Resultats de la cerca

El picot garser gros Picoides major té el cos més petit que el picot verd ateny 23 cm, i és comú als nostres boscos Es distingeix del més rar picot garser petit Picoides minor , per la taca blanca del costat, la taca vermella de sota la cua i la franja negra de la cara, que és contínua, com s’observa a l’exemplar de la fotografia, feta a Aigüestortes, als Pirineus El mascle té una taca vermella darrere el cap i els joves tenen tot el capell d’aquest color Xavier Parellada Espècie característica dels boscos bòreo-alpins, el picot garser gros ocupa la Catalunya Nord és absent de la plana del…

Al jaciment dels Ganxos, prop del llogaret de Baldovar, es van localitzar restes d’un altre sauròpode de grans dimensions l’escala gràfica correspon a 10 cm Les vèrtebres de la cua es van trobar molt pròximes, però sense mantenir la seva posició en vida Al costat de les vèrtebres s’observen uns ossos en forma de Y, les costelles hemals, que són sota els cossos vertebrals de la cua d’aquests sauròpodes Àngel Galobart L’estudi de les restes fòssils dels diferents períodes del Mesozoic conservades als Països Catalans comença al final del segle XIX i s’estén, amb diversa fortuna i intensitat,…

La Conca o Depressió de l’Ebre és una unitat morfològica i estructural reblerta de sediments terciaris, que actua de conca d’avantpaís respecte dels Pirineus La fotografia recull una vista dels voltants de Castejón de Monegros, al peu de la serra d’Alcubierre, al bell mig dels Monegres, paisatge format per sediments miocens de centre de conca constituïts per argiles guixenques i calcàries lacustres que formen els relleus estructurals tabulars visibles a primer terme Cap al fons, hom veu les planures de terrenys no plegats fins a perdre’s de vista Terres de secà i de conreu extensiu, l’aridesa…

Imatge hivernal de la llacuna de la Massona, amb el fons de les muntanyes de la Garrotxa i el Ripollès Oriol Alamany Els Aiguamolls de l'Alt Empordà 14, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situats a l’extrem oriental de la plana empordanesa, els aiguamolls de l’Alt Empordà constitueixen la segona zona humida en importància del Principat Tot i la seva considerable extensió, l’àrea actual és tan sols una petita resta del que en altre temps fou una molt vasta zona marjalenca que s’estenia per gairebé tota la part baixa de l’Empordà, envoltant el massís del Montgrí…

Oxychilus albuferensis és una espècie descrita fa poc, que es distingeix per la seva notable escultura de solcs espirals i radials És endèmica de les bosquines humides i les depressions interdunars de s’Albufera d’Alcúdia És distinta d’ O yartanicus , igualment de recent descoberta a l’extrem nord-oriental de Mallorca, com també d’ O lentiformis , la qual no és endèmica de les Gimnèsies com se suposava, sinó només de Menorca Cristian R Altaba La fauna malacològica dels Països Catalans està experimentant canvis profunds, tant pel que fa a la distribució com a la seva composició específica A…

Principals jaciments paleontològics amb vertebrats dels Països Catalans A la taula es relacionen les restes identificades més significatives de cadascun dels jaciments, ordenats cronològicament Vegeu la taula adjunta per als noms dels jaciments IDEM, a partir de dades de l’autor Per la seva història geològica, els Països Catalans tenen un dels registres fòssils més complets del continent europeu, en especial pel que fa a la història evolutiva dels vertebrats Aquest ric patrimoni, que permet estudiar la història de la vida dels darrers 260 milions d’anys, ha propiciat la creació de l’Institut…

Com en el conjunt de la regió mediterrània occidental, als Països Catalans les diverses unitats geològiques que es distingeixen representen àrees que han tingut una evolució diferent en el transcurs de les èpoques considerades a les pàgines precedents, és a dir a partir dels temps paleozoics O, a alguns efectes, des del final de l’orogènia herciniana, desenvolupada al Carbonífer Aquesta evolució diferenciada va lligada essencialment a les posicions de les diferents àrees en les plaques que s’han individualitzat i s’han mogut les unes respecte a les altres durant el temps en qüestió Com pertot…

Colònia de graptòlits monogràptides conservada excepcionalment en volum, en una llicorella siluro-devoniana de Cervelló Baix Llobregat La colònia, que fa uns 16 mm d’amplada, ha conservat el seu volum gràcies a la substitució, durant el procés de fossilització, del seu periderm o esquelet per minerals de ferro als quals cal atribuir el to grogós que pren la mostra La disposició radial dels rabdosomes suggereix l’existència d’un pneumatòfor o aparell surador, al qual devien anar units els individus vius zooides Jordi Vidal / MGB Els graptòlits constitueixen un grup d’organismes exclusivament…

L’epistemologia estratigràfica Un exemple d’interpretació del paisatge geològic sobre les bases de l’estratigrafia pot ser el d’aquesta vista aèria obliqua dels guixos de Barbastre, presa des de Castelló de Farfanya mirant cap a Algerri Noguera Els guixos oligocens que alternen amb margues grises amb un gruix superior als 1000 m formen un anticlinal que comença a la serra d’Almenara i fineix sota l’encavalcament de les serres exteriors pirinenques serra de Guara, més enllà de Peraltilla Aquest aflorament fa més de 100 km de llargada Els guixos són més resistents a l’erosió que els gresos i…

L’evolució dels vegetals al llarg dels temps geològics De la mateixa manera que hom pot atribuir els estrats a períodes diferents segons que la fauna fòssil que contenen sigui més o menys evolucionada, també poden datar-se els estrats i assignar-los una determinada antiguitat a partir dels vegetals fòssils que hi apareixen Per similitud amb les tradicionals eres geològiques establertes segons les restes fòssils d’animals que contenen les capes, la història del nostre planeta, tenint en compte l’evolució dels vegetals que l’han poblat, es pot dividir en les tres grans eres El Paleofític era…