Resultats de la cerca

Fou un procediment molt utilitzat durant el Renaixement i el Barroc per a realitzar variacions melòdiques, que tant podien ser escrites com improvisades Els exemples més clars d’aquest tipus d’escriptura es poden trobar a Espanya, en les gloses i diferencias segle XVI, i a Anglaterra, en les divisions segles XVII i XVIII

El terme, però, també es refereix a la relació de discos fonogràfics feta segons la matèria, l’autor o l’intèrpret Es pot aplicar a tota mena d’enregistraments realitzats amb qualsevol mitjà, des del cilindre, el disc o el casset fins als mitjans audiovisuals més sofisticats Una discografia inclou, bàsicament, informació sobre la música, la interpretació i l’enregistrament Les primeres discografies a destacar, la Hot discographie de C Delaunay i The Gramophone Shop Encyclopaedia of Recorded Music, sorgiren cap als anys trenta Bibliografia Complement bibliogràfic Padrol, Jordi Recull de la…

A partir del segle XIII aquest terme d’origen grec caigué en desús, tot i que fins al final de l’Edat Mitjana podia funcionar com a sinònim de discant, probable traducció llatina del terme grec, o de contrapunctus , és a dir, de polifonia en general De fet, Jehan des Murs ~1320 encara anomenà diafonia basilica en grec basis , ’base', ’fonament' l' organum duplum , que es caracteritzà pel seu tenor amb valors llargament mantinguts

Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma Exemple 2 - Pascha Nostrum © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’ organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó ex 2 Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques l’ antecedens i el consequens ex 2 Al final del segle XIII, però, tant…

Aquest tipus de fuga, que data del segle XVI, també rebé els noms de fuga contrària i per arsin et thesin , locució que normalment té un altre sentit arsi/tesi La contrafuga no és gaire freqüent, tot i que es poden citar, entre altres exemples, el Contrapunctus núm 5 de L’art de la fuga , BWV 1080, de JS Bach, o la Fuga per a orgue en la bemoll m , de J Brahms J Brahms Fuga per a orgue en la bemoll m © Fototecacat/ Jesús Alises

En la percepció de l’oïdor, el contracant ocupa un pla intermedi entre la part principal i l’acompanyament La paraula contracant es pot aplicar tant a la melodia secundària d’una obra vocal com a la d’una obra instrumental, ja que, tot i que no sempre es pot executar amb la veu, el seu caràcter cantable l’aproxima a l’execució cantada

El 1856 ja era una dansa admesa als salons de l’alta societat de l’Havana, començant pel mateix palau del governador, on cada cop despertà més entusiasme, particularment entre els joves Es desenvolupa sobre un esquema rítmic de dos compassos amb síncope entre el primer i el segon temps del darrer compàs

El terme nasqué per distingir una tècnica compositiva nova diàleg entre veus i instruments, material temàtic completament nou que desenvoluparen els germans Gabrieli a Itàlia i JH Schein i H Schütz a Alemanya Amb el nom de concertato coral , Schein compongué un tipus d’obres sacres alliberades de la utilització del cantus firmus que s’exigia al motet Schütz feu una cosa semblant al seu Saul, Saul was verfolgst du mich 'Saül, Saül, què vols de mi', que és definit com un concertato dramàtic

Es colloca damunt del pentagrama, entre dues notes, i indica una breu respiració o cesura, relacionada amb el sentit de la frase musical S’utilitza en la música vocal i instrumental Si no es vol alterar el tempo de la composició, cal que s’interpreti la coma prenent el temps de la nota anterior, que quedarà més curta En alguns casos es pot trobar la coma amb el signe de calderó al damunt, per a indicar que la respiració s’ha de fer més àmplia