El picot garser gros (Picoides major) té el cos més petit que el picot verd (ateny 23 cm), i és comú als nostres boscos. Es distingeix del més rar picot garser petit (Picoides minor), per la taca blanca del costat, la taca vermella de sota la cua i la franja negra de la cara, que és contínua, com s’observa a l’exemplar de la fotografia, feta a Aigüestortes, als Pirineus. El mascle té una taca vermella darrere el cap i els joves tenen tot el capell d’aquest color.
Xavier Parellada.
Espècie característica dels boscos bòreo-alpins, el picot garser gros ocupa la Catalunya Nord (és absent de la plana del Rosselló), Andorra, una bona part de la resta del Principat (essencialment la seva meitat septentrional) i nuclis aïllats i locals del País Valencià, on és més aviat rar. Majoritàriament sedentari, presenta també erratismes de radi curt, per exemple, l’hivern, al delta del Llobregat. Alguns d’aquests erratismes deuen ser relativament freqüents, per tal com han donat lloc a noms vulgars. En efecte, a la zona de Camprodon, on no és gaire abundant, rep el nom de picot francès en el sentit que l’hivern (procedent de França?) és possible observar-lo. També, i més excepcionalment, té altres moviments d’àmplia volada, ja que al sector septentrional dels baixos Pirineus ha estat recuperat durant l’hivern un individu anellat a l’època de la reproducció al S de Noruega. També s’han de relacionar amb moviments d’origen desconegut les dues úniques citacions conegudes de les Illes, obtingudes a Formentera el 16.08.81, en un bosquet de pi blanc, i el 25.08.82 a ses Salines (Mallorca).
Àrea de nidificació del picot garser gros (Picoides major) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Encara que s’han trobat nius amb ous a l’inici de maig, als Pirineus la fenologia de la posta és des de mitjan maig fins, almenys, al final de juliol. El picot garser és una espècie forestal que menja principalment pupes d’escolítids i d’altres coleòpters xilòfags, i que ocupa tota mena de boscos, sempre que siguin ben conservats i amb exemplars de talla. Li agraden molt les pinedes montanes i les subalpines, així com els boscos caducifolis de la muntanya mitjana, especialment rouredes i bedollars. També colonitza els boscos de ribera i, en una baixa densitat, les suredes; apareix escassíssimament als alzinars muntanyencs i a l’hivern pot ocupar d’una forma esporàdica altres ambients, com pinedes de pi pinyer i de pi blanc. La variació altitudinal és molt àmplia, des de pràcticament el nivell de la mar fins als 2300 m, encara que l’òptim l’ateny als boscos subalpins; en concret, al vessant septentrional pirinenc, el màxim poblacional és entre els 1800 i els 2000 m.
En el mapa del picot garser gros s’observa que la major part de l’àrea és per sobre dels 400 m, i ocupa totalment el sector de més de 1000 m. És, per tant, una espècie montana que ocupa bàsicament els dominis de vegetació de l’alta muntanya subalpina i alpina, la muntanya mitj ana medioeuropea i una part de les muntanyes mediterrànies, i que posteriorment ha avançat colonitzant els boscos de ribera. És probable que la seva distribució al N del País Valencià sigui una mica exagerada en el mapa i que ocupi solament el massís dels ports de Beseit, els ports de Morella i Penyagolosa. A la vall de Cofrents, el Racó d’Ademús i els Serrans viu als boscos de ribera, a l’igual que a la Depressió de l’Ebre.