Els Quatre Gats

«Per una de tantes ironies de la vida, entremig dels galls, de les perdius, dels faisans penjats a les tendes, la gent que anava a fer compres saludava una caixa llarga. En aquella caixa llarga i estreta hi duien a enterrar a un home que tots haurien vist retratat cent voltes en caricatura, en sèrio, a peu, a cavall, en barca, si és que no heu perdut la memòria: hi duien a enterrar a n’en Pere Romeu. El pobre Pere Romeu, passant seguit de molts pocs amics, era no sols un amic que se’n anava: era una època, un temps passat, una era de la nostra terra, eren els darrers cabells llargs d’una tongada de poesia que va passar un moment pel nostre poble; un moment de romanticisme que un se’n burla quan el té, i l’enyora sempre més quan el porten al cementiri: un moment de joventut de quan els joves feien de joves, en la nostra vila entristida».

Ramon Casas (1866-1932): Retrat de Pere Romeu (cap al 1897-98). Museu Nacional d’Art de Catalunya.

MNAC

Amb aquestes paraules, publicades a L’Esquella de la Torratxa el 31 de desembre de 1908, Rusiñol s’acomiadava del seu amic Pere Romeu, que acabava de morir a Barcelona feia poc més d’una setmana, i no desaprofitava l’ocasió per rememorar amb nostàlgia no exempta de reivindicació el Modernisme, que, tot i sent encara un període tan recent, semblava haver caigut en un oblit immerescut. En efecte, tot i que el 1908 encara no s’havien construït alguns dels edificis més significatius de l’arquitectura modernista, el Modernisme ja pertanyia al passat. Això explica que la desaparició d’un personatge tan inequívocament vinculat a aquell moviment com Pere Romeu passés gairebé desapercebuda per a la premsa de Barcelona, la qual no va donar la notícia o ho va fer en forma de breus necrològiques. És a dir que transcorreguts cinc anys del tancament definitiu d’Els Quatre Gats, el local més famós del Modernisme, poc importava a Barcelona el traspàs de qui havia regentat incansablement aquell local, decisiu en el seu moment per a la consolidació del moviment modernista i determinant després per a la seva difusió més enllà de les nostres fronteres.

Els Quatre Gats va ser inaugurat el 12 de juny de 1897 als baixos de la Casa Martí, edifici neogòtic de Josep Puig i Cadafalch, un arquitecte acabat de llicenciar, que aviat es convertiria en una de les figures més destacades de l’arquitectura modernista. Els promotors d’Els Quatre Gats van ser els ja esmentats Pere Romeu i Santiago Rusiñol juntament amb Miquel Utrillo i Ramon Casas, els quals als primers anys de la dècada del 1890 havien viscut plegats, de vegades fins i tot sota el mateix sostre, una llarga temporada a París, una etapa que havia de resultar decisiva per a les seves carreres i, en general, determinant per al devenir de l’art i de la cultura catalanes en convertir-se tots quatre en pilars fonamentals del Modernisme barceloní.

Sense cap mena de dubte la iniciativa de major importància d’aquest singular quartet va ser la d’obrir a Barcelona Els Quatre Gats, seguint el model de Le Chat Noir, un famós local parisenc fundat per Rodolphe Salis el 1881, que va assolir el seu màxim apogeu en aquella dècada i en els primers anys de la següent. Al costat de Salis, el qual havia mort tres mesos abans de l’obertura de l’establiment barceloní, Pere Romeu i Miquel Utrillo havien après a realitzar els espectacles d’ombres xineses que tant d’èxit van proporcionar a tots dos establiments. Com Le Chat Noir, Els Quatre Gats va publicar també una revista, a la qual ens referirem més endavant, i que, com en el cas de la francesa, portava el nom de l’establiment responsable de la publicació. La decoració interior d’Els Quatre Gats, com la de Le Chat Noir, era bigarrada i palesava un marcat gust neomedieval, amb predomini, en el cas barceloní, d’elements propis de l’arquitectura tradicional catalana: ceràmiques, vitralls, rajoles i ferros forjats.

