Resultats de la cerca

Tècnicament és un interval de 1a J, encara que habitualment no s’usa aquest nom

En cas que siguin instruments de vent, en lloc d' all’unisono és més habitual fer servir la indicació "a 2", "a 3", etc, segons el nombre d’instruments iguals escrits en un mateix pentagrama que hagin de tocar a l’uníson De vegades all’unisono és substituït pel terme tutti i normalment és precedit pel de divisi , que indica que anteriorment no tocaven a l’uníson

L’homofonia, que es contraposa a polifonia, es considera la textura característica dels estils clàssic i romàntic En la Grècia clàssica, però, la paraula homofonia en grec, ’mateix so' designà el cant a la 8a o la doble 8a i, més endavant, el cant actualment identificat amb la paraula monofonia a l’uníson De fet, encara al segle XVIII, l’expressió imitatio homophona designava una imitació a l’uníson Tanmateix, a partir d’aquest moment, ’homofonia’ ja s’identificà amb el sentit actualment predominant, és a dir, el de melodia acompanyada

Quan es parla de l’interval de primera se sobreentén que es tracta de la 1a J, més sovint anomenat uníson, però també existeixen la 1a aug sol 3 -sol♯ 3 i la 1a dis sol 3 -sol♭ 3

El moviment oblic representa, amb relació a la independència de les veus, un punt intermedi entre el moviment contrari i el directe Aquest tipus de moviment, que suposa la immobilització d’una veu, és característic de figures com ara el pedal o el fet de mantenir notes comunes entre els diferents acords La teoria harmònica restringeix el moviment oblic quan la veu que es desplaça arriba a l’uníson amb la veu immòbil per moviment conjunt

Això vol dir que l’última part del comes es pot combinar contrapuntísticament amb l’inici del dux , donant així una sensació circular El cànon infinit més habitual és el que es produeix a la 8a o uníson com és el cas del round anglès, ja que en altres intervals, tot i ser possible, presenta majors dificultats harmonicotonals Si l’autor no ha previst un possible final en el decurs del cànon indicat amb la presència d’un calderó, aleshores s’afegeix una coda ex 5

A l’Edat Mitjana, accentus indicava un interval melòdic accent melòdic i concentus l’uníson No fou fins al segle XVI, sobretot per la influència del tractat Ornithoparchus Musicae activae micrologus 1517, que accentus passà a designar les peces de la litúrgia romana en què el celebrant i els ministres usen fórmules simples -com la recitació de les oracions, epístola, evangeli, etc-, en contraposició a concentus , que passà a indicar les peces més desenvolupades de la litúrgia -com antífones, responsoris, etc- reservades als cantors i al cor

Es presenta en formes diverses, entre les quals el podatus rotundus -un accent greu petit unit a un altre d’agut-, el podatus rotundus amb episema a la segona nota, i el podatus quadratus , que té forma d’angle agut obert cap a la part dreta Es pot indicar també per mitjà de dos traços seguits, que és la forma que utilitza el copista per a assenyalar que la primera nota del podatus és més alta que la precedent, o que almenys està al seu uníson

Els intervals de què consta són variables poden ser tant conjunts com disjunts, cas en què arriben a assolir la distància d’una 5a J També existeixen exemples en què les dues primeres notes estan a l’uníson, i la tercera, a una distància d’un to o d’un semitò respecte de les anteriors En la pràctica interpretativa, la penúltima nota del salicus , l' oriscus , s’allarga No obstant això, la nota més important és sempre la darrera, segons es dedueix de les grafies neumàtiques més antigues