Resultats de la cerca

Introducció El gravat destaca dins la història de l’art popular per ser una de les tècniques artístiques amb una major projecció i èxit, ja sigui per la seva intrínseca reproductibilitat tècnica, com per la accessibilitat pecuniària de les mateixes estampes Ha estat el gravat la tècnica artística que, ja des dels seus orígens, ha esdevingut un dels mitjans que més ha contribuït a acostar a la ciutadania iconografies i formes, alimentant models i continguts de l’imaginari collectiu, que han perviscut al llarg del temps, tot generant certa formulació reiterativa diacrònica de formes i temes,…

La producció de cartografia a Catalunya i a Espanya en general va ser molt deficitària a final del segle XVIII i principi del XIX Les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment no van ser gens favorables per a la realització de mapes Com a conseqüència es va recórrer a la còpia d’antics mapes, com per exemple el de Joseph Aparici de l’any 1720 que es va utilitzar durant molts decennis Gràcies a les expedicions franceses de la Guerra Gran i la Guerra del Francès, el treball cartogràfic en terres catalanes a final del segle XVIII i principi del XIX serví per a les realitzacions…

El gravat noble durant el Modernisme Des de la invenció de la impremta fins a començament del segle XIX, les úniques tècniques de reproducció gràfica van ser la xilografia i la calcografia Per aconseguir estampes amb aquestes tècniques és imprescindible la figura d’un gravador que treballi la superfície del bloc de fusta ζύλον, en el cas de la xilografia, o de la planxa de coure χαλκός, en el de la calcografia En tots dos casos, el resultat és l’obtenció de matrius «gravades» de manera manual Per bé que la major part dels gravadors del segles XV al XIX van ser d’ofici, dedicats a reproduir…

Durant el Modernisme, la formació dels pintors i escultors ja no era exclusiva de les escoles oficials de Belles Arts Aquestes escoles –a Barcelona Llotja– havien perdut prestigi entre els aspirants a artista, ja entre els primers modernistes, i es considerava que estaven anquilosades i que predicaven un academicisme rutinari que calia defugir Per suplir-les, molts pintors del tram final del vuitcents català exerciren un mestratge privat –Tomàs Moragas, Modest Urgell, Lluís Graner– i alguns d’ells formalitzaren aquest mestratge en forma d’acadèmies particulars Marià Pidelaserra,…

Coincidint amb el canvi de segle, inicien la seva activitat professional un reduït grup de joves arquitectes mallorquins, acabats de titular, constituït per Gaspar Bennazar Moner, Jaume Alenyar Ginard, Josep Alomar Bosch, Francesc Roca Simó i Guillem Reynés Font A excepció de Reynés, format a Barcelona, tots ells havien cursat els estudis a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, i en les seves primeres realitzacions es posà de manifest l’influx madrileny Van adoptar majoritàriament el Modernisme en algun moment de la seva trajectòria professional només Josep Alomar sembla que s’apartà de la…

Lluís Domènech i Montaner 1850-1923 Coberta de L’Atlàntida , de Jacint Verdaguer, en l’edició impresa per l’Estampa de Jaume Jepús el 1878 BC El segle XIX va ser a tot Europa i Amèrica, com també a Catalunya, molt pròdig en tota mena de canvis en allò que es refereix a les tècniques d’impressió aquestes transformacions, sumades a les diferents opcions estètiques, acabarian tenint una innegable repercussió en les formes adoptades pels artistes Si abans d’aquella centúria només existia el llibre tipogràfic, amb illustracions xilogràfiques o calcogràfiques, a final de segle el desenvolupament…

El Modernisme és el moviment que més força ha tingut en l’art català modern Cap altra tendència ha estat tan carismàtica i amb un pes tan gran, fins i tot a nivell popular, i evidentment no és tan sols un moviment de les arts plàstiques sinó que afecta tot el conjunt de la cultura catalana Fins a l’adveniment del Modernisme l’art català modern –a l’època medieval sí que ho havia fet i més tard potser només ho farien els escultors neoclàssics Campeny i Solà– gairebé mai no havia assolit un nivell veritablement comparable als principals focus artístics de l’art occidental Només per això el…

Paralellament a tota la creativitat característica de l’època del Modernisme i al costat de les seves formes més o menys sinuoses, tant en la figura i en l’ornamentació com en el paisatge, hi ha sempre un altra llarga línia, molt més tradicional i realista És la del retratisme, el gran oblidat de les històries de l’art català, a pesar que es pot afirmar que va ser conreat per la pràctica totalitat dels artistes d’aquell temps, des de les figures cabdals del Modernisme i el postmodernisme fins a les tan abundoses de la restant nòmina dels artistes de l’època, dedicats quasi sempre al retrat…

D’ençà que Santiago Rusiñol i Ramon Casas –i Miquel Utrillo, i Sebastià Junyent, i Andreu Solà i Vidal, i Laureà Barrau, i Manuel Feliu de Lemus, i Joan Sala, i Jaume Vilallonga, i el mateix Meifrèn– passaren per París en l’època fundacional del Modernisme, aquella capal esdevingué la meca de l’art modern català, i ben aviat una nova onada d’artistes joves hi anà, i molts d’ells s’hi establiren fins a integrar-se amb més o menys intensitat en la vida artística de la capal de França El paradigma del pintor català modernista de París és Hermen Anglada-Camarasa Bé que nascut a Barcelona, l’any…

Salutació de La Ilustració Llevantina a la premsa catalanista Doble plana al número 2 de la revista 20 de març de 1900 BC Els grans mitjans d’informació –la premsa diària en primer terme i, després, la ràdio i la televisió– gairebé sempre han anat pel darrere dels moviments socials i dels canvis d’opinió o de gust dels amplis públics als quals volen adreçar-se i, fins i tot, també representar Presoners doncs dels tiratges i de les audiències que han aconseguit i obligats a l’amortització dels amplis mitjans tecnològics de què disposen en relació amb els seus competidors més modestos, triguen…