Resultats de la cerca

Aquesta església era situada a l’est del poble i prestava servei a un veïnat Casa S Petri , 1026 dit més tard el Soler d’Avall Al segle XIV, servia d’església parroquial als habitants del veïnat de Santa Eugènia Avui desapareguda, cal cercar el seu emplaçament en el lloc dit “les Capelles”

Les restes de l’església es troben mig esfondrades en la Tet, al nord del poble actual La capella de Sant Domènec, construïda dins el castell del Soler per iniciativa de Bernat de Berga, bisbe d’Elna 1230-58, fou objecte d’un llegat dins el seu testament 1258 Tenia l’interès de ser una de les capelles més antigues dedicades a sant Domènec, el qual havia travessat més d’una vegada el Rosselló i que morí l’any 1221 Com a conseqüència de l’erosió produïda a la riba dreta de la Tet, de Sant Domènec només resta el mur sud i una porció de la capçalera

Església parroquial de la població, esmentada des de l’any 959 Fou enterament reconstruïda a partir del 1554, com ho testifica una inscripció de la façana occidental A partir dels anys 1223-26 passà, amb el lloc i el castell, a ser dependència directa de l’església d’Elna Les ruïnes de l’antiga església es drecen entre l’església parroquial actual —construïda com hem dit al segle XVI— i el cementiri

No queda cap rastre aparent d’aquesta església, esmentada des del 982 i que encara existia al segle XVII El lloc de Bigaranes era situat al nord-oest del poble de Santa Maria, en uns terrenys avui dedicats a la vinya Era una església que depenia del monestir de Sant Pere de Rodes L’any 982 un precepte del rei Lotari confirmava a l’esmentat monestir la possessió d’un alou a Bigaranas amb l’església de Sant Andreu Als segles XI i XII, Sant Miquel de Cuixà també havia adquirit uns alous a Bigaranes

Aquesta església parroquial del poble homònim, esmentada des de l’any 899 “ecclesia S Nazarii inter salinas et stagnum” , formava part en aquesta data de les possessions d’Esteve i d’Anna neta del comte Berà I de Barcelona, confirmades en un precepte atorgat per Carles el Simple Prestava els seus serveis al lloc dit Solsa, detingut al segle XII per Arnau de Cabestany, pare del trobador Guillem Passat després al domini comtal, reial a partir del 1172, el terme fou adquirit el 1268 pels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem L’església fou totalment reconstruïda al segle XIX

Cal cercar l’origen de la parròquia i el lloc de Sant Marçal en el villare Mansaldi , documentat per primera vegada l’any 869 en un precepte de Carles el Calb, concedit al seu fidel Dodó, vassall d’Otger En aquesta època, tot el territori actual de Sant Marçal formava part de la parròquia de Sant Pere de la Serra actual santuari de la Trinitat del municipi de Prunet i Bellpuig L’església de Sant Marçal és consignada des del 1185, en què Ramon d’Orla llegà als templers del Masdéu la seva part de l’alou que ell posseïa dins el terme de Sant Pere de la Serra i Sant Marçal

Aquesta església parroquial, que donà nom al poble villa S Laurentii , 981, va ser enterament reconstruïda a la fi del segle XVIII i consagrada de nou el 8 de novembre de 1789 No conserva cap vestigi d’època romànica

L’església parroquial, originàriament dedicada a sant Hipòlit 941, ja era dedicada a sant Miquel al segle XIV Fou reconstruïda del tot al segle XIX El 1847 hi fou descoberta una columna milliar dedicada a l’emperador Constantí I Provinent segurament de la via Domitia , havia estat reutilitzada, juntament amb un capitell corinti, com a suport de la mesa d’altar En l’actualitat és dipositada amb el capitell al porxo de l’església

Era l’església parroquial del poble agregat a l’entorn de l’abadia Se’n té notícia des de l’any 990 i subsistí fins al segle XIX, en què fou enderrocada Era emplaçada on ara hi ha la casa de la vila

Apareix consignada en un document de l’any 941 en el qual Ansemun, senyor de Cameles, i la seva esposa Quíxol es venen els seus nombrosos dominis, entre els quals l’alou de Sant Feliu, amb les esglésies fundades en honor de santa Maria i sant Miquel Aquesta església de Sant Miquel es correspondria amb la que existia encara al segle XVIII dins el cementiri de Sant Feliu d’Avall