Resultats de la cerca
Es mostren 9825 resultats
refracció
Música
Fenomen pel qual una ona que es propaga en un medi material a una certa velocitat passa a propagar-se a una velocitat de valor i direcció diferents quan es produeix una modificació de les característiques dinàmiques.
Aquesta alteració pot ser brusca, si prové d’un canvi de medi per exemple, el pas d’aire a aigua, o gradual, si és resultat d’un canvi de característiques d’un mateix medi provocat, per exemple, per una variació de temperatura La nova direcció de propagació és donada per la llei de Snell de la refracció En el cas d’un canvi de medi, hi ha un cert angle d’incidència sobre la superfície separadora dels dos medis que dona lloc a una nova direcció de propagació tangent a la superfície En aquest cas es parla d’angle crític o límit, i de reflexió total
rabab
Música
Als països islàmics, terme que, amb moltes variants, s’aplica a un gran nombre d’instruments de corda fregada de característiques més o menys semblants.
Documentat per primera vegada al segle X en els escrits d’Avicenna i al-Farabi, sol designar dos tipus bàsics d’instruments l’un, amb caixa de ressonància -generalment de fusta- de forma piriforme amb mànec llarg i estret i l’altre, amb la caixa de ressonància travessada per una pica que per un extrem fa de mànec i per l’altre de punt de suport Tant l’un com l’altre es toquen gairebé sempre amb l’instrument en posició vertical recolzat sobre els genolls El nombre de cordes és força variable -generalment entre una i quatre- i el mànec pot ser amb trasts o sense Molt estès per tot el nord d’…
quironomia
Música
Sistema de direcció coral basat en les indicacions que, sobre ritme, tempo i entonació, dona el director mitjançant els moviments de les mans.
Aquesta pràctica era molt habitual en l’Antiguitat Egipte, Grècia, Bizanci, etc, especialment en cultures sense escriptura musical, en les quals la quironomia servia com a indicació o recordatori d’aspectes bàsics de l’entonació i el ritme Els neumes de la notació quironòmica pretenien imitar els moviments de les mans del director També s’han utilitzat recursos quironòmics per motius purament didàctics És el cas de la mà de Guido i altres sistemes relacionats amb la solmització com l’anomenat fonomímia En un sentit ampli, es podria dir que tots els gestos que fa un director modern indicació…
a quatre mans
Música
Dit de les peces per a piano -o per a un altre instrument de teclat- que, per a la seva execució, requereixen dos intèrprets que toquen un sol instrument.
Asseguts, generalment, l’un al costat de l’altre, cada intèrpret té assignat un determinat registre de l’instrument normalment, un intèrpret el registre agut i l’altre el greu El fet que tots dos toquin un mateix instrument fa dubtar alguns que es tracti d’autèntica música de cambra -cosa que no sol passar amb la música per a dos pianos- Amb l’èxit i la gran difusió que el piano experimentà al final del segle XVIII i durant tot el XIX, molts compositors escriviren obres per a piano a quatre mans Cal destacar-ne WA Mozart sonates KV 497 i 521, F Schubert Fantasia en fa m , D 940, R Schumann…
quart de to
Música
Interval de la grandària de la meitat d’un semitò.
Divideix, per tant, l’octava en vint-i-quatre parts iguals en el cas d’un sistema d’afinació de temprament igual Entre totes les possibilitats d’utilització musical dels microtons, la dels quarts de to és probablement la més freqüent microtonalitat S’han ideat diversos signes per a la notació dels quarts de to Els més emprats són transformacions dels habituals signes de sostingut i bemoll, als quals s’afegeix una petita fletxa ascendent o descendent o dels quals s’elimina un dels traços verticals
puntejat
Música
Tècnica d’execució pròpia dels instruments de corda pinçada que consisteix a polsar individualment les cordes de l’instrument, amb la punta dels dits de la mà o amb l’ajut d’un plectre.
La tècnica oposada, en què es baten totes les cordes alhora, es coneix com a rasgueado Aquestes dues tècniques bàsiques s’utilitzaren alternativament en les obres dels guitarristes del Barroc, els quals desenvoluparen el puntejat en la guitarra de cinc ordres Fou considerat una derivació de la tècnica del llaüt, però a partir del segle XVIII es convertí en l’estil propi de la guitarra Aplicada als instruments d’arc, aquesta tècnica -amb les diferències lògiques derivades de la morfologia dels instruments- s’anomena pizzicato
preclassicisme
Música
Terme amb què es designen les produccions musicals anteriors al Classicisme, entès aquest en el sentit donat per Charles Rosen, que en situa l’origen en el moment de la publicació dels Sis quartets de corda, opus 33, de F. J. Haydn (1781).
Consegüentment, en el preclassicisme s’hi encabeixen un ampli reguitzell de compositors, com L Vinci, JA Hasse o GB Pergolesi, però també els que cultivaren l' estil galant , com D Scarlatti o A Soler, i l' empfindsamer stil 'estil sentimental', empfindsamkeit , com CPE Bach Segons el parer d’altres musicòlegs, però, el terme és equivalent a classicisme primerenc, present en els primers compositors esmentats
posició
Música
En la tècnica de certs instruments, cadascuna de les col·locacions o distàncies fixes -respecte a un punt de referència- de les mans sobre l’instrument a partir de les quals es produeixen sèries diferents de notes.
Els procediments d’execució basats en posicions fixes són propis dels instruments de corda amb mànec i dels instruments de broquet amb colissa trombó En aquests darrers, amb les diferents extensions del braç -fins a set posicions diferents- es modifica la llargada acústica del tub En els instruments de corda, les diferents posicions corresponen a cadascuna de les collocacions fixes de la mà sobre el mànec En la tècnica violinística, cada posició abraça un àmbit de cinquena sobre una mateixa corda Així, doncs, en la primera posició -la més propera al claviller- la corda sol la quarta corda…
piena voce
Música
Expressió italiana ('a plena veu') que indica que la veu1 ha de ser emesa amb la màxima intensitat.
Tot i ser pròpia de la música vocal, també s’utilitza en la música instrumental Es contraposa a les expressions mezza voce i sotto voce
mezza voce
Música
Expressió italiana (que significa ’a mitja veu', à demi o à demi voix en música francesa del segle XVIII) que s’utilitza indistintament tant en música vocal com en la instrumental, i que fa referència al volum, fluix i amb un so contingut, amb el qual ha d’ésser interpretat un determinat fragment musical.
Aquesta indicació apareix dins la literatura musical al principi del segle XVIII en relació amb la interpretació d’un determinat tipus d’ornaments l’any 1723 en les Opinioni de PF Tosi En qualsevol cas l’expressió mezza voce o mezzavoce es troba bàsicament en el repertori operístic del segle XIX, i és utilitzada en diverses escenes de moltes de les òperes d’aquest període com en Simon Boccanegra i Otello , de G Verdi, entre d’altres per a aconseguir un efecte dramàtic de gran intensitat De fet, en música vocal veu 1 , mezza voce no és una simple instrucció de volum, sinó que comporta un…