Resultats de la cerca

Raimon Casellas, en una estatueta per Josep Reynés detall Sitges Garraf, Cau Ferrat RM Tendim a simplificar les coses, i quan parlem del Modernisme se’ns fa evident una època, per a uns més llarga i per a d’altres més curta —des dels anys vuitanta del segle XIX fins a les acaballes del primer decenni del xx—, quan en realitat hauríem de pensar no en tota una època sinó estrictament en una actitud cultural existent en ella Dic això perquè és freqüent que, per simplificar, la gent s’imagini el Modernisme com una etapa de la història de la cultura catalana, durant la qual canvien les coses i…

Amb criteris teòricament prou objectius, el filtre dels anys garbella els noms d’uns artistes i els situa en majúscules a les pàgines de la Història de l’Art No obstant això, d’altres noms o bé resten en l’oblit per sempre o bé acaben ocupant un lloc immerescut Així, també dins el panorama artístic català del tombant del segle XX, es compten uns quants artistes que, no per falta de mèrits però per circumstàncies diverses, no aconsegueixen brillar com ho van fer d’altres La majoria d’aquests artistes van conviure amb alguns dels que més endavant es convertirien en els grans noms de la…

No és fàcil d’emmarcar amb precisió l’obra arquitectònica d’un personatge com Josep Puig i Cadafalch 1869-1956 que es presta a tants punts de vista, que es mou cap a tants objectius simultanis i que al llarg de la vida ha hagut d’afrontar tantes circumstàncies contradictòries o, almenys, plurivalents Aquesta complexitat és, en bona part, conseqüència de l’acumulació de moltes activitats diverses en un alt grau de dedicació i de representació Al costat de la seva professió d’arquitecte, Puig fou un polític molt important en el desenvolupament del catalanisme polític i la seva…

Durant el Modernisme, la formació dels pintors i escultors ja no era exclusiva de les escoles oficials de Belles Arts Aquestes escoles –a Barcelona Llotja– havien perdut prestigi entre els aspirants a artista, ja entre els primers modernistes, i es considerava que estaven anquilosades i que predicaven un academicisme rutinari que calia defugir Per suplir-les, molts pintors del tram final del vuitcents català exerciren un mestratge privat –Tomàs Moragas, Modest Urgell, Lluís Graner– i alguns d’ells formalitzaren aquest mestratge en forma d’acadèmies particulars Marià Pidelaserra, Emili…

Un dels membres més destacats de La Colla del Safrà fou Isidre Nonell, el pintor amb més carisma de la generació postmodernista, i el que tingué –en bona part també per la seva mort prematura– una posteritat més mitificada Va néixer a Barcelona el 30 de novembre de 1872 –fins fa poc es creia que era del 1873–, en el si d’una familia que tenia una petita manufactura de fideus i pasta per a sopa El seu segon cognom era Monturiol, però en més d’un document, fins i tot escrit de la seva mateixa mà, apareix grafiat de la forma Monteriol Isidre Nonell en una fotografia publicada a La Actualidad ,…

Preliminars Homenatge a l’Orfeó Català, de l’Ajuntament de Vilafranca 1900, dibuixat per Adrià Gual RM L’enorme interès que va desvetllar el Modernisme artístic a partir dels anys 1960 ha fet créixer l’atenció envers altres aspectes d’aquell moviment, i entre aquests també, encara que menys, pels seus aspectes musicals La primera qüestió que se’ns planteja en abordar aquest tema és si el període del que anomenem Modernisme va tenir una música pròpia, identificable com a tal, o si el millor que podem fer és parlar de «la música en l’època del Modernisme» Si ho fem així, podrem apreciar en…

Si en el vast camp de l’artigrafia és ben exacte referir-se a l’existència d’una crítica d’art modernista, com s’ha vist en un capítol d’un altre volum d’aquesta mateixa obra, parlar en canvi d’una historiografia artística modernista només pot ser veritat en part Segurament tractar de l’art del moment té un component molt més procliu a la militància modernista que estudiar l’art del passat Amb tot, el cert és, però, que sí que en aquell període hi ha personalitats que van conrear la història de l’art que indiscutiblement participaven de les inquietuds del Modernisme En aquest capítol però…

Salutació de La Ilustració Llevantina a la premsa catalanista Doble plana al número 2 de la revista 20 de març de 1900 BC Els grans mitjans d’informació –la premsa diària en primer terme i, després, la ràdio i la televisió– gairebé sempre han anat pel darrere dels moviments socials i dels canvis d’opinió o de gust dels amplis públics als quals volen adreçar-se i, fins i tot, també representar Presoners doncs dels tiratges i de les audiències que han aconseguit i obligats a l’amortització dels amplis mitjans tecnològics de què disposen en relació amb els seus…

Una de les carreres més llargues de pintor de la generació modernista va ser la d’Eliseu Meifrèn Roig, que tingué activitat durant uns seixanta anys, des de les primeres obres documentades, del 1878, fins a la immediata postguerra Aquesta longevitat i l’habilitat amb què el pintor va navegar en la complexa època artística que li tocà de viure fan d’ell un dels artistes catalans de la seva generació més coneguts pel públic Meifrèn havia nascut el 1857 –encara que Pantorba corregia equivocadament 1859– a Barcelona, on moriria el 1940 Inicià estudis de Medicina, que deixà molt aviat, i es formà…

Al llarg dels seus cent anys d’història, el cinema ha coincidit diverses vegades amb els corrents artístics que li han estat contemporanis, convertint-se en un camp més d’expressió artística L’exemple més significatiu és l’Expressionisme, quan als anys vint alguns cineastes alemanys van fer seu el gust pertobador que imperava en les pintures de l’època i van fer del cinema un mitjà d’expressió de l’angoixa humana Una mica més tard i molt més a prop nostre, la mateixa collaboració entre art i cinema donava els seus fruits de la mà de gent com Dalí i Buñuel De fet el cinema és en…