Resultats de la cerca

Estudià amb E Morera i fou sotsdirector de la Coral Catalunya Nova 1895 — ˜1900 L’any 1901 fundà els orfeons Nova Catalònia i Germinal 1909 Fins el 1918 fou professor a l’Acadèmia Granados Dirigí també la Sociedad Odeón i l’orfeó Schola Orpheonica, i compongué una gran quantitat d’obres escèniques, entre les quals destaquen La sardana dels promesos 1906, La dama d’Aragó 1906, estrenada en els Espectacles Audicions Graner, Les calderes d’en Pere Botero 1906, Permeti’m 1907, T’estimo 1907, Ofèlia 1907, Les roselles 1907, La festa de les donzelles 1907, El portal de Betlem 1908, L’…

El 1885 es traslladà a Barcelona, on durant dos anys Joan Baptista Pujol li feu classes particulars de piano, atès que encara no tenia l’edat per a ingressar a l’Escola Municipal de Música Ho feu el 1887 i aconseguí el primer premi de piano Aquest mateix any, animat per I Albéniz , viatjà a París i hi estudià piano amb ChA de Bériot i teoria amb A Lavignac al conservatori Fou condeixeble i amic d’ Enric Granados , amb el qual compartí els primers anys d’estada a la capital francesa, que, a partir d’aquell moment, fou el centre de la seva activitat al llarg de gairebé mig segle El 1894 fou…

Actualment s’utilitzen tres claus la clau de sol, que indica el sol3, la clau de do, que indica el do3, i la clau de fa, que indica el fa 2 Un element gràfic característic de cada clau assenyala quina és la línia del pentagrama sobre la qual té efecte directe en la clau de sol, és la corba amb la qual es comença el seu traç en la clau de do, és el centre de la clau, i en la clau de fa, són la corba superior i els dos puntets Les claus s’utilitzaven amb un doble objectiu determinar el registre i centrar l’àmbit de la veu o instrument en el pentagrama defugint al màxim l’ús de línies…

Estudià amb Theodor Leschetizky i Joseph Labor i debutà a Viena el 1913 En començar la Primera Guerra Mundial, fou enviat al front rus i perdé el braç dret Tanmateix, es negà a abandonar el piano Desenvolupà un mètode especial per a la mà esquerra i n’encoratjà la composició d’obres específiques M Ravel escriví per a ell el Concert per a la mà esquerra , i R Strauss, Parergon zur Symphonia domestica i Panathenëuzug F Schmitt li dedicà les Variacions per a piano i orquestra sobre un tema de Beethoven i B Britten les Diversions and Theme , opus 21 També P Hindemith i…

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon amb mànec L’instrument reposa per la part inferior a terra, mentre el claviller ho fa sobre l’espatlla esquerra de l’intèrpret, el qual amb el dit polze de la mà esquerra no trepitja la corda completament sinó que tan sols la pressiona per tal d’obtenir els harmònics naturals, similars als de la trompeta, en fregar la corda amb l’arc en aquell punt Aquest fet ha permès als estudiosos justificar el primer mot del nom amb què es coneix aquest antic instrument l’origen del segon terme, però, és més difícil d’esbrinar Si bé…

Canta en la tessitura de 8', emplaçat, generalment, a la mà esquerra

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon del tipus cítara de mig tub Sobre una taula corbada en forma de mig tub es disposen les cordes amb petits ponts mòbils individuals, un per a cada corda El nombre de cordes generalment és de tretze, totes de la mateixa llargada són de seda i suporten totes la mateixa tensió La seva afinació, doncs, es realitza mitjançant els petits ponts mòbils individuals L’instrumentista utilitza ungles artificials en els dits de la mà dreta per fer sonar les cordes, per pinçament o en glissando , mentre amb la mà esquerra, fent una petita pressió…

Hom s’hi refereix sovint en plural baixons Aparegué en l’orgue castellà, de jocs partits, al final del segle XVII És un joc de la mà esquerra que es complementa amb el del clarí de 8’ a la dreta

De gran contrast amb el plein-jeu joc ple, era la registració preferida de molts compositors en les seves fugues En l’harmònium francès, és l’agrupament dels jocs 1 a 4 en les dues mans Cor respon generalment als jocs de flauta 8', clarinet 16', pifre 4’ i oboè 8’ de la mà dreta, i corn anglès 8', bordó 16', clarí 4’ i fagot 8’ de la mà esquerra

Inspirat en part en algunes de les propostes sobre notació musical degudes a JJ Rousseau, la seva màxima difusió -especialment a França però també a Suïssa, Holanda, Anglaterra o Rússia- es donà durant la segona meitat del segle XIX, sobretot a partir de la publicació per part de Chevé del Méthode élémentaire de musique vocale 1844 Empra un sistema de notació basat en l’ús dels números de l’1 al 7 per a representar els graus de l’escala en qualsevol tonalitat tònica = 1, supertònica = 2, mediant = 3, etc La lectura d’aquests números es fa, però, utilitzant les síllabes del solfeig tradicional…