Resultats de la cerca

El terme també s’aplica al resultat d’aquest procediment La versió retrogradada d’un fragment, que s’obté llegint la partitura des del final i de dreta a esquerra, ha rebut diferents denominacions, com ara al rovescio , imitació per mirall o cancrizans , aquesta última denominada així a causa de l’associació de la retrogradació amb la marxa d’un cranc El primer exemple de retrogradació és atribuït al rondeaux a tres veus de G de Machaut, de títol prou expressiu, Ma fin est mon commencement A partir de llavors la retrogradació tingué lloc en el context dels gèneres imitatius com ara el cànon…

Aquest catàleg ha tingut diverses revisions, l’última de les quals data del 1964 Els avenços en la investigació musicològica han alterat la cronologia de les obres de Mozart, i això ha provocat que algunes tinguin doble numeració

En les antífones, sobretot en les que serveixen de model als tonaris, té lloc sobre l’última vocal En els alleluies equival al jubilus , o vocalització que es produeix sobre la darrera ’a' En algunes seqüències constitueix seccions senceres, que segueixen a tots o alguns dels seus versos

Tradicionalment, el que s’imita és una entitat temàtica, com ara un motiu o un tema Una peça basada en el contrapunt imitatiu pot ser monotemàtica com és el cas de la fuga o politemàtica com és el cas de la canzona La imitació ha estat una de les relacions entre les veus més utilitzades en la música occidental, en particular des de l’Edat Mitjana fins al final del Barroc En l’Edat Mitjana es poden mencionar, com a exemples de formes que es basen en la imitació, la chanson polyphonique , el motet, la caccia i la chace denominacions inicials, aquestes dues últimes, de cànon Durant el…

Representa 1/128 part de la rodona La figura de quartifusa apareix poc en les partitures, encara que és conegut l’ús que en feu Beethoven en les sonates per a piano, opus 13, Patètica I Grave , i opus 27 núm 1 Adagio con espressione i Allegro vivace Els teòrics classifiquen també l’octifusa , que equival a la meitat de la quartifusa, encara que el seu ús és encara més infreqüent que el d’aquesta última

Això vol dir que l’última part del comes es pot combinar contrapuntísticament amb l’inici del dux , donant així una sensació circular El cànon infinit més habitual és el que es produeix a la 8a o uníson com és el cas del round anglès, ja que en altres intervals, tot i ser possible, presenta majors dificultats harmonicotonals Si l’autor no ha previst un possible final en el decurs del cànon indicat amb la presència d’un calderó, aleshores s’afegeix una coda ex 5

Alguns musicòlegs consideren com a antecedent d’aquest tipus de polo el polo líric present en òperes i sarsueles del segle XVIII i començament del XIX D’altres, en canvi, opinen que la relació entre ambdós és més aviat incerta Entre els polos lírics més famosos cal destacar el Polo del contrabandista i Cuerpo bueno de Manuel García, el darrer utilitzat per G Bizet en el preludi al quart acte de Carmen L’última de les Siete canciones populares españolas , de Manuel de Falla, és un exemple estilitzat de polo

El signe per mitjà del qual es representa el primer inclou tres elements virga , oriscus i punctum Pel que fa al seu significat melòdic, les dues primeres notes del pressus estan sempre a l’uníson, mentre que l’última és més greu, a distància de 2a o de 3a respecte a l’anterior, que és la que representa l' oriscus en cas de trobar-se a una distància més gran, s’indica mitjançant una ’i’ minúscula o algun altre signe El signe del pressus minor és constituït per dos elements un oriscus i un punctum Apareix sempre en combinació amb altres elements neumàtics

En quedar lliure el martell, aquest fa l’última part del seu recorregut per la pròpia inèrcia, fins a percudir la corda, i no troba cap resistència per a retrocedir fins a la posició inicial Així s’evita que el martell es mantingui en contacte amb la corda o massa a prop mentre la tecla estigui abaixada, impedint la seva lliure vibració Tot i que alguns sistemes molt simplificats han prescindit pràcticament d’aquest mecanisme, ja des dels primers models de B Cristofori s’aplicaren al piano diversos sistemes d’escapament que culminaren en els perfeccionaments introduïts per S Érard amb el nom…

Estudià cant a Bucarest i Cluj El 1950 debutà amb I Pagliacci en aquesta última ciutat i vuit anys més tard fou contractat per la companyia estable del Teatre de l’Òpera de Bucarest, on romangué fins el 1977 Destacà en el gran repertori de baríton, amb obres com Otello , Rigoletto , Il Trovatore , Tosca , Lohengrin , Mazeppa , El barber de Sevilla o Eugeni Oneguin Actuà en diversos teatres alemanys, especialment el d’Hamburg, i russos, com el Bol’šoj de Moscou Fou un intèrpret de referència del paper titular de l’òpera Oedipe , G Enescu Les seves actuacions foren sempre lloades, tant pels…