Resultats de la cerca
Es mostren 228 resultats
forma ternària
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
Música
Forma tripartida que consta d’una presentació o exposició, una part central i la represa o reexposició de la part inicial, a vegades amb variants.
És, juntament amb la forma binària, un dels models formals més fonamentals de la música i fou molt emprada en algunes danses del Barroc i del Classicisme, com també en la gran majoria de les peces de caràcter romàntic Les tres parts d’una forma ternària, que s’acostumen a representar per A B A o A B A’, es caracteritzen per mantenir entre A i B una relació de contrast, i entre A i A o A i A’ una relació d’identitat que no exclou la possibilitat de variants Exemple 2 - FJ Haydn Sonata núm 35 , III Finale compassos 1-25 © Fototecacat/ Jesús Alises La forma ternària pot servir, tot i que…
diapasó
Música
Instrument metàl·lic en forma de petita forca de dues puntes emprat fonamentalment com a patró per a l’afinació dels instruments musicals.
Està format per una barra metàllica, doblegada en forma de U, i un mànec del mateix material En ser colpejat un dels extrems de la barra doblegada produeix un so de gran puresa harmònica i d’intensitat gairebé constant, però tan petita que per a percebre’l s’han d’acostar els extrems de la barra a l’orella també es pot posar en contacte el mànec amb els ossos del cap Aquestes característiques del so, juntament amb la solidesa, les petites dimensions i l’estabilitat als canvis de temperatura i humitat, fan del diapasó una eina molt útil com a patró freqüencial Acostuma a estar afinat a 440 Hz…
flageolet
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta molt semblant a una petita flauta de bec amb un nombre variable de forats.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit tipus flauta amb conducte d’aire intern Barrejat amb d’altres formes com flajos , flaios , flageol o flageot , el nom aparegué a França al segle XII per a referir-se a una flauta de bec de tres forats, molt semblant al flabiol , que es tocava juntament amb un tamborí Durant el Renaixement, a França, s’emprà per a anomenar les flautes rectes de mida petita Fou, però, al segle XVII que prengué la seva forma definitiva, com a instrument cònic decreixent amb quatre forats en la seva part…
flautí
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta molt semblant a una flauta travessera, però de mida més petita -més o menys la meitat- i que sona a l’octava aguda d’aquesta.
Es fa servir sobretot en l’orquestra i la banda En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit tipus flauta Té els seus orígens en un tipus de pifre militar, anomenat flauta suïssa, que encara es toca i que consisteix en un tub curt i cilíndric de fusta de boix, molt semblant a una flauta travessera del Renaixement, i de petites dimensions El seu ús en l’orquestra començà esporàdicament al segle XVIII Al segle XIX, L van Beethoven, en la seva Simfonia número 5 , fou un dels primers compositors a emprar-lo Instrument transpositor, el flautí sona una…
fughetta
Música
En italià, diminutiu de fuga traduïble per ’petita fuga'.
Encara que el terme no impliqui diferències formals amb la fuga Kleine Fuge de l' Àlbum de la joventut de R Schumann, en ocasions pot haver-hi diferències importants de construcció, com a la fughetta variació 10 de les Variacions Goldberg , de JS Bach, que té una inusual estructura bipartida i, en canvi, no té els típics episodis que separen les entrades del tema
charango
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de corda pinçada semblant a una guitarra petita.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost de tipus llaüt amb mànec Té cinc cordes dobles, actualment de metall, i la caixa de ressonància, de forma bombada, sol estar feta amb l’armadura d’un armadillo, o amb un tros de fusta buidada seguint la seva forma És popular a la zona andina de l’Amèrica del Sud, especialment entre els indis de Bolívia i el Perú, al nord de Xile i al nord de l’Argentina
sansa
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de làmines pinçades propi de l’Àfrica negra, si bé és a l’Àfrica central on es conserva vigent el seu ús.
En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon pinçat de taula Consta d’una sèrie de làmines de diferents llargades, generalment de ferro, subjectades l’una al costat de l’altra amb una petita barra de ferro sobre una taula de fusta, que queden lleugerament elevades pels extrems gràcies a dos petits ponts de fusta Les làmines o llengüetes són mòbils, cosa que permet ajustar la seva afinació, i el seu nombre pot variar entre tres i setze o més, les més llargues situades generalment a la part central El so es produeix per pinçament amb els dits polzes de totes dues mans, amb les làmines…
banda sonora
Música
Part lateral de la cinta cinematogràfica destinada al so que permet enregistrar-hi un so en sincronia amb la imatge.
En les primeres pellícules sonores 1928 l’enregistrament es feia sobre una petita banda lateral fotosensible com la resta de la pellícula, impressionant una banda d’amplada o densitat variable amb el so original, cosa que permetia restituir-lo mitjançant una cèllula fotoelèctrica L’enregistrament magnètic millorà la qualitat sonora i les possibilitats d’edició Se n’han utilitzat tres mètodes diferents una petita banda magnètica enganxada al costat de la pellícula, una cinta magnètica independent perforada com la pellícula i que es fa passar a la mateixa velocitat que aquesta i una cinta…
música de Gàmbia
Música
Música desenvolupada a Gàmbia.
Gàmbia és una societat multiètnica i multicultural Els grups manding, wòlof, serer i diola conviuen en una extensió de territori relativament petita Les llengües més esteses són el manding i el wòlof La majoria de la població és musulmana Àfrica musulmana i la resta es reparteix entre el catolicisme, el protestantisme i les religions animistes Àfrica negra
acciaccatura
Música
Ornament consistent a fer sonar simultàniament la nota o notes reals i la nota estranya -generalment a una 2a m inferior de la nota principal-, apagant immediatament el so de la nota estranya.
És un ornament característic de la música dels segles XVII i XVIII per a tecla, principalment el clavicèmbal, i s’indica amb una petita corxera amb la plica travessada per una ratlleta No s’ha de confondre amb l' appoggiatura breu, en la qual la nota real sona després de la nota estranya sense arribar a coincidir
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- 9
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina