Retratisme i pintura burgesa

Paralel·lament a tota la creativitat característica de l’època del Modernisme i al costat de les seves formes més o menys sinuoses, tant en la figura i en l’ornamentació com en el paisatge, hi ha sempre un altra llarga línia, molt més tradicional i realista. És la del retratisme, el gran oblidat de les històries de l’art català, a pesar que es pot afirmar que va ser conreat per la pràctica totalitat dels artistes d’aquell temps, des de les figures cabdals del Modernisme i el postmodernisme fins a les tan abundoses de la restant nòmina dels artistes de l’època, dedicats quasi sempre al retrat tant com a la pintura d’història, la de gènere o el paisatgisme. El fenomen, naturalment, no és exclusiu d’aquell moment, perquè el retrat havia estat sempre, durant tots els segles de la història de l’art, una de les principals tasques dels artistes, tant a l’Antiguitat i el Renaixement o el classicisme com a la modernitat. Ara és, precisament, quan deixa de constituir un privilegi dels reis i els grans de la noblesa i de l’Església per passar a pertànyer també a la classe molt més nombrosa de la nova burgesia, ansiosa d’anar adquirint una certa personalitat pública i notòria. Veient la pintura d’aquells anys, fa la impressió com si cada família volgués tenir els seus bons retrats, de la mateixa manera que els volien guardar totes les institucions públiques o privades, tots els gremis i les societats i institucions. El costum continuà malgrat la presència progressiva, més i més potent, de la fotografia. La pintura de retrats continuà sent indispensable, fins a l’extrem d’arribar moltes vegades a convertir en un quadre més o menys pintat el que, a sota, no era més que un fons de fotografia. No ha estat fins al moment actual, amb la immensa expansió de la imatge fotogràfica, que la representació de la figura humana sembla perdre la seva individualitat com a objecte representatiu i artístic, i es fa fonedís de les parets de les cases i dels palaus, per passar a ser un objecte més de consum entre els molts que emplenen els calaixos destinats a l’oblit.

Eduard Flo (1881-1958): Retrat de nena. Oli. Barcelona, col·lecció Sánchez-Granés.

R.M.

Els artistes, per altra part, a més dels retrats solemnes dels encàrrecs, s’havien autoretratat sempre ells mateixos, moltes vegades amb els estris a la mà, o havien pintat els seus col·legues i amics, per separat o en grups. Però el fet que em sembla més curiós del retratisme del temps del Modernisme és que ben poques vegades es pintaven, a ells mateixos, a les seves dones o als seus amics, amb el nou estil que defensaven, tal volta perquè no deixaven d’intuir que una cosa és la realitat de l’ésser individual i concret i l’altra el somni o l’ideal poètic de l’art modern. Es pot objectar, tal volta, que almenys pintaven els amics o les seves pròpies imatges amb ben poca cerimònia, amb un estil més lliure, inacabat o fins i tot una mica emboirat, mentre que el client important i el burgès adinerat el pintaven amb el màxim de realisme i moltes vegades vestit de gala i enjoiat. Però això també havia passat sempre, des de Tiziano fins al Romanticisme, i per aquest motiu moltes vegades, al llarg dels segles, els millors retrats són, sense cap mena de dubte, els dels amics i col·legues, perquè estan pintats amb una llibertat i una valentia que no gosaven emprar amb els dels clients.

De totes maneres, el que sí és cert és que, al marge de les figures dels retratistes típicament modernistes (em sembla que Ramon Casas i Ricard Canals en són exemples màxims, cadascú en el seu estil), ha quedat per sempre una sèrie enorme de retratistes que podríem anomenar tradicionals, que feien la seva feina molt acuradament, buscant el màxim de semblança moral i física, tot ressaltant moltes vegades el millor aspecte possible de cada client, mitjançant una tècnica potser tradicional però molt perfeccionista. Són els que podem anomenar justament «retratistes oficials» de la seva època, els pintors dels polítics (des dels reis i els ministres fins als alcaldes), dels intel·lectuals i la burgesia, cada vegada més nombrosa a Catalunya. Aquests pintors eren pròpiament els hereus del realisme pictòric de tot el llarg del segle XIX, els que representaven la major il·lusió del seu temps (i encara, per molta gent del comú de la nostra època): la de arribar amb l’art a la màxima aprehensió de la realitat visible a dintre el quadre, fins a fer que la pintura s’assembli al màxim als objectes en general i, en el gènere del retrat, a la roba, la pell de la cara o de les mans, fins a aconseguir que «quasi es puguin tocar».

Aquest triomf del realisme coexisteix també amb certs senyals evanescents del Romanticisme encara pròxim, un maridatge que tingué molt bons representants dins el Modernisme català, fent-lo un ventall tan ampli com per comprendre a la vegada els retrats plens de força i de pesantor d’un Martí i Alsina i els suavíssims i lleugers d’un Francesc Masriera. En el gran repertori dels retratistes d’aquell temps, abunden més, però, les efígies realistes (a partir, per exemple, del primer Rusiñol), que les posteriors invencions d’un retratisme molt més amablement convencional i llangorós. Veig en aquesta preponderància la marca indeleble del geni d’un país profundament realista, que toca quasi sempre «de peus a terra» i que creu més, parlant en termes pictòrics, en la matèria que en la línia. Aquesta resistència de la realitat envers el sentiment fou potser la que persistia sota les línies ondulants del Modernisme i que a la fi l’acabà vencent, tal com volia Eugeni d’Ors, apòstol del renovador Noucentisme i convers ell mateix, que escollí finalment la pesantor dels cossos enfront de la lleugeresa de «les formes que volen».

En repassar la llarguíssima nòmina dels pintors de l’època, he trobat, a part de les grans figures del Modernisme català que ja s’han estudiat en aquesta obra, una quarantena de pintors que conreaven el retrat als anys de fi de segle. Són gent nascuda dins un ampli ventall de temps que comprèn uns seixanta anys: el primer podria ser Benet Mercadé, nascut el 1821, i el darrer Eduard Flò, nascut el 1881. Sembla impossible que poguem reunir aquestes diverses generacions, però el que és cert és que tots pintaren cap als darrers anys del segle XIX i els primers del XX, o sia dins l’època que estudiem. És clar que potser als primers de la llista els podríem anomenar millor els precursors, com el mateix Mercadé o Martí i Alsina, però tots ells caben en el nostre record, perquè, si més no, foren els que inauguraren el nou realisme i, moltes vegades, els mestres de les generacions centrals del Modernisme. Les promocions centrals les formaren els nascuts des dels anys quaranta fins als anys seixanta del segle XIX: els Masriera, Miralles, Romà Ribera, Cusachs, Llimona, Rusiñol, Graner, etc. I, en canvi, els que nasqueren més a prop de la fi del segle (Gili Roig, els fills de Pere Borrell, Ramon i Juli, Lluïsa Vidal, etc.) són pròpiament els coetanis d’aquella revolucionària Colla del Safrà que ja s’ha pogut batejar pròpiament com a postmodernista.

Naturalment, tot aquest intent d’ordenació cronològica resulta sempre molt aproximativa, perquè ja sabem que hi ha artistes que s’avancen al seu temps i d’altres que queden endarrerits i que cultiven, moltes vegades amb gran dignitat, unes «flors de tardor» que no deixen de tenir una bona aroma. Per tot això, i encara que sigui barrejant una mica els matisos d’estil, jo prefereixo ordenar els artistes per la seva data de naixement, perquè penso que la força del temps és sempre tan intensa que normalment pesa molt fort sobre uns artistes que podrien haver estat lògicament separats pel caràcter, la formació o la ideologia.

Com he dit, la història pot començar amb Benet Mercadé i Fàbrega (1821-1897), format a Llotja amb els mestres natzarens catalans vinguts de Roma. El naturalisme instintiu de Mercadé, però, l’apartà ben aviat d’una possible vel·leitat romàntica tant com de qualsevol preciosisme fortunyià. Potser ajudaren a la formació del seu estil les estades a Roma i a París (a aquesta última capital aconseguí l’any 1866 un premi a l’Exposició Nacional). Hi ha, a l’obra de Benet Mercadé, al costat d’un fort pes de realisme, també un bon fons de classicisme ben entès (no endebades passà molts anys a Roma), que donà als seus retrats i autoretrats una gran força naturalística, arrelada a la terra, i una espiritualitat ben sentida. Em sembla, doncs, molt encertat que el seu biògraf Feliu Elías el qualifiqués de clàssic.

Pocs anys després nasqué l’altre gran realista de la pintura catalana, Ramon Martí i Alsina (1826-1894), també format a Llotja i que, com Mercadé, començà la seva vida de pintor pintant retrats a poc preu per a la gent modesta, en el seu cas a Mataró, d’on procedien els seus pares. Ja llavors, però, Martí i Alsina aprofitava les festes per anar d’excursió al camp i pintar directament del natural, que aquesta fou la seva obsessió de tota la vida. L’any 1848 anà també a París, on sens dubte sabé copsar el triomf del Realisme, amb Courbet al capdavant del moviment, un Courbet que precisament aquells anys quaranta exposava als Salons de París alguns dels seus retrats més coneguts. Tornat a Barcelona, Martí i Alsina va esdevenir aviat professor a Llotja (primer de dibuix geomètric i després de dibuix de figura) i ja per sempre més es convertí en l’apòstol de l’ensenyament a Barcelona de la pintura al natural.

Els retrats de Martí i Alsina, realistes i plens de seriositat i conteniment de color i de llum, són abundants però representen només una part de la seva fabulosa producció, que comprèn també alguns dels millors paisatges de l’època, extraordinàries marines, grans pintures d’història i nombroses figures femenines, algunes d’excel·lents i d’altres no tant, perquè no sempre va ser capaç de sostenir la mateixa qualitat dins una producció desmesurada (s’ha parlat de més de 4000 olis).

Dos altres pintors importants, després dels ja citats, constituïren els fonaments de tot el retratisme posterior de l’època que estudiem. El primer, cronològicament parlant, seria Pere Borrell del Caso (1835-1910), potser més important com a professor que com a pintor, encara que moltes vegades les seves figures i retrats continuen tenint una categoria indiscutible, sobretot pel fet curiós, ben poc corrent entre nosaltres (i menys en els quadres de figura) de l’ús del trompe l’oeil. Borrell va fundar a Barcelona, en un moment en què l’ensenyament oficial havia baixat molt de nivell, una vegada esgotada la preponderància una mica literària dels natzarens, una acadèmia particular de dibuix i pintura a la qual acudiren els seus fills molts dels que després esdevindrien el millor de les formacions centrals dels Modernisme: Adrià Gual, Sert, Ferrer i Miró, Galofre Oller, Riquer, Cornet, i també els que serien més pròpiament postmodernistes i que quasi podríem dir-ne els primers noucentistes: Nogués, Pidelaserra, Ysern Aliè, Fontbona, Canals, etc. La categoria indiscutible d’uns i altres deixebles parla molt clar de la vàlua d’un mestre que sabé respectar sempre la personalitat dels joves i els permeté créixer amb una llibertat, artísticament parlant, que moltes vegades no era la norma a les escoles oficials. Parlant concretament de la seva personalitat com a retratista, Pere Borrell va crear alguna pintura ben interessant, que ara, després de tants anys d’oblit i desconeixement, ha estat revaloritzada per la seva qualitat i per un cert esperit de llibertat d’enfocament que la fa molt actual.

L’altre pintor que podríem qualificar de fundacional del retratisme de l’època és Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), que com a director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, Llotja, va formar també moltíssims pintors posteriors. L’obra de Caba, encara que —com he dit— fou principalment retratística, comprèn també molts quadres de gènere històric, que era el més prestigiós del seu temps. Ell també, com Pere Borrell, rebé les primeres lliçons a Llotja, amb Lorenzale i altres natzarens, però va anar aviat pensionat a Madrid, on va treballar amb Federico de Madrazo, i al cap de poc va presentar dos retrats a l’Exposició Nacional de Belles Arts del 1864. Completà la seva formació a París amb Gleyre; s’ha dit que aleshores va ser condeixeble de Renoir, Manet i Sisley. Però els trets més perdurables de l’estil de Caba jo crec que els va adquirir amb la seva admiració i estudi dels grans pintors clàssics espanyols; els seus millors retrats tenen un fons de seriositat i una perfecció clàssica que, deixant de costat les possibles falles d’algun moment, el converteixen en el gran retratista català del segle XIX.

Aquell era el millor moment, com he dit abans, perquè cada família i cada artista o polític posseís el seu retrat pintat; no és gens estrany, doncs, que junt amb Caba tota una llarga sèrie de contemporanis es dediquessin al retratisme. Per exemple, Joan Vicens i Cots (1830-1886), un altre alumne de Llotja (de la qual també fou després professor), autor de murals a la Universitat i bon retratista: al Museu de Barcelona hi ha una bona sèrie de retrats ovalats (una característica del moment) que tenen un realisme excel·lent i un aire ben romàntic. Vicens és també recordat com a mestre de Ramon Casas. Un cas molt semblant és el del terrassenc Francesc Torras i Armengol (1832-1878): també es formà a Llotja i després a París i Madrid. Començà com a escultor però se’l recorda més pels seus nombrosos retrats ovalats, especialment de famílies de Terrassa, dels quals cal destacar els d’infants. Un altre pintor una mica «perifèric» del mateix moment és Francesc Sans Cabot (1834-1881), gironí format a Llotja i a Roma i París, autor de quadres d’història que adquirí un bon renom com a magnífic pintor de retrats a Madrid, on arribà a ser director del Museu del Prado.

Finalment, d’aquesta dècada dels anys trenta hi ha encara dos altres pintors de retrats: un és el fortunyià Ramon Tusquets i Maignon (1838-1904), un bon retratista, encara que més conegut pel seu romàntic quadre L’enterrament de Fortuny. Potser s’haurien de donar a conèixer millor els seus olis i les seves aquarel·les; tant els uns com les altres li van donar bona fama a tot el món. El segon és un pintor mig francès, ja que va néixer a Marsella de pares vilanovins: Estanislau Torrents d’Amat (1839-1916), que pot ser un bon exemple dels artistes catalans més coneguts a França que aquí, com és el cas de Serres; tant l’un com l’altre van deixar bones obres al Museu de Marsella.

