Resultats de la cerca

El grup dels passeriformes reuneix els ocells coneguts amb el nom de moixons, que constitueixen aproximadament un 60% dels ocells vivents, n’és una característica general l’estructura de les potes, que els permet agafar-se als troncs, i que és visible a la fotografia del tallarol capnegre Sylvia melanocephala , a dalt En moltes espècies és notable el grau de gregarisme, que poden illustrar molt bé les orenetes, com l’oreneta cuablanca Delichon urbica de la fotografia de baix Marcella Chinchilla i Antoni Agelet Arribem al darrer ordre en què es divideix la classe dels ocells…

Els moixons terrenejants, característics dels espais oberts, prades, camps de conreu i estepes, són dotats generalment de plomatge críptic En aquest agrupament, la família més destacada i alhora molt uniforme, és la dels alàudids o aloses, que aplega 75 espècies i 15 gèneres —sobretot africans—, dels quals aquí tenim representants tan coneguts com són l’alosa i la cogullada un tret propi d’aquests moixons és el cant aflautat que emeten tot volant Similars per l’hàbitat i la forma als alàudids, hi ha els motacíllids, amb 50 espècies repartides entre 4 i 6 gèneres segons els autors…

Els moixons granívors o de bec dur, d’acord amb la sistemàtica adoptada, figuren al final d’aquesta visió panoràmica de l’avifauna dels Països Catalans, ja que se’ls considera la punta de llança de l’evolució ornítica Sota aquesta denominació comuna apleguem tres famílies d’ocells, força nombroses i prou conegudes, que es caracteritzen per la mida petita, el bec dur, dret i cònic —adequat al seu règim alimentari basat en grans i llavors—, el plomatge acolorit en nombroses espècies, així com la qualitat del cant Tot plegat, doncs, els converteix en els candidats ideals a …

Abans, però, de concloure i fora ja de l’ordenació dels ordres i famílies d’ocells que hem seguit, farem un simple esment de les que no havíem inclòs en la ressenya anterior, atesa la seva minsa representació a l’àrea que estudiem La família dels bombicíllids, amb l’ocell sedós, de rara aparició a les nostres latituds la dels cínclids, amb la singular merla d’aigua la dels prunèllids, amb el modest pardal de bardissa i el cercavores la dels timàlids o paradoxornítids, amb l’anomenada mallerenga de bigotis i la dels oriòlids, família tropical que aquí només representa l’esplèndid oriol, daurat…

Tenim en el nostre àmbit geogràfic dues famílies de moixons que, semblantment als picots, ressegueixen els troncs dels arbres, buscant entre les escletxes els insectes de què s’alimenten La dels sítids, amb el pica-soques blau com a únic representant, és una família de l’hemisferi nord estretament emparentada amb la dels pàrids, que compta amb 31 espècies, bona part de les quals pertanyen al gènere Sitta són ocells menuts, però robusts, amb becs drets i forts, que es caracteritzen per baixar cap per avall al llarg dels troncs Més delicats, i amb el bec prim i encorbat, són els…

Els sílvids o tallarols integren una família de moixons insectívors estretament emparentats amb els papamosques, però que, a diferència d’aquests no capturen els insectes al vol, sinó que els recerquen sense pausa enmig de la vegetació Són moixons menuts, de plomatge suau, bec fi i bons cantaires, típics d’Euràsia i d’Àfrica, dels quals es compten 300 espècies i uns 30 gèneres Els més destacats d’aquests són els tallarols, del gènere Sylvia més extens i més típic els menuts i verdosenes busquetes i mosquiters Hippolais i Phylloscopus els ocells més petits de la…

Els hirundínids o orenetes constitueixen una de les famílies de moixons insectívors més conegudes i ben definides, que sobresurten pel seu domini de l’aire —a les nostres latituds només superades pels falciots— i la cua forcada Es coneixen unes 80 espècies d’orenetes, repartides entre uns 19 gèneres, que es troben pràcticament a tot el món

La família dels estornells estúrnids, tot i que a les terres catalanes només compta amb 2 espècies de mida mitjana, mereix un esment particular per l’abundància, la dinàmica poblacional —en franca expansió— de l’estornell i la seva incidència ecològica Amb 110 espècies, situades sobretot a Euràsia i Àfrica, són moixons gregaris que formen grans estols molt adaptables i competitius, palesen una excessiva capacitat colonitzadora en detriment de les avifaunes autòctones, com s’esdevé a l’Amèrica del Nord Així mateix, en determinades circumstàncies, constitueixen un flagell per a l’…

El gratapalles Emberiza cirlus és prou semblant a la verderola, i fins a l’hortolà, i en certa manera fa part del ventall de moixons verdosos o grogosos, com el lluer, el gafarró, etc Això no obstant, gratapalles i verderoles, que ja són emberízids, tenen unes ales prou marronoses i, en el cas dels mascles, unes màscares facials ben conspícues, especialment el gratapalles, tal com s’aprecia en aquest exemplar fotografiat al Montseny Vallès Oriental la fotografia, per contra, no mostra el bell color groc de l’abdomen Són moixons mitjanets, de 15-17 cm Joaquim…

Els passeriformes tenen hàbits alimentaris diversos, que es reflecteixen en la variada estructura del bec, de la qual cosa n’és mostra la mallerenga blava Parus caeruleus , a dalt i el raspinell comú Certhia brachydactyla , a baix Oriol Alamany La família de les mallerengues pàrids, comprèn 43 espècies, sobretot paleàrtiques, de les quals el principal gènere, únic a les terres catalanes, és el Parus Els pàrids són una mena de menudes i activíssimes boletes de ploma —algunes bellament acolorides— i dotades d’un bec curt i dret, que ressegueixen acrobàticament els branquillons i els llucs…