Resultats de la cerca
Es mostren 32 resultats
La crítica d'art contemporània
Tot moviment artístic necessita, per difondre’s massivament, un altaveu que faci arribar les seves realitzacions al públic que informi sobre elles, que les comenti i que les valori Aquest paper, en l’art de l’edat contemporània, el fa la crítica, i molt especialment la crítica que es manifesta des de la tribuna de la premsa, perquè és la que es canalitza a través d’uns mitjans de lectura habitual per part del ciutadà «Quants artistes d’aquest temps –deia Charles Baudelaire ja el 1846– deuen només a ella a la crítica la seva pobra anomenada» A Catalunya hi havia una crítica d’art als diaris…
Publicitat gràfica
La història de la publicitat s’inicia veritablement durant el segle XIX Tots els precedents d’aquesta activitat comunicativa, fins al segle XVIII, no resisteixen la comparació, ni en volum ni en plantejament, amb aquesta nova cultura de la imatge i de la paraula, emprades amb propòsits persuasius —i sovint coercitius—, que anomenem publicitat La conjunció entre les necessitats de la indústria i del comerç creixents, per una banda, i les noves possibilitats ofertes per l’evolució de les arts gràfiques, per una altra, van permetre aquest desenvolupament En principi podem considerar com a…
Eliseu Meifrén: el professionalisme d'un company de viatge dels modernistes
Una de les carreres més llargues de pintor de la generació modernista va ser la d’Eliseu Meifrèn Roig, que tingué activitat durant uns seixanta anys, des de les primeres obres documentades, del 1878, fins a la immediata postguerra Aquesta longevitat i l’habilitat amb què el pintor va navegar en la complexa època artística que li tocà de viure fan d’ell un dels artistes catalans de la seva generació més coneguts pel públic Meifrèn havia nascut el 1857 –encara que Pantorba corregia equivocadament 1859– a Barcelona, on moriria el 1940 Inicià estudis de Medicina, que deixà molt aviat, i es formà…
L'urbanisme modernista
L’urbanisme dels anys del Modernisme no va tenir, per definició, el caràcter teòric i global de l’urbanisme racionalista d’Ildefons Cerdà i els «homes del 1855», definits per Salvador Sanpere i Miquel No hi hagué una «Teoria general de la urbanització» com la publicada el 1867 per Cerdà, ni un «Pla d’Eixample» de Barcelona com el que fou aprovat el 1859 Però l’urbanisme del Modernisme fóra impensable sense el projecte de construir una «Barcelona moderna», o una «Nova Barcelona», dels revolucionaris del 1855 Tampoc no s’entendria l’urbanisme del Modernisme si aquest projecte de la…
El teatre a l'època modernista
Bases per a la modernització de l’escena catalana Adrià Gual 1872-1944 Cartell per a la temporada d’hivern del Teatre íntim 1899 RM Fins a la temporada 1911-12 el Teatre Romea va ésser la plataforma indiscutible i alhora imprescindible per a la normalització de l’escena en llengua catalana la que va acollir tant les manifestacions del teatre vuitcentista com, des de començament del segle XX, les realitzacions teatrals d’alguns dels joves escriptors modernistes els qui es van fer càrrec de l’ambiciosa renovació temàtica i formal del teatre català a partir dels nous referents del teatre…
Els Quatre Gats
«Per una de tantes ironies de la vida, entremig dels galls, de les perdius, dels faisans penjats a les tendes, la gent que anava a fer compres saludava una caixa llarga En aquella caixa llarga i estreta hi duien a enterrar a un home que tots haurien vist retratat cent voltes en caricatura, en sèrio, a peu, a cavall, en barca, si és que no heu perdut la memòria hi duien a enterrar a n’en Pere Romeu El pobre Pere Romeu, passant seguit de molts pocs amics, era no sols un amic que se’n anava era una època, un temps passat, una era de la nostra terra, eren els darrers cabells llargs d’una tongada…
Anglada-Camarasa i els postmodernistes de París
D’ençà que Santiago Rusiñol i Ramon Casas –i Miquel Utrillo, i Sebastià Junyent, i Andreu Solà i Vidal, i Laureà Barrau, i Manuel Feliu de Lemus, i Joan Sala, i Jaume Vilallonga, i el mateix Meifrèn– passaren per París en l’època fundacional del Modernisme, aquella capal esdevingué la meca de l’art modern català, i ben aviat una nova onada d’artistes joves hi anà, i molts d’ells s’hi establiren fins a integrar-se amb més o menys intensitat en la vida artística de la capal de França El paradigma del pintor català modernista de París és Hermen Anglada-Camarasa Bé que nascut a…
L'elegància cosmopolita d'Enric Sagnier
Enric Sagnier Villavecchia Barcelona, 1858-1931, primer marquès de Sagnier, va ser un dels arquitectes que va construir més edificis a l’Eixample barceloní i amb la seva obra va contribuir a donar un nou caràcter als carrers de la ciutat i també als d’altres poblacions En realitat la seva carrera professional, que es va estendre al llarg de més de quaranta anys, només es pot adscriure al Modernisme en el període central, després d’uns inicis eclèctics, mentre que als darrers anys les obres d’Enric Sagnier es poden considerar més o menys classicitzants, tot i que en molts edificis es pot…
La colla del safrà i les seves derivacions
Joaquim Mir 1873-1940 Sol i ombra 1894 Oli Barcelona, Museu d’Art Modern-MNAC MNAC Durant la darrera dècada del segle XIX, un grup d’artistes catalans de la generació postmodernista que aleshores tot just encetaven la seva carrera, lligaren els seus camins en el que hom coneix com La Colla del Safrà, dita així per una particularitat estètica clau –no pas l’única– dels seus paisatges pictòrics la saturació de grocs i ocres a què sotmetien sovint les seves composicions Aquest apellatiu potser el va donar algun escèptic visitant a la Sala Setena de l’Exposició de Belles Arts i…
La medalla catalana modernista
La medalla va néixer amb el Reinaxement És cert que podríem cercar antecedents en el món grec, quan les monedes eren encomanades als millors artistes per evitar així les falsificacions O també ho podríem fer en les monedes i els medallons romans, amb la seva glorificació de l’emperador i la divulgació de les seves realitzacions i obres públiques Fins i tot podríem pensar en les ensenyes dels pelegrins de l’època medieval o en algunes monedes també medievals, de caràcter celebratiu o bé ostentós En els casos esmentats, però, el suport de l’obra d’art, de la propaganda o de la commemoració era…