Sens dubte Els Quatre Gats emulava sense amagar-se’n el seu homòleg parisenc, com ja s’adverteix en el nom elegit (Els Quatre Gats és un joc de paraules que, per una part al·ludeix a Le Chat Noir, però que també suggereix, en clau d’humor autocrític, una reunió poc concorreguda amb molt escàs poder de convocatòria), però el fet cert és que a Els Quatre Gats li va tocar representar un paper de major abast que el representat per Le Chat Noir, perquè va ser el primer i, en realitat, l’únic establiment d’aquestes característiques que va existir a Barcelona, motiu pel qual va ser el punt de trobada forçós i l’aglutinant dels artistes i intel·lectuals progressistes que s’esforçaven a fer d’aquella vila entristida, a la qual al·ludia Rusiñol, una ciutat moderna i oberta a Europa.

El cert és que Barcelona vivia aleshores un període exuberant i això va fer que la singularitat i l’extraordinària vitalitat cultural d’Els Quatre Gats convertís l’establiment en lloc de visita obligada de tots els forasters il·lustres que visitaven Barcelona, perquè, com afirmaria un d’ells, allà era efectivament on es podia prendre el pols a l’«estado intelectual de la capital catalana». Aquesta desfilada de personatges notoris per Els Quatre Gats va proporcionar a Casas l’oportunitat d’iniciar la seva cèlebre galeria iconogràfica, els primers retrats de la qual daten precisament del 1897, any de l’obertura del local.

Com és sabut, Casas, que havia contribuït a la decoració d’Els Quatre Gats amb la popular pintura en la qual es va autoretratar juntament amb Pere Romeu, en un tàndem, va ser també l’autor de diversos elements propagandístics del local i de les seves activitats, entre les quals sobresurten tres cartells; un, que va fer al desembre del 1897, en col·laboració amb Miquel Utrillo, per anunciar els espectacles d’ombres xineses; un altre, de mitjan any següent, que anunciava les sessions de titelles; i un tercer, del 1900 i tal vegada el més popular de tots ells, dedicat a la difusió de restabliment. La realització d’aquests cartells va coincidir amb un moment d’apogeu del cartellisme, que en bona part va protagonitzar també el mateix Casas, sobretot arran de proclamar-se guanyador del concurs de cartells convocat per l’empresa Anís del Mono per anunciar el popular licor. Però, com veurem, Casas no fou l’únic que va tenir al seu càrrec elements gràfics d’Els Quatre Gats; el 1900, mentre ell realitzava el cartell ja esmentat, un altre artista, aleshores als inicis de la seva carrera, compartiria aquest privilegi amb Ramon Casas, el mestre indiscutible d’aquell moment.

Amb tot, i per damunt de les seves múltiples i rellevants activitats, l’aspecte més lloable d’Els Quatre Gats fou tal vegada l’actitud d’absoluta generositat dels promotors del local cap als artistes més joves. En aquest sentit no sembla necessari insistir en la resistència que la majoria de la societat barcelonina, de caire molt conservador, mostrava en aquell moment cap a l’aperturisme que preconitzaven els modernistes. Només cal recordar el rebuig sistemàtic que rebien els joves artistes, com Nonell, Mir o Anglada-Camarasa, quan finalment aconseguien celebrar alguna exposició individual a la Sala Parés, l’única galeria important d’art existent a la ciutat. No solament el fracàs de vendes solia ser estrepitós, sinó que en algun cas, com va passar amb ocasió de les successives exposicions de Nonell, el propietari de la galeria, davant tanta hostilitat, va haver d’optar per deixar d’exhibir l’obra d’un artista determinat. Tal vegada perquè Casas i Rusiñol, tot i que de manera menys virulenta havien viscut una experiència semblant quan al principi de la dècada del 1890 havien exposat conjuntament a la mateixa Sala Parés les seves pintures realitzades a París, van decidir obrir les portes del seu local als joves i dedicar-se a fons a la seva promoció.

