Resultats de la cerca

Al segle XIV, el terme designà, en el madrigal o la caccia , els dos últims versos del poema Aquests rebien un tractament musical diferenciat de la resta i, consegüentment, assumien una funció de coda no de tornada Durant el segle XVII, s’anomenà ritornello la curta conclusió instrumental que podia aparèixer al final de cada estrofa o simplement com a conclusió final d’una ària o de formes vocals similars Tanmateix, aquesta secció instrumental podia repetir-se, assumint la funció de tornada C Monteverdi Orfeo , Pròleg de la Música o no repetir-se i, per tant, no…

El terme és aplicat especialment a la peça organística amb què s’acompanya la sortida de la congregació en acabar un servei religiós Sovint aquesta obra és improvisada, de vegades sobre temes gregorians o corals També s’utilitza en la música per a orquestra i el teatre líric Contraposat a preludi, el terme és sinònim de coda o epíleg Moltes vegades empra motius, temes o material musical exposats amb anterioritat en la resta de l En aquest sentit, P Hindemith, per exemple, conclogué el seu Ludus tonalis amb un postludi que consisteix en la represa i inversió del preludi inicial…

Es troba amb freqüència en els ballets de JB Lully com a secció dansada posterior a una part vocal En l’òpera francesa del segle XVIII, designà més aviat un preludi instrumental -de vegades interludi o conclusió- sense lligam temàtic amb les parts vocals amb les quals dialogava De vegades serví d’obertura a les diverses entrées d’una opéra-ballet El terme deriva de l’italià ritornello i en molts contextos té el mateix significat

És emprada en la litúrgia cristiana com a conclusió de les oracions, per a manifestar l’acord i l’adhesió amb allò que hi ha estat dit En l’ordinari de la missa, apareix al final del glòria i el credo En les misses polifòniques sol unir-se al Cum Sancto Spiritu al final del glòria i al Et vitam venturi sæculi al final del credo per formar seccions musicalment independents, gairebé sempre -almenys a partir del segle XVII- en estil fugat També pot ser tractat, dintre i fora de la missa, com a text únic d’una secció independent, per exemple el final d' El Messies de GF Händel En la…

Es tracta d’un tipus de cant, entre la declamació i el cant pròpiament dit anomenat per alguns teòrics "cantillació" o "cantilenació", que des d’antic fins a la introducció de les llengües vernacles en la litúrgia romana 1964 era la manera com els ministres del culte cantaven les oracions, les lectures, els prefacis, etc, i com encara es canten en les diverses litúrgies orientals Cal cercar-ne l’origen en la lectura "cantada" de l’Escriptura a les sinagogues, amb l’influx, pel que fa al ritu llatí, de la lectio oratoria clàssica Es tracta de melodies senzilles, gairebé rudimentàries, amb…

Cadència trencada © Fototecacat/ Jesús Alises També es coneix com a cadència evitada o cadència d’engany En una cadència trencada, l’acord substitut conté la nota tònica, tot i que aquesta no n’és la fonamental Es distingeixen les següents modalitats de cadència trencada V-VI, la més comuna ex 1 V-IV en 1a inversió ex 2 V-II dis ex 3, de notable efecte dramàtic i molt utilitzada per Wagner V-I amb 7a ex 4, anomenada d’ inganno , en la qual el I no es percep com a tònica sinó com a dominant del IV i V-VI rebaixat, enllaç que pot donar peu a una modulació tonicalització ex 5 En tots els casos…

El recurs generalitzat a la paròdia en el període renaixentista fa que nombroses misses hagin estat compostes segons aquesta tècnica L’obra que serveix com a punt de partida sovint motets, chansons o madrigals pot ser pròpia o aliena Tenint en compte que una missa és notablement més llarga que, per exemple, un motet, és lògic que les parts parodiades es completin amb material original Un exemple de missa paròdia el pot proporcionar la missa Veni sponsa Christi de GP Palestrina publicada pòstumament, la qual utilitza el material del motet del mateix nom aparegut el 1563, derivat d’una antífona…

El pedal es caracteritza per la tensió que suposa la resistència de la veu immòbil a integrar-se en la progressió harmònica de la resta Per a alguns autors, com ara H Schenker, el pedal és pròpiament aquesta tensió, tensió que es manifesta de manera singular quan la nota mantinguda no pertany a cap dels acords que es produeixen sobre ella En aquest sentit, el pedal pot ser l’escenari de dissonàncies que altrament no serien possibles vegeu les marques de l’exemple 1 Habitualment el pedal se situa en el baix, tot i que pot aparèixer en altres veus i aleshores es parla de pedal interior…

La coda 'cua' pot tenir dimensions variables des de la repetició de l’última frase amb un increment de la dinàmica o del tempo fins a, en el cas d’una forma sonata, una secció de proporcions semblants a les del desenvolupament En parallel, la coda pot ser un simple apèndix, més o menys superflu, o una part constitutiva de l’obra, imprescindible per al seu equilibri intern De manera general, com més extensa sigui l’obra, més necessària es revela la presència de la coda , la qual tindrà més entitat La coda s’utilitza en formes que no inclouen en el seu esquema intern una secció conclusiva -com…

Esquema 1 - forma ritornello barroca © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura Aquesta forma fou característica del primer moviment -i sovint del tercer- del concert barroc El contrast instrumental derivat de l’oposició entre l’orquestra i el solista està subratllat per les diferents funcions formals que assumeixen el ritornello i l’episodi En efecte, el ritornello és la part temàtica i harmònicament estable tot i que en ocasions també pot modular, com en el cas del concert op 8, núm 8, RV 332, de Vivaldi, mentre que l’ episodi , també anomenat simplement ’solo’, té un caràcter modulant i és…