Resultats de la cerca

Racó de la marjal del Moro amb la serra de la Calderona al fons Ramon Dolç Les marjals del Moro i d’Albuixec i les dunes de Canet 216, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Aquests espais es troben al litoral del Camp de Morvedre, una de les comarques costaneres centrals del País Valencià Les dunes de Canet d’En Berenguer i la marjal del Moro voregen la rodalia de la desembocadura del Palància la marjal d’Albuixec pràcticament destruïda l’any 1991 per fer-hi un polígon industrial ho fa entre el Palància i el barranc de Carraixet A Canet, tot i que força reduïdes…

La serralada de l’Himàlaia, a la fotografia en visió de satèllit, és una de les unitats fisiogràfiques més sobresortints de la Terra Com les altres unitats, l’Himàlaia és el resultat de l’acció de processos diversos —sedimentaris, volcànics i magmàtics d’altres tipus, de plegament i fracturació, d’erosió, i encara d’altres— desenvolupats al llarg de milions d’anys Tots aquests processos són interrelacionats, i avui hom disposa d’un cos doctrinal coherent i sòlidament fonamentat que explica els processos geològics més importants i les seves relacions la tectònica de plaques L’Himàlaia és el…

Exemplar viu de Dentalium vulgare , del qual veiem el peu sobresortint de la conquilla per l’obertura anterior per l’obertura posterior es fa l’entrada i sortida d’aigua a la cavitat pallial Els escafòpodes viuen enterrats al fang o a la sorra Lluís Dantart Els escafòpodes viuen enterrats cap per avall en els sorrals més o menys fangosos de totes les mars, des de pocs metres de profunditat fins a les fosses abissals Llur cos és molt allargat i els sistemes orgànics segueixen una disposició linear al llarg de l’eix principal El mantell forma un cilindre que engloba quasi tot el cos La…

L’estructura tectònica que regeix la disposició relativa dels terrenys de la Mediterrània occidental i, en part, fins i tot, la mateixa composició d’aquests terrenys, són el resultat d’una complexa evolució que s’ha desenvolupat durant uns 250 milions d’anys des del començament dels temps mesozoics Més exactament, en alguns aspectes, des d’un xic abans, al final del Paleozoic, un cop acabats els processos de l’orogènia herciniana Com veurem, en darrer terme aquesta evolució és determinada pels moviments relatius de les plaques litosfèriques eurasiàtica, africana i de l’Amèrica del Nord La…

Capítols rameals característics de la porció terminal dels caulidis dels esfagnes, en aquest cas de Sphagnum subsecundum, a l’Hospital de Viella Alta Ribagorça Víctor Canalís Els esfagnes constitueixen un grup molt antic i especialitzat de molses acrocàrpiques, de color blanquinós, verd poma, brunenc o vermellós, que viuen en llocs més o menys embassats Les espores germinen en presència de fongs, amb els qui viuen en simbiosi, donant un protonema tallós, retallat, que originarà un sol gametòfit Aquest, més o menys alt, presenta branques característiques, en grups de 3-8 per nus, i molt més…

Monogeni paràsit del gripau d’esperons Pelobates cultripes , pertanyent a l’espècie Polystoma pelobatis La fotografia ha estat feta a partir d’exemplars trobats als Pirineus catalans Santiago Mas-Coma Els monogenis són platihelmints aquàtics de cicle biològic simple D’hoste únic, la majoria són paràsits externs de peixos, marins i d’aigua dolça, però també n’hi ha que parasiten crustacis i cefalòpodes d’altres són paràsits interns d’amfibis, quelonis i rarament una sola espècie de mamífers Externament, el seu cos és allargat i pla, amb un òrgan característic a la regió posterior del cos,…

Com en el conjunt de la regió mediterrània occidental, als Països Catalans les diverses unitats geològiques que es distingeixen representen àrees que han tingut una evolució diferent en el transcurs de les èpoques considerades a les pàgines precedents, és a dir a partir dels temps paleozoics O, a alguns efectes, des del final de l’orogènia herciniana, desenvolupada al Carbonífer Aquesta evolució diferenciada va lligada essencialment a les posicions de les diferents àrees en les plaques que s’han individualitzat i s’han mogut les unes respecte a les altres durant el temps en qüestió Com pertot…

Unitats litològiques del Cretaci inferior, a les unitats sudpirinenques superiors, i les seves correlacions Maber, a partir de diversos originals de Pierre Souquet A la conca pirinenca la superseqüència del Cretaci inferior s’estén des del Valanginià fins a l’Albià mitjà, això és des d’aproximadament 138 milions d’anys, començament del Valanginià, fins a una data posterior a 113 milions d’anys, començament de l’Albià, probablement als volts de 105 milions d’anys Aquest cicle té, doncs, una durada d’uns 30 milions d’anys Els seus límits inferior i superior, vénen assenyalats per importants…

Les conques marines Corba hipsogràfica mundial, que mostra la distribució d’altures i profunditats de la Terra A l’esquerra de la figura, l’histograma horitzontal indica la freqüència de la distribució de les elevacions i de les fondàries en intervals de 1000 metres Biopunt, original de K Jennet Una mica més de les 2/3 parts de la superfície de la Terra són recobertes d’aigua Aquesta proporció no és igual als dos hemisferis a causa de la distribució irregular dels continents, que limiten les conques oceàniques i deixen una proporció més gran de terra a l’hemisferi nord Les tres grans conques…

Característiques del grup Els anoplurs —polls en sentit estricte, o polls picadors— constitueixen un reduït ordre de pterigots amb apterisme secundari com a adaptació a l’ectoparasitisme permanent, amb no més enllà de 500 espècies conegudes i exclusivament paràsites de mamífers Aspecte general extern d’un anoplur en visió dorsal i detalls del cap de l’anomenat poll del cap Pediculus humanus en visió ventral B , d’una placa paratergal, on se situa l’estigma respiratori A’ , i del final de l’abdomen, en visió ventral, d’una femella A’’ i d’un mascle A’ ’’, on es veu la genitàlia per…