El primer indici del tarannà absolutament integrador dels propietaris d’Els Quatre Gats no es va fer esperar. Un mes després de l’obertura del local, van celebrar una exposició inaugural que, en lloc de reunir solament obres de Casas, Rusiñol i Utrillo, com hauria estat raonable, incloïa també obres de Canals, de Nonell, o de Mir, entre altres artistes que encara no tenien vint anys o acabaven de fer-los, la majoria dels quals, a més a més, eren aleshores a París completant la seva incipient formació. És a dir, els líders indiscutibles de l’ambient artístic barceloní, amb una carrera professional important a les seves esquenes, no van dubtar a compartir amb uns artistes absolutament novells l’exposició inaugural del local que acabaven de fundar i el catàleg que es va editar amb aquest motiu. La generositat mostrada amb motiu de l’obertura d’Els Quatre Gats cap als artistes de la generació jove no seria més que l’inici d’un suport continuat i rotund que es materialitzaria a partir del 1898, això és, l’any següent de l’esmentada exposició inaugural, moment en què Els Quatre Gats va començar a acollir periòdicament exposicions individuals dels artistes joves.

Abans, però, de l’inici d’aquesta sèrie, va tenir lloc una exposició d’extraordinari interès tant pel seu contingut com pel seu objectiu, com es veurà immediatament. L’artista objecte de l’exposició era Darío de Regoyos, pintor que pertanyia a la mateixa generació que els fundadors d’Els Quatre Gats, la carrera professional del qual era ja molt important, molt especialment arran de la seva llarga estada a Brussel·les, durant la qual havia format part dels nuclis artístics avançats de la capital belga. Aquesta exposició tenia també el segell reivindicatiu que solia caracteritzar les activitats del local, ja que les tauletes i dibuixos que la integraven solament eren, en realitat, l’acompanyament al veritable protagonista de la mostra: una tela de dimensions considerables, titulada Al mes de María, que Regoyos havia pintat a Brussel·les el 1884 i que aquell mateix any havia presentat al Saló Nacional de Bèlgica. Deu anys més tard, ja finalitzada la seva estada en aquella ciutat, Regoyos va decidir presentar aquesta obra, amb altres tres pintures, a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona. En vista que el jurat d’aquest certamen no va adquirir Al mes de María per al museu de la ciutat, un grup d’artistes i intel·lectuals, entre els quals hi havia Casas, Casellas, Rusiñol i Gaudí, van organitzar una subscripció pública i van comprar la pintura per donar-la al museu, el qual, per tal de no contrariar el jurat, va decidir rebutjar-la. És per això que l’esmentada exposició de Regoyos a Els Quatre Gats i especialment la presència en lloc destacat de Al mes de María tenia una intenció inequívoca. La premsa més avançada, que ja s’havia mostrat partidària de Regoyos el 1894, no va desaprofitar tampoc aleshores l’ocasió per elogiar la trajectòria d’aquest artista en general i de l’esmentada pintura en particular. Per si la miopia de l’oficialitat artística de Barcelona no s’havia posat prou clarament en evidència, Utrillo, en un ampli article que va dedicar a la mostra afirmava:

«Este cuadro es la pieza de resistencia de la pequeña exposición organizada en Els Quatre Gats; para los que conocen las catedrales de Ruán que pintó Monet, resulta evidente que conservando su personalidad, puede Regoyos sostener honrosamente la comparación; para todos, por lo menos para los que sepan ver, resulta un soberbio pedazo de pintura, sobrio, justo, equilibrado y, en una palabra, excelente.» (Luz, núm. 8,1898).

És convenient recordar que no era la primera vegada que es produïa la presència en Els Quatre Gats d’una pintura important però maltractada pels estaments oficials de Barcelona i per la crítica conservadora. Amb anterioritat a l’esmentada exposició de Regoyos, Els Quatre Gats havia donat aixopluc a La Catedral dels Pobres de l’aleshores joveníssim Joaquim Mir, pintura que, si bé havia estat guardonada amb un Tercer Premi a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1898, tampoc no havia obtingut el reconeixement que mereixia una obra de tal envergadura, l’autor de la qual, a més, estava aleshores als inicis de la seva carrera. Per aquest motiu, un cop acabat el certamen oficial, els propietaris d’Els Quatre Gats van decidir exhibir aquesta pintura en el seu local, on precisament la va adquirir Benet Soler, sastre de professió i contertulià habitual de l’establiment, el qual anys més tard Picasso immortalitzaria en la famosa pintura que retrata Soler amb la seva família.

