Resultats de la cerca

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost tipus llaüt de mànec Arribà a Irlanda, procedent del nord d’Europa, cap al segle V Fins al segle X consistia en una caixa rectangular amb els caires arrodonits i feta d’una sola peça, exceptuant-ne la taula harmònica Les seves tres cordes s’estenien entre les clavilles que hi havia al travesser superior aguantat per dos braços laterals i al cordal inferior Al final del segle X deixà de puntejar-se i passà a tocar-se amb un arc, si bé totes dues tècniques coexistiren encara durant el segle XI Al segle XIV s’hi incorporà un mànec amb un…

A l’Edat Mitjana, accentus indicava un interval melòdic accent melòdic i concentus l’uníson No fou fins al segle XVI, sobretot per la influència del tractat Ornithoparchus Musicae activae micrologus 1517, que accentus passà a designar les peces de la litúrgia romana en què el celebrant i els ministres usen fórmules simples -com la recitació de les oracions, epístola, evangeli, etc-, en contraposició a concentus , que passà a indicar les peces més desenvolupades de la litúrgia -com antífones, responsoris, etc- reservades als cantors i al cor

La intensitat de l’ona transmesa depèn de les propietats del nou medi Si l’ona inicial és monocromàtica d’una sola freqüència i el medi inicial de propagació és unidimensional amb una dimensió -llargària- molt més important que les altres dues, com és el cas de les cordes i les columnes d’aire dels instruments musicals, la intensitat de la transmissió es pot caracteritzar quantitativament per un coeficient de transmissió que expressa la raó d’amplituds i la fase relativa entre l’ona transmesa i l’ona incident Per a cada freqüència, aquest coeficient pot tenir un valor diferent La nova…

Així, si l’increment és del doble, una corxera passa a ser una negra, una negra passa a ser una blanca, etc Si la disminució és de la meitat, una rodona passa a ser una blanca, una blanca passa a ser una negra, etc En l’Edat Mitjana i el Renaixement, l’augmentació o la disminució podien afectar el cantus firmus El seu ús és freqüent en el tractament imitatiu dels temes de fantasies, ricercari -com el ricercare quarto , compàs 30 i següents, i el ricercare decimo, compàs 66, ambdós de Girolamo Frescolbaldi-, i fugues -com les utilitzades per JS Bach en El clavicèmbal ben temprat I, 8, compàs…

Estudià trompa i composició al Royal College of Music de la seva ciutat natal, on rebé ensenyances de M Seyber i R Vaughan Williams Fou contractat com a trompa en diferents formacions, com ara la Royal Philharmonic Orchestra, i el 1944 inicià la seva carrera com a director Els anys 1947 i 1948 fou assistent de Th Beecham i després passà a l’English Opera Group, on treballà entre el 1948 i el 1956 Després d’una intensa activitat amb formacions com l’Orquestra Escocesa de la BBC 1960-65, la Simfònica de Göteborg 1968 o l’Acadèmia de la BBC 1974-77, passà a la docència, que alternà amb…

Els tractats de contrapunt i harmonia toleren el creuament sempre que sigui breu, es produeixi per moviment contrari o oblic i el moviment melòdic de les veus implicades sigui correcte i percebut sense dificultats L’execució de cada part amb instruments diferents pot facilitar el seguiment de la trajectòria melòdica

Passà gran part de la seva joventut a Mòdena Fou mestre de capella a la catedral de Reggio de l’Emília i a l’Accademia Olímpica de Vicenza fins el 1662 Entre el 1664 i el 1667 succeí a Massimiliano Neri com a organista a Venècia i després passà a l’església de Sant Marc en qualitat de xantre El 1687 rebé el títol honorífic de mestre de capella universal de Màntua La producció musical de Grossi comprèn música religiosa concerts eclesiàstics, salms i motets i música profana cantates i òperes El seu estil es distingeix per la inclinació a l’homofonia i a la senzillesa de la línia melòdica, tot i…

El 1912 debutà com a violoncellista a Los Angeles Quatre anys després ingressà en l’Orquestra Filharmònica de San Francisco, i el 1919, en la Filharmònica de Los Angeles Passà una temporada a Leipzig ampliant la seva formació i, a la tornada, fou solista de la Simfònica de Chicago 1922-29 i de la de Nova York 1929-36 A Toscanini l’animà a dedicar-se a la direcció, i l’any 1943 assumí la direcció artística de la Filharmònica de Los Angeles, càrrec que ocupà fins el 1956 Entre el 1958 i el 1961 fou el director musical del Caramoor Festival, i des del 1968 fins a la seva mort exercí de professor…

Debutà a l’Òpera de Filadèlfia el 1947 en el paper de Frasquita Carmen i, després d’uns anys a San Francisco, passà a la New York City Opera el 1955, amb la qual es destacà en els principals papers de compositors de l’últim bel canto , com Gaetano Donizetti o Vincenzo Bellini Els anys seixanta es distingí i aconseguí fama en papers rossinians al servei dels quals emprà una coloratura impecable, i també en les grans òperes donizettianes Cantà principalment als Estats Units, però obtingué també èxits als principals teatres d’òpera europeus, com al de Viena 1967, Milà Teatro alla Scala, 1969 i…

Estudià al Conservatori de Madrid, on fou deixeble de R Chapí Molt aviat passà a dirigir l’orquestra del Teatre Apolo de Madrid 1887, un dels llocs més significatius per al género chico , on tingué l’oportunitat de conèixer de primera mà el millor repertori líric Collaborà habitualment amb A Brull, J Valverde, M Nieto i el llibretista Carlos Arniches Entre les sarsueles que obtingueren més èxit i que aconseguiren mantenir-se en el repertori cal esmentar La banda de trompetas 1896 i El santo de la Isidra 1898, a més de les dues sarsueles de costums madrilenyes que li donaren més anomenada, La…