Resultats de la cerca

La fossa de Cofrents-Aiora és una depressió d’orientació aproximadament N-S, limitada per falles, que s’estén des dels voltants de Cofrents, on enllaça amb la conca del Cabriol, fins a prop d’Almansa, on pren una orientació NW-SE Almansa - la Font de la Figuera Duu associades nombroses fossetes o «graben» menors satèllits, d’orientació E-W, és a dir perpendiculars a la fossa principal fosses del Xúquer, de Carcelén, de Xarafull, de Zarra i del Pinar de Meca la darrera enllaça amb la fossa d’Alpera, de direcció NNESSW És una depressió de fons diapíric, reblerta de materials neògens A la part N…

Al sector català del marge ibèric hi ha un conjunt de conques neògenes separades per llindars estructurals que corresponen a fosses i «horste», respectivament fosses del Vallès-Penedès, el Camp de Tarragona, el pla de Barcelona, el Baix Llobregat «horste» de Garraf-Montnegre i el Gaià, separats per falles normals d’orientació aproximadament, NE-SW Les falles principals són les que limiten les fosses per la vora NW ja existien anteriorment, i havien actuat com a falles direccionals inverses durant la compressió paleògena i van actuar com a falles normals durant el Neogen, amb un moviment,…

La depressió de la Seu d’Urgell és la fossa neògena més occidental dels Pirineus orientals És una petita i complexa semifossa d’orientació E-W que se situa a l’extrem N de l’extens sistema de fractures que es desenvolupa al N de la serra de Cadí A diferència de les fosses de la Cerdanya i el Conflent, el caràcter asimètric de la conca entre els marges S i N és molt menys marcat, encara que al S, les falles E-W que l’estructuren mostren un desenvolupament més gran Estructura i sedimentació de la fossa de la Seu d’Urgell La fossa de la Seu d’Urgell, al N del Cadí, és…

La falla de la Val de la Sabina Racó d’Ademús, d’orientació N-S, posa en contacte les calcàries vallesianes aixecades a l’esquerra, en la fotografia i els materials detrítics vermells del bloc enfonsat a la dreta, que hom considera del Vallesià superior o Turolià Pere Anadón La conca del Racó d’Ademús, la part S de la depressió de Terol, és d’orientació NNE-SSW, condicionada per una falla normal d’aquesta orientació la falla de Torre Baja, que s’estén entre Libros Aragó i Casas Altas, amb una extensió de 14 km i un salt vertical de pocs centenars de metres D’aquí que sigui una conca clarament…

A més dels esdeveniments estructurals abans descrits, l’evolució sedimentària de la regió també fou determinada pels canvis de nivell i de clima que afectaren la mar Mediterrània durant l’Oligocè superior i el Neogen Els dominis catalano-valencià i del golf del Lleó i el bètico-balear tingueren una evolució sedimentària diferent, a causa de les diferències en l’evolució estructural esmentades Evolució de la sedimentació en el golf del Lleó L’evolució sedimentària de la conca catalano-balear, va ésser determinada pels esdeveniments estructurals i pels canvis climàtics i del nivell de la mar…

La relació genètica entre les successions cenozoiques dels Pirineus i de la Conca de l’Ebre és molt estreta Les successions que actualment es troben a les unitats allòctones pirinenques enllaçaven inicialment, sovint sense solució de continuïtat, amb les que es troben al S dels mantells més meridionals Tots dos conjunts de successions van formar-se a conseqüència d’un mateix procés general l’edificació de l’Orogen Pirinenc Esquema sintètic de les unitats estratigràfiques del Cretaci superior i el Terciari de la part catalana de la Conca de l’Ebre i de…

És una fossa tectònica limitada principalment per dues falles normals, la de la Tet al N que continua cap a l’W i determina les fosses del Conflent i de la Cerdanya i la del Tec al S La primera separa la fossa del Rosselló dels massissos de l’Aglí i de les Corberes la segona la separa del «horst» del roc de Frausa i l’Albera, que és un gran bloc de materials del sòcol hercinià, basculat cap al S, entre les fosses del Rosselló i l’Empordà A més, relacionades amb la fossa, hi ha un conjunt de fractures d’orientacions variades NE-SW, NNE-SSW, NNW-SSE que van generar, durant l’Oligocè superior…

La depressió de l’Empordà és determinada per falles d’edat neògena que la superposaren a l’edifici orogènic pirinenc, però la seva evolució és clarament relacionada amb la del marge oriental peninsular L’inici de l’activitat d’aquestes falles és difícil de precisar només és segura a partir del Miocè superior, quan s’enregistra, a l’entorn de la conca, la presència de successions sedimentàries importants i de formacions volcàniques El gruix de les successions neògenes encara no és conegut amb tota seguretat les dades de sondatges i de sísmica de reflexió indiquen que…

Les etapes de deposició des del Priabonià superior al Catià terminal i els elements principals de control sobre la sedimentació, en seccions idealitzades del sector oriental de la conca d’avantpaís de l’Ebre El diferent gruix de sediments acumulat en els depocentres lacustres de les etapes evolutives l a V indica que els successius sistemes lacustres tingueren una taxa de subsidència més petita, a causa tant de les variacions de l’evolució estructural de la zona com també de l’allunyament gradual dels depocentres lacustres respecte de les zones de màxima subsidència Biopunt, original de P…

Reblerta principalment de materials miocens i quaternaris, s’obre cap a la Mediterrània entre Puçol i Cullera i queda tancada cap al N pels relleus de la serra de Portaceli, a ponent per les serres de la Cabrera, Malacara i de Los Bosques, i cap al S per la serra de Dosaigües, fins a la serra de les Agulles i Cullera Hi afloren llindars de materials mesozoics i paleògens que constitueixen el substrat preneogen Localment, per exemple entre Macastre i Montserrat d’Alcalà, els materials miocens jeuen sobre materials triàsics afectats per un diapirisme que en punts concrets per exemple a…