Portada de la revista Quatre Gats, núm. 4 (amb dibuix d’Isidre Nonell). Barcelona, 2 de març de 1899.

BC

Pocs dies després de clausurar l’exposició de Regoyos, Nonell inaugurava la sèrie de mostres dedicada a artistes joves, la relació completa de les quals es desconeix, ja que, en no existir catàlegs d’aquestes exposicions, no es té coneixement exacte de les que no van deixar rastre a la premsa. En tot cas se sap amb seguretat que el 1899 li va tocar el torn a Pichot (febrer), a Gosé (abril-maig), a Torent (maig) i a Dalmau (juliol); i el 1900, a Pablo Picasso (febrer), a Carlos Vázquez (març) i a Casagemas (abril). La celebració d’aquestes exposicions no consistía solament a penjar les obres de l’artista exposat a les parets d’Els Quatre Gats, la qual cosa no hauria estat gens menyspreable per a aquells que intentaven obrir-se camí en un món hostil a qualsevol novetat, sinó que sovint la premsa es feia ressò de l’exposició, tot i que només fos pel fet de celebrar-se a Els Quatre Gats. No cal dir que els promotors de l’establiment s’esforçaven en la promoció de l’homenatjat. L’exposició de Nonell, el qual precisament acabava d’obtenir a París un èxit que la seva mateixa ciutat li havia negat, va comptar amb l’habitual article elogiós d’Utrillo a la revista Luz i amb d’altres igualment positius per part de crítics avançats com ara Jordà a La Publicidad o Opisso a La Vanguardia, i, tot i que la majoria continuava valorant-lo molt negativament, el fet cert és que la mostra va aconseguir el seu objectiu, ja que pràcticament tots els diaris de la ciutat van parlar de Nonell.

Les exposicions següents van tenir a més el suport de la revista editada pel mateix establiment, la qual va aparèixer amb periodicitat setmanal des de la segona setmana de febrer del 1899 fins al 25 de maig següent. Tot i que el setmanari, que portava el mateix nom que el local, va tenir una vida efímera (se’n van publicar solament quinze números) Quatre Gats fou el germen de Pel & Ploma, la coneguda i excel·lent revista modernista, que no tenia res a envejar als millors setmanaris europeus coetanis de les mateixes característiques, el primer número de la qual va aparèixer immediatament després de la desaparició de Quatre Gats. Com deixava ben clar Pere Romeu en l’editorial del primer número, Quatre Gats pretenia ser una publicació artistico-literària, sense color polític, que inclouria tant treballs seriosos com altres d’humorístics, tot i que en realitat van predominar els escrits literaris sobre els de crítica artística. Pel que fa a les il·lustracions, mereixen especial atenció els dibuixos a dues tintes de les portades. Casas i Rusiñol van il·lustrar les dels números 1 i 5 respectivament, però, una vegada més, en un gest de suport a l’art nou, van cedir aquest privilegi a artistes joves com ara Mir, Nonell, Pichot, Gosé, Opisso o Torent, entre molts altres. En alguns casos l’elecció d’un artista determinat coincidia amb la celebració d’una exposició seva en el local mateix o tenia com a finalitat la promoció d’una mostra que havia de tenir lloc immediatament. Així mateix, tot i que, com ja hem dit, la crítica artística no va tenir gaire cabuda en les pàgines de Quatre Gats, l’editorial de Romeu informava puntualment de qualsevol esdeveniment relatiu als artistes habituals del local, tant si eren els consagrats com si eren els joves.

Tot i que efectivament, com afirmava Romeu a l’editorial de Quatre Gats del 2 de març de 1899, l’anada de pintors catalans a París es va convertir aleshores en un degoteig constant («Sembla qu’els punxin als pintors a Barcelona. [...] Va rompre la marxa en Canals, als pochs dies en Brull, després en Nonell, ara ha marxat en Casas y d’aquí uns quants dies se’n va en Rusiñol»), al febrer d’aquell any s’incorporaria a Els Quatre Gats un contertulià la potent personalitat del qual acabaria compensant amb escreix tanta deserció. Tenia només 17 anys i es deia Pablo Ruiz Picasso. Havia arribat amb la seva família a Barcelona quatre anys abans, però havia estat pràcticament absent de la ciutat fins al 1899, i, de fet, tornaria a estar-ne a partir del setembre del 1900. Però si el seu contacte assidu amb Els Quatre Gats no es perllongaria més enllà d’un any i mig, el cert és que aquest local va proporcionar a Picasso un suport encara més important que el que havia dispensat a la resta d’artistes joves, dada especialment significativa si tenim en compte que ell va ser l’únic que en l’àmbit professional va gosar plantar cara a Ramon Casas, el qual aleshores unia a la seva condició de propietari d’Els Quatre Gats la de ser el capdavanter de l’art català del moment.

El lideratge de Casas, que s’havia anat forjant en els últims anys de la dècada del 1890, assolia el seu zenit precisament l’any de l’arribada de Picasso a Els Quatre Gats, amb motiu de la primera exposició individual de Casas, que es va inaugurar el mes d’octubre a la Sala Parés. La mostra es va centrar exclusivament en el seu vessant de retratista i, en conseqüència, el nucli fonamental de l’exposició el van constituir els 132 retrats al carbó que havia anat realitzant en els dos últims anys, coincidint amb l’obertura d’Els Quatre Gats, juntament amb una antologia dels seus millors retrats a l’oli seleccionada per Miquel Utrillo, veritable responsable de l’esdeveniment. L’exposició va tenir un èxit extraordinari de públic, i la crítica, generalment tan dividida, fou unànime a proclamar Casas el millor pintor català del moment. Picasso no solament devia visitar la exposició, sinó que li devia fer un gran impacte, perquè immediatament, encoratjat pels seus amics a emular Casas, com explica Jaume Sabartés en les seves memòries (Portraits et souvenirs, París, 1946), es va posar a treballar en un conjunt de retrats al carbó en la línia dels del mestre, tret que els models, en la seva majoria, pertanyien al seu cercle d’amics i, per tant, no gaudien de la notorietat dels personatges retratats per Casas. En poc més de tres mesos va aconseguir reunir-ne un nombre considerable que, amb altres dibuixos i tres pintures, va exposar a partir de l’1 de febrer de 1900 ni més ni menys que a Els Quatre Gats, el feu de Casas, a qui el jove pintor imitava d’una manera manifesta en un acte en el qual coexistien l’admiració amb el desafiament juvenil al poder artístic que Casas encarnava. Els retrats de Picasso, tot i que efectivament estaven clarament emparentats amb els de Casas, constataven amb rotunditat que el seu autor, malgrat la seva joventut i la seva inexperiència, podia tractar-se d’igual a igual amb el mestre. L’exposició, que Casas sens dubte va veure, tenint en compte el lloc on se celebrava, no hagué de deixar-lo indiferent, ja que els retrats al carbó que va realitzar amb posterioritat a la presentació pública dels de Picasso, semblen acusar la influència d’aquest, especialment en la incorporació d’un rerefons i en la utilització més dinàmica del carbó en l’interior de les figures, característiques que no tenien els que havia realitzat amb anterioritat. Un exemple il·lustratiu del que acabem d’afirmar és precisament el retrat que Casas va fer de Picasso el 1900, moment en què ambdós van coincidir a París durant la celebració de l’Exposició Universal.

En qualsevol cas, la presentació pública dels retrats de Picasso hagué de causar un estupor considerable tant entre els pesos pesants d’Els Quatre Gats, com en l’ambient artístic de Barcelona. Això podria explicar el silenci que va envoltar aquesta exposició, ja que, llevat d’algun crític, la majoria no li varen dedicar ni unes ratlles, com hagués estat lògic, encara que fos per assenyalar l’evident relació dels retrats de Picasso amb els de Casas o simplement per blasmar la conducta de qui, sent un parvenu en el cenacle dels poderosos, havia gosat emular un d’ells. No obstant això, els propietaris d’Els Quatre Gats no van reaccionar negativament, com ho demostra el fet que immediatament després Picasso fos l’elegit per realitzar quelcom tan significatiu d’un restaurant com és el menú, un anunci de l’establiment i fins i tot la participació del naixement d’un fill de Pere Romeu, la participació de casament del qual havia fet precisament Casas. A més, al juliol d’aquell mateix any de 1900, Picasso tornaria a penjar unes pintures, segons sembla quatre obres de tema taurí, a les parets d’Els Quatre Gats. I per si tot això fos poc, al juny del 1901, quan Picasso ja era a París, la Sala Parés va exposar uns pastels del jove pintor malagueny juntament amb els dibuixos de Casas que la revista Pèl & Ploma regalaria a partir d’aleshores als seus subscriptors, privilegi que culminava la meteòrica carrera de Picasso a Barcelona, sens dubte afavorida per Els Quatre Gats, ja que quan el jove artista va arribar a aquesta ciutat no tenia altre credencial que el seu talent.

Tot i que molt probablement va ser Miquel Utrillo, cervell de las grans empreses del Modernisme, qui veritablement va apostar des del començament per aquell pintor novell (cal recordar que fou precisament Utrillo l’autor del primer article extens dedicat a Picasso, que va aparèixer al número 77 de juny del 1901 de Pèl & Ploma), el fet és que Picasso va comptar amb la complicitat conscient o inconscient de la resta de fundadors d’Els Quatre Gats, incloent-hi el mateix Casas qui, com acabem de veure, no va oposar la menor resistència a exposar conjuntament a la Sala Parés amb aquell jove tan agosarat.

En aquell moment a Els Quatre Gats li quedaven només dos anys de vida. Immediatament després vindria l’immerescut oblit del qual es lamentava Rusiñol, com hem vist a l’inici d’aquest text. Ni ell ni ningú no podien imaginar aleshores que ben aviat precisament el més rebel dels contertulians que havien passat per l’establiment es convertiria en l’artista més important del segle que acabava de començar i, en conseqüència, donaria a Els Quatre Gats una extraordinària difusió internacional, que d’altra manera difícilment hauria conegut. D’aquesta manera el deute que Picasso i els seus companys de professió havien contret amb el local més important del Modernisme quedava definitivament saldat.

Bibliografia

  • Amades, J.: «Puchinelis Quatre Gats», dins Revista, núm. 111, Barcelona, 27 de maig-2 de juny de 1954.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 6 de juliol de 1897.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 11 de juliol de 1897.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 14 de juliol de 1897.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 15 de març de 1898 (ed. tarda).
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 29 de juliol de 1898 (ed. tarda).
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 10 de novembre de 1898 (ed. tarda).
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 27 d’abril de 1899.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 17 de maig de 1899.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 15 de juny de 1899.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 7 de febrer de 1900.
  • «Barcelona», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 7 de març de 1900 (ed. tarda).
  • Bas, J.: «Els Quatre Gats», dins D’Ací D’Allà, Barcelona, gener del 1931.
  • Bas, J.: «Dels “Quatre Gats” al Cercle Artístic de Sant Lluc», dins Meridià, Barcelona, 19-20 de maig de 1938.
  • Bas, J.: «Pere Romeu Cabaretier. Més aspectes dels Quatre Gats», dins Meridià, Barcelona, 5 de juny de 1938.
  • Benet, R.: «“Els Quatre Gats” y su época», dins Revista, núm. 109, Barcelona, 13-19 de maig de 1954.
  • Benet, R.: «Los “Quatre Gats” y su época», dins Canigó, Figueras-Barcelona, octubre del 1964.
  • Bladé, A.: «El Modernisme i l’hostal dels Quatre Gats», dins El senyor Moragas («Moraguetes»), Barcelona, Pòrtic, 1970.
  • Breu Relació dels dibuixos & Estudis al oli fi que alguns pintors parroquians han exposat a la Sala Gran dels Quatre Gats, Barcelona, 1897.
  • Caballé, T.: Los viejos Cafés de Barcelona, Barcelona, 1946.
  • Cabañas, L.: «Los “Quatre Gats” y sus cuatro evangelistas», dins Cuarenta años de Barcelona, Barcelona, Memphis, 1944.
  • Casellas, R.: «Exposición de “Els Quatre Gats”», dins La Vanguardia, Barcelona, 16 de juliol de 1897.
  • Casellas, R.: La Veu de Catalunya, Barcelona, 22 de febrer de 1899.
  • Casellas, R.: «Quatre Gats. Exposició Gosé», dins La Veu de Catalunya, Barcelona, 25 d’abril de 1899.
  • Casellas, R.: «Notas d’Art. Quatre Gats», dins La Veu de Catalunya, Barcelona, 19 de març de 1903.
  • Cerveri de Girona: «Viaje sentimental al cafe literario. [El café de “Els Quatre Gats”]», dins Revista, núm. 206, Barcelona, 22-28 de març de 1956.
  • «Crònica», dins L’Esquetlla de la Torratxa, Barcelona, 2 de desembre de 1898.
  • «Chirigotas», dins La Publicidad, Barcelona, 14 de juny de 1897 (ed. vespre), portada.
  • Darío, R.: «En Barcelona, 4 de enero», dins España contemporánea, Garnier Hermanos, París, 1901.
  • «De los “Quatre Gats” y de Pere Romeu», dins Revista, núm. 103, Barcelona, 1-7 d’abril de 1954.
  • «De los “Quatre Gats” y de Pere Romeu», dins Revista, núm. 107, Barcelona, 29 d’abril – 5 de maig de 1954.
  • «De los “Quatre Gats” y de Pere Romeu», dins Revista, núm. 113, Barcelona, 10-16 de juny de 1954.
  • El Caballero Migifuz: «Els Quatre Gats. Al gentil hombre tabernero Rodolfo de Salis, señor de Chatnoiville, caballero de la Butte Sacrée, capitán de tercios bohemios, etc.», dins La Vanguardia, Barcelona, 1 de juliol de 1897.
  • Els Quatre Gats, Barcelona, Sala Renart, 8-28 de febrer de 1936.
  • Els Quatre Gats. Art in Barcelona around 1900, Princeton University Press, 1978.
  • «Els Quatre Gats: exposición Ruiz Picasso», dins La Vanguardia, Barcelona, 3 de febrer de 1900.
  • «Esquellots», dins L’Esquella de la Torratxa, núm. 1022, Barcelona, 12 d’agost de 1898.
  • «Exposición de dibujos de Gosé en los Quatre Gats», dins La Publicidad, Barcelona, 27 d’abril de 1899.
