Els passeriformes: moixons

El grup dels passeriformes reuneix els ocells coneguts amb el nom de moixons, que constitueixen aproximadament un 60% dels ocells vivents, n’és una característica general l’estructura de les potes, que els permet agafar-se als troncs, i que és visible a la fotografia del tallarol capnegre (Sylvia melanocephala, a dalt). En moltes espècies és notable el grau de gregarisme, que poden il·lustrar molt bé les orenetes, com l’oreneta cuablanca (Delichon urbica) de la fotografia de baix.

Marcel·la Chinchilla i Antoni Agelet.

Arribem al darrer ordre en què es divideix la classe dels ocells. Aquesta última posició s’ha d’entendre en clau de sistemàtic evolucionista. És a dir, que estableix una prelació basada a situar primerament els ordres més arcaics i acabar amb els que hom considera d’aparició més recent. Aquest és el cas dels passeriformes (Passeriformes), que inclouen les famílies d’ocells més modernes i que han palesat una major dinàmica evolutiva, que E. Thomas Gilliard ha qualificat d’irradiació explosiva. Afegim que, per la susdita modernitat d’aquest ordre, els agrupaments interns resulten sovint difícils i discutibles, ja que els límits entre els uns i els altres no apareixen prou ben definits. No hi ha un ple acord sobre el nombre i la delimitació de les famílies de moixons. A títol indicatiu, podríem assenyalar-ne entre 55 i 80, segons els autors. Pel que fa als Països Catalans, partim de l’existència de representants de 23 famílies de moixons.

La mateixa disposició de les famílies dins d’aquest gran ordre que examinem tracta de reflectir el fet evolutiu. I així, segons l’apreciació d’alguns autors, els còrvids palesarien una major intel·ligència i, consegüentment, coronarien l’ordre; en base que els moixons es caracteritzen pel desenvolupament del cant, d’altres atorgarien la primacia als túrdids, entre els quals es compten —com és el cas del rossinyol— els millors cantors del món dels ocells; finalment —i aquest és el criteri adoptat—, els fringíl·lids i emberízids (caderneres, pinsans, sits) estarien situats en el corrent fonamental de l’evolució dels passeriformes i, per tant, culminen la sistemàtica d’aquest ordre i de tots els ocells. Tractem més detalladament aquest ordre pel fet que s’hi inclouen més de 5000 espècies, això és, unes 3/5 parts de tots els ocells coneguts. I si només ens limitéssim al subordre dels Oscines o moixons cantors, ens trobaríem amb unes 4000 espècies, que representen gairebé la meitat del total de la classe.

A l’hora de denominar en català els passeriformes no podíem recórrer a l’esment d’un o diversos gèneres d’ocells representatius, com hem fet en gairebé tots els apartats anteriors, atesa la magnitud i la diversitat d’aquest ordre. Per això, la solució ha estat el substantiu "moixó", que significa ocell petit —com correspon a la gran majoria d’espècies de l’ordre— i també va associat a la imatge d’ocell de gàbia, d’ocell cantaire, com certament és el cas. Però, tanmateix, no tots els moixons són de mida petita: aquesta afirmació no és vàlida en el cas de la família dels còrvids, que comprèn un ocell tan robust com el corb, però és aplicable a la resta i, més encara, si recordem que l’ordre inclou els ocells més menuts de l’avifauna europea, com són els reietons. Podem caracteritzar els moixons per l’adaptació del peu —tres dits endavant i un enrere— per a posar-se en una perxa (recordem una cadernera agafada a les barretes o saltadors de la gàbia); l’especial desenvolupament de la siringe que els permet de cantar, així com altres detalls anatòmics. Els polls són extremament nidòfils i depenen en tot dels individus vells. El seu psiquisme és, comparativament, desenvolupat.

Per assajar una visió panoràmica del vast i complex ordre dels moixons en destacarem les principals famílies, tot agrupant-les segons llurs afinitats morfològiques o conductuals.