Resultats de la cerca

Aplicat a una família d’instruments, nom que rep el membre familiar d’aquesta tessitura Pot usar-se també per a designar la part d’una composició que té aquesta mateixa tessitura

Aplicat a una família d’instruments, nom que rep el membre familiar d’aquesta tessitura -bugle baríton, saxòfon baríton- S’usa també per a designar la part d’una composició que té aquesta mateixa tessitura Tessitura del baríton © Fototecacat/ Jesús Alises

Aplicat a una família d’instruments, nom que rep el membre familiar d’aquesta tessitura flauta tenor, saxo tenor, etc S’usa també per a designar la part d’una composició que té aquesta mateixa tessitura

Aplicat a una família d’instruments, nom que rep el membre familiar d’aquesta tessitura flauta contralt, viola contralt, etc S’usa també per a designar la part d’una composició que té aquesta mateixa tessitura

JS Bach El clavicèmbal ben temprat , volum II, fuga XV, BWV 884 © Fototecacat/ Jesús Alises Amb aquest terme, que conté la idea de ‘continuar filant cap endavant’, i que en els contextos musicològics es manté en alemany, Fischer volgué caracteritzar la sintaxi barroca en contraposició a la sintaxi clàssica, aquesta darrera simbolitzada pel prototipus antecedent/consegüent tot i que considerà que la transició d’una forma sonata és també un exemple de fortspinnung Es reserva aquest terme per a designar la part intermèdia de la típica frase barroca, que es caracteritza pel fet de…

La reexposició acompleix la funció de terminació forma en el cas de la forma ternària , de la forma sonata i d’algunes tipologies de la forma binària Sovint presenta modificacions respecte de la secció inicial Aquestes modificacions poden suposar expansions, compressions i reajustaments tonals Aquest darrer aspecte és especialment rellevant en el cas de la forma sonata que d’altra banda pot incloure una falsa reexposició , ja que la reexposició presenta en la tònica principal aquells temes que en l’exposició s’havien presentat en la tonalitat secundària generalment la de la dominant Així…

Estudià a la seva ciutat natal amb T Lierhammer i G Graarud El 1937 debutà a Gera Turíngia amb Les noces de Fígaro , i un any després fou contractat a Nuremberg Després de la Segona Guerra Mundial interpretà el paper d’ermità d' El caçador furtiu , de CM von Weber a l’Òpera de Viena 1947 Als anys cinquanta cantà a Bayreuth i la Scala de Milà, tot compaginant les seves aparicions amb les que realitzà al Festival de Salzburg de manera ininterrompuda entre el 1948 i el 1964 Es destacà en el repertori alemany R Wagner i R Strauss, però també fou un Dulcamara L’elisir d’amore i un Leporello Don…

J Dunstable O Rosa bella , final © Fototecacat/ Jesús Alises En aquesta època, el contratenor es considerà un complement de l’estructura intervàllica bàsica representada per la parella de veus ja existents el tenor ‘el que sustenta’ i el superius o discantus la part més aguda La part del contratenor es podia afegir, fins i tot, posteriorment D’altra banda, el contratenor no implica, inicialment, una posició fixa o una tessitura determinada, tot i que, de manera convencional, es pot dir que ocupa una posició intermèdia entre el superius i el tenor Amb aquest últim comparteix el…

Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’…

Estudià al Conservatorio di San Onofrio, a Nàpols La seva primera obra coneguda és una òpera sacra titulada L’opera d’amore 1702 El 1703 optà a la plaça de mestre de capella de la cort napolitana, tot competint públicament amb Gaetano Veneziano, Cristoforo Caresana i Francesco Mancini Veneziano obtingué el càrrec, però Sarro fou nomenat vicemestre de capella un any més tard, el 1704 El 1737 fou designat mestre de capella de la cort en substitució de Mancini, que ocupava el lloc des del 1725 Sarro fou un prolífic compositor d’òperes, oratoris i serenates, que, majoritàriament, s’estrenaren a…