  • «Exposicions artístiques», dins Pèl & Ploma, núm. 32, Barcelona, 6 de gener de 1900.
  • Fontbona, F.: La crisi del modernisme artístic, Barcelona, Curial, 1975.
  • Fontbona, F.: «La primera exposición de Picasso», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 19 d’abril de 1975.
  • Fontbona, F.: «Picasso. Aspectes desconeguts de la seva joventut», dins Serra d’Or, núm. 262-263, Barcelona, juliol-agost del 1981.
  • Jardí, E.: Història dels Quatre Gats, Biblioteca Bibliográfica Aedos, Barcelona, 1972.
  • Jordà, J. M.: «Apuntes y bocetos de Regoyos. Exposición en los “Quatre Gats”», dins La Publicidad, Barcelona, 8 de novembre de 1898 (ed. nit).
  • Jordà, J. M.: «Nuestros Artistas. Ramon Pichot», dins La Publicidad, Barcelona, 22 de febrer de 1899.
  • McCully, M.: «El Poster y els Quatre Gats», dins Destino, núm. 1655, Barcelona, 21 de juny de 1969.
  • McCully, M.: Els Quatre Gats and modernista painting in Catalonia in the 1890s, 2 vol., Yale University, 1978 (Tesi doctoral).
  • Mendoza, C.: «Le Chat Noir i Els Quatre Gats», dins París Barcelona. 1888-1937, Réunion des Musées Nationaux/Museu Picasso, Barcelona, 2002, pàg. 198-215.
  • Moragas, R.: «Lo que evocan los dibujos de Opisso. Aquellos “Quatre Gats” que fueron con la lliga i “L’Avenç”, el triángulo del renacimiento catalán», dins El Día Gráfico, Barcelona, 8 de febrer de 1936.
  • «Notas locales», dins La Vanguardia, Barcelona, 25 de desembre de 1908.
  • «Noticias», dins La Renaixença, Barcelona, 12 de juliol de 1899.
  • «Noticias», dins La Renaixença, Barcelona, 13 de juny de 1897.
  • «Noticias de Barcelona», dins La Publicidad, Barcelona, 25 d’abril de 1899.
  • «Noticias de Barcelona», dins La Veu de Catalunya, Barcelona, 17 de maig de 1899 (ed. vespre).
  • Opisso, A.: «Exposición Gosé», dins La Vanguardia, Barcelona, 29 d’abril de 1899.
  • Opisso, A.: «Exposición Torent», dins La Vanguardia, Barcelona, 20 de maig de 1899.
  • Opisso, A.: «Exposición Dalmau», dins La Vanguardia, Barcelona, 16 de juliol de 1899 (portada).
  • Opisso, A.: «Exposición Carlos Vázquez en los Quatre Gats», dins La Vanguardia, Barcelona, 9 de març de 1900.
  • Opisso, A.: «Exposición Casagemas en los “Quatre Gats”», dins La Vanguardia, Barcelona, 18 d’abril de 1900.
  • Opisso, A.: «Barbazas y greñas en la cervecería “Els Quatre Gats”», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 12 de juliol de 1950.
  • Opisso, A.: «Evocación de Corina», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 1 d’agost de 1950.
  • Opisso, R.: «Tardes de los Quatre Gats», dins Diario de Barcelona, Barcelona, 24 de febrer de 1952.
  • Palau i Fabre, J.: Picasso vivent (1881-1907), Polígrafa, Barcelona, 1980.
  • Passarell: «L’Època dels Quatre Gats. Dibuixos de Ricard Opisso», dins Mirador, Barcelona, 13 de febrer de 1936.
  • Picasso i els Quatre Gats. La clau de la modernitat, Ajuntament de Barcelona/Lunwerg, Barcelona, 1995.
  • Pujula, I.; Vallés, F.: «Crónica de Arte», dins Las Noticias, Barcelona, 15 de febrer de 1901.
  • Quatre Gats, núm. 1-15, Barcelona, 1899.
  • Roda, P. de; Fernández de Soto, W.: «La taberna artística de los “Quatre Gats” y su diseño, el profeta Pere Romeu», dins La Noche, Barcelona, 5 d’octubre de 1927.
  • Roda, P. de; Fernández de Soto, W.: «Estampas de los “Quatre Gats”. Nonell, Manolo, Reventós, Casagemas...», dins La Noche, Barcelona, 12 d’octubre de 1927.
  • Rusiñol, S.: «Glosari», dins L’Esquella de la Torratxa, núm. 1566, Barcelona, 31 de desembre de 1908.
  • Sabartés, J.: Portraits et souvenirs, París, 1946.
  • Un de la Reparadora: «A Can Romeu (Marca Quatre Gats), dins L’Esquella de la Torratxa, núm. 962, Barcelona, 18 de juny de 1897.
  • Verdaguer, M.: Medio siglo de vida íntima barcelonesa, Barcelona, 1947.
  • Vidal, P.: L’assaig de la vida, Barcelona, Estel, 1934.