i el Barroc Els càrrecs lligats amb la cort tenien una major consideració social que els relacionats amb el municipi i les seves esglésies Així, un kapellmeister director de les activitats musicals, religioses o seculars, d’una cort mestre de capella tenia, en general, més prestigi que un kantor cap de les activitats musicals d’una església i, sovint, de les ciutadanes, i,…

Destinada sobretot a tocar a l’aire lliure, tot i que de vegades també ho fa en espais interiors, aquesta formació instrumental prové, en la seva forma actual, dels segles XVII i XVIII El terme fou emprat originàriament per a anomenar les bandes dels regiments militars que comprenien instruments de vent i percussió, sorgides durant el primer terç del segle XIX Fou durant aquest mateix segle que el nom començà a aplicar-se també a conjunts instrumentals formats per civils i de composició semblant El nombre i la mena d’instruments que integren la banda varien d’un país a l’altre i també segons…

El terme prové de l’expressió italiana alta musica en francès, haute musique , que designava la música feta amb instruments d’un cert volum sonor sacabutx, trompeta, timbales, etc Per oposició, la bassa musica basse musique designava el contrari interpretada per flauta de bec, viola, arpa, llaüt, etc Durant el segle XVI, l' alta desaparegué gradualment i deixà pas a formacions més grans i variades En un sentit ampli, es pot considerar que la cobla n’és un parent actual

Les brass-bands sorgiren durant el primer terç del segle XIX i acompanyaven els regiments, tot i que després es deslligaren de l’àmbit estrictament militar El desenvolupament que, durant el segle XIX, experimentaren els instruments de metall, amb les aportacions d' Adolphe Sax , tingué una gran importància en la consolidació d’aquestes formacions Les primeres brass-bands aparegueren a Anglaterra i als Estats Units al principi dels anys trenta del segle XIX, i poc després s’anaren estenent per tot Europa

Per extensió, composició escrita per a aquesta mena de conjunts Molt estesa a Espanya, sobretot al llarg del segle XIX, fou una agrupació d’instruments de vent-metall i vent-fusta que, a diferència de les bandes, no incorporava percussió Era formada per requint, flautí, flauta, clarinets, saxòfon, fiscorns, cornetins, trompes, trombons, barítons, bombardí i baixos A Colòmbia designa tant el conjunt de vent i percussió que acompanya les processons religioses, també anomenat chirimía , com els conjunts de música popular ballable A Cuba és un conjunt popular de caràcter urbà format per flauta,…

Les sessions de presentació del cinematògraf dels germans Lumière al Grand Café de París anaven acompanyades pels comentaris musicals d’un pianista, i als Estats Units, els aparells de Th Edison eren mostrats conjuntament amb peces gravades per gramòfons de la mateixa marca Aquest costum es generalitzà de tal manera que fins a la implantació del cinema sonor, amb so imprès directament sobre la pellícula, s’utilitzaren modalitats i sistemes diversos El més corrent fou el dels acompanyaments en viu, amb un piano, un harmònium o un orgue, o fins i tot amb duos, trios i quartets instrumentals Si…