La següent generació, la que he dit que podríem considerar la central del temps del Modernisme, està presidida en el camp del retratisme per dues personalitats ben diferenciades: Francesc Masriera i Simó Gómez. El primer, Francesc Masriera i Manovens (1842-1902) és un dels components de la família més coneguda, sobretot en el camp de l’orfebreria però no solament en aquest, del Modernisme català. L’especialitat de Masriera foren les figures femenines i els retrats, alguns d’ells esplèndids, de dames de la bona societat barcelonina. Potser els elements luxosos i els posats una mica puerils de les figures que donaren fama al pintor van fer oblidar algunes vegades la vàlua autèntica d’un bon retratista; en els últims anys, les exposicions han ajudat a redescobrir aquests valors. El seu contrapès seria l’altre gran retratista de la mateixa època: Simó Gómez i Polo (1845-1880), un nou cas, com Caba, del més sòlid retratisme. Format a Llotja, París i Madrid, va saber assimilar les màximes lliçons dels mestres del passat i del present, fins a aconseguir una personalitat retratística de primera magnitud. Fou un home senzill, una mica bohemi i fidel al seu barri popular del Poble Sec barceloní, però la seva qualitat és indiscutible, fins al fet de poder-se afirmar, com ha dit Fontbona, que alguns retrats seus són equivalents als de Manet. Efectivament, les figures dels retratats tenen a la vegada un realisme accentuat i una qualitat pictòrica que enllaça el millor moment del Romanticisme amb les noves tendències realistes.

Al costat d’aquestes primeres figures centrals, uns altres noms han de ser recordats aquí, perquè moltes vegades han passat una mica desapercebuts per la llunyania o també per considerar-los representants d’una pintura més aviat anecdòtica. Tenim, per exemple, el cas del vendrellenc Josep Nin i Tudò (1840-1908), tan poc recordat entre nosaltres, potser perquè la seva vida transcorregué sobretot a Madrid, encara que havia començat els seus estudis a la barcelonina Llotja. A la capital d’Espanya va ser un pintor reconegut: va aconseguir premis i va ser el retratista de gent famosa, tant polítics com artistes. Nin, a més, hauria de ser estudiat amb tota la seva família, una nissaga d’artistes (escriptors, músics) molt valuosos. Dels mateixos anys és Tomàs Padró i Pedret (1840-1877), un altre cas exactament similar, format a Llotja i després a Madrid, amb Ribera i Madrazo; allí fou amic de Nin, i hi morí, després d’una vida dedicada preferentment a la il·lustració i a la litografia. També és un cas semblant el de Josep Lluís Pellicer i Fenyer (1842-1901), de qui hom recorda sobretot el seu dramàtic quadre Zitto... silenzio, che passa la ronda, però que fou especialment un dels millors il·lustradors del seu temps. Més retratista era Francesc Torrescassana i Sallarés (1845-1918), deixeble de Martí i Alsina a Llotja, pensionat a Roma i París, i també un bon paisatgista i pintor d’història.

Acabarem la relació dels nascuts als anys quaranta amb tres pintors molt recordats encara, potser com a representants d’una pintura amable i ben del seu temps. El primer, Francesc Miralles i Galup (1848-1901), nasqué a València però vingué molt jove a Barcelona, on fou deixeble de Martí i Alsina, i passà després a París, on desenvolupà una important carrera com a retratista. Fou un dels primers a assimilar (amb bona qualitat) una forma de pintura més moderna, espiritual i de vegades tocada d’un punt de frivolitat, molt pròpia de l’època. El segon seria Romà Ribera i Cirera (1849-1935), deixeble de Llotja i de l’Acadèmia de Pere Borrell; fou un pintor que, a més d’alguns retrats estimables, s’especialitzà en el gènere una mica frívol de les figures romàntiques del seu temps i de segles anteriors, tot pintat, això sí, amb una gràcia inqüestionable. Finalment, el vilanoví Joan Ferrer i Miró (1850-1931), també deixeble de Llotja i de Borrell, fou un gran retratista, com tots, i especialitzat en l’aquarel·la i els quadres d’història i de gènere, una mica anecdòtics però ben pintats: el que li donà més fama fou Exposició pública d’un quadre, medalla d’or de l’Exposició Universal del 1888.

La relativa frivolitat dels anys feliços de mitjan segle XIX va seguir amb dos pintors dels anys cinquanta. El primer fou bon retratista però especialment un gran especialista en figures militars: