Resultats de la cerca

El terme aparegué al segle XIII per a designar la vox organalis de l' organum florit, del discant i de la clausula Una tercera i una quarta veu afegides al tenor i al duplum s’anomenen triplum i quadruplum respectivament Quan el duplum té un text propi diferent del text del tenor aleshores s’anomena motetus , del francès mot , és a dir, paraula

Generalment l' organum està basat en un cantus firmus En un primer moment, sobre aquesta base, una o diverses veus improvisaven melodies a distància d’un interval consonant donat Més endavant l' organum fou el resultat d’una actitud diferent envers la música, molt més planificada i transmesa en suports escrits Els primers testimonis d’aquesta pràctica apareixen recollits en els tractats teòrics anònims coneguts com a Musica enchiriadis i Schola enchiriadis , del segle IX En el primer tipus d' organum que s’hi descriu, la segona veu es mou parallelament a la primera moviment parallel a…

Esquema de l’aplicació dels hexacords al sistema medieval complet © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura La base de l’hexacord és l’anomenat ’tetracord dòric', format per les notes d-e-f-g actuals re-mi-fa-sol, que són les quatre finales tòniques del sistema medieval de vuit modes, a les quals s’afegeixen la nota immediatament inferior i la immediatament superior c i a, actuals do i la, de manera que l’únic interval de semitò apareix sempre al centre de l’hexacord Les quatre finales ja tenien a més del nom de nota alfabètic els noms prima vox , secunda vox , tertia vox i quarta vox…

El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques Es distingeixen diferents modalitats de part es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu de part principal o part secundària, i de parts reals…

Estudià música als conservatoris de Boston i Leipzig Com a crític escriví en les principals publicacions especialitzades, entre les quals "Vox humana" i "Musical Herald" Fou editor del "Boston Courier" i, des del 1888, del "Boston Daily Advertiser" Fou redactor en cap de la University Encyclopaedia of Music El 1882 va ser nomenat cap del Departament de Teoria al Conservatori de Nova Anglaterra, on treballava des del 1880 Exercí la docència en diferents colleges de la mateixa ciutat El seu fill, Arthur Elson 1873-1940, escriví i edità diversos llibres sobre música i collaborà en…

Vida Nen prodigi, a quatre anys ja demostrà els seus dots per a la música Es formà al conservatori de la Societat d’Amics de la Música de Viena en el període 1888-94, centre on estudià violí amb JM Grün, S Bachrich i J Hellmesberger, piano amb L Ernst i harmonia, contrapunt i composició amb R Fuchs Traslladat a París el 1894, prosseguí la seva formació musical al conservatori d’aquesta ciutat sota el mestratge de J Massenet i G Fauré L’estrena a París del seu Poème roumain 1897 el donà a conèixer en els cercles musicals de la ciutat Durant tota la seva vida dugué a terme una important tasca…

El primer ús de la veu de baix de què es té constància és en els organa del segle IX, on una veu greu havia de cantar una quinta o una octava per sota la vox principalis per a aconseguir una sonoritat més plena Fins a la segona meitat del segle XIV, les parts greus de la polifonia, de la qual molt sovint portaven el cantus firmus , corresponien a una tessitura de tenor greu, cosa que ha fet suposar un cert oblit o menyspreu de la veu de baix A partir d’aquesta data el paper de suport de l’edifici harmònic s’assignà a una sola línia, anomenada contratenor bassus En les…

Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on fou deixeble de Josep Trotta A partir del 1968 completà la formació a la Schola Cantorum Basiliensis com a deixeble de Wieland Kuijken i d’August Wenzinger, el qual succeí 1973 en la direcció de l’acadèmia Fundà, el mateix any, el grup Hespèrion XX, dedicat especialment a l’estudi i la interpretació del repertori hispànic El 1987 creà La Capella Reial de Catalunya , grup especialitzat en la interpretació de música religiosa, i el 1989, Le Concert des Nations, dedicat sobretot a la música antiga amb el màxim rigor històric, en el qual…

En posà les bases i la consolidà industrialment Emil Berliner Alguns anys després que Th Edison inventés el fonògraf, Berliner patentà el disc 1887 i el 1893 creà als Estats Units la United States Gramophone Co i s’associà amb Fred Gaisberg, un dels personatges més importants de la història del gramòfon i dels enregistraments comercials El 1897 Berliner fundà The Gramophone Company a Londres amb els socis William Barry Owen i Trevor Lloyd Williams Aquesta discogràfica comercialitzà el cèlebre segell His Master’s Voice El 1898 Berliner creà, amb el seu germà Joseph, la Deutsche Grammophon…

El fenomen contrapuntístic es basa en la capacitat de l’oïda per a percebre, de manera distinta, diferents fenòmens musicals combinats sense perdre de vista la combinació mateixa Així, l’oïda distingeix la melodia i l’acompanyament d’una cançó, o les dues veus que formen un cànon, sense deixar de sentir-ne la suma, és a dir, la cançó o el cànon La capacitat de combinar de manera simultània diferents elements en un tot orgànic és un dels trets més distintius de la música, que segurament no té un equivalent en les altres arts Exemple 1 c i d © Fototecacat/ Jesús Alises D’altra banda, es…