Resultats de la cerca

El concepte s’aplica a tots els àmbits de la vida i de l’art La paraula prové del llatí stilus , nom que rebia el punxó amb què es gravaven les taules de cera per a escriure-hi al damunt La metonímia que es produeix en anomenar la forma personal en què un escriu amb l’objecte que fa servir per a fer-ho no és irrellevant en el llenguatge parlat i escrit pot fer-se la comunament acceptada separació entre significat i significant, distingint-se la idea que es vol expressar, de les paraules o del tipus de construcció gramatical utilitzada amb aquesta finalitat Però aquesta separació és difícil…

Tot i que l’origen del terme es remunta al final del segle XVII cal tenir present, per exemple, l’obra d’A Campra L’Europe galante , fou al segle XVIII, durant els inicis del Classicisme , que aquest es desenvolupà i s’usà àmpliament Sorgit en el si de la cort de Versalles, l’adjectiu "galant" era sinònim d’educat i cortès A poc a poc, el terme es contrastà amb el de "gòtic" Si aquest darrer s’usà com a sinònim de fosc i tenebrós, "galant" significà el contrari i, així, passà a designar allò clar i diàfan L’estil galant, que es pot trobar en la música per a tecla d’autors com D…

És freqüent trobar exemples d’estil brillant tant en la música per a instrument sol com en música de cambra o orquestral, i en les parts de caràcter menys temàtic, com ara en les transicions i les codes, o les cadenze dels concerts Es pot considerar com a precursor de l’estil brillant l’escriptura dels passatges d’autors del Barroc italià A Vivaldi, A Corelli, etc basats en les repeticions i progressions

Amb el temps la paraula passà a denominar un vers o petit grup de versos escrits amb la intenció d’expressar un pensament satíric o moral de manera enginyosa i concisa En música, l’estil epigramàtic no correspon a un estil en concret, però s’aplica a composicions o fragments de composicions breus i de contingut molt intens Determinades obres d’A Schönberg o A Webern, però també de compositors estèticament molt llunyans d’aquests, com ara F Mompou, poden ser considerades epigramàtiques La paraula epigrama ha estat utilitzada per diversos compositors com a títol d’una…

Al segle XIX la Simfonia núm 3 , 'Heroica' de Beethoven va ser el paradigma de la música heroica La seva influència és clara, tant en obres simfòniques les terceres simfonies de R Schumann i J Brahms, com en obres dramàtiques el tractament musical del personatge de Sigfrid a la Tetralogia wagneriana i també en obres orquestrals però manifestament programàtiques Una vida d’heroi , de Richard Strauss La vida d’un heroi pot incloure situacions molt diferents, per la qual cosa en la música considerada heroica es pot trobar des de l’exaltació triomfal per exemple, l’inici de l’esmentada obra de…

Si bé en aquestes obres se sol combinar aquesta lingüística amb altres llenguatges de tall més líric i expressiu provinents del món de l’òpera, la presència d’aquest fa pensar en una voluntat expressiva d’entroncar amb una tradició coral pretèrita pel fet d’aplicar aquest llenguatge contrapuntístic majoritàriament als passatges corals La Gran missa en do menor , KV 427, de WA Mozart n’és un dels paradigmes més reeixits, encara que els precedents es troben ja en la Missa en si menor , BWV 232, de JS Bach

En el cant pla litúrgic, àmbit en què el terme és utilitzat més sovint, l’estil sillàbic s’oposa a l’estil melismàtic melisma , en el qual sobre una sola síllaba es canta un grup de notes Els repertoris on més clarament s’utilitza aquest estil són els himnes i les seqüències L’estil neumàtic és a mig camí entre el sillàbic i el melismàtic

La formació típica reuneix tres instruments de vent -trompeta, trombó i clarinet- i tres o quatre de secció rítmica, amb piano i/o guitarra, contrabaix i bateria Altres variants inclouen una segona trompeta o un saxòfon El tret distintiu de l’estil és la improvisació collectiva a càrrec de la secció de vent Es desenvolupà a la ciutat de Nova Orleans durant les dues primeres dècades del segle XX, però no existeixen fonogrames que el documentin Els primers enregistraments foren fets al principi dels anys vint a Chicago, on havien emigrat els millors músics de Nova Orleans, entre…

Es considera que el ricercare imitatiu és l’equivalent instrumental del motet vocal De tempo més aviat lent, es caracteritza pel tractament imitatiu dels diferents temes que apareixen, i sovint utilitza recursos contrapuntístics, com ara l’augmentació, la disminució o la inversió El ricercare imitatiu podia ser per a un conjunt d’instruments o per a orgue En la primera modalitat, conreada per autors com H Isaac o A Willaert, s’observa un estil molt proper al motet, amb nombroses entrades imitatives En la segona modalitat, conreada per autors com A Gabrieli, G Frescobaldi o JS…

És una música per a cantar i ballar, de compàs binari Al segle XVIII, el son era obra dels grups musicals de l’oest de Cuba, formats per guitarra, baix, tres guitarra cubana de sis o nou cordes, maraques, claves i bongos, influïts per les percussions i els ritmes sincopats africans i les cançons espanyoles Era la música de les classes populars, i estigué prohibit per les seves lletres obscenes i antiesclavistes fins el 1920 Els primers que popularitzaren el son foren el grup Sexteto Habanero El son montuno és una evolució d’aquest estil, creada per Arsenio Rodríguez el 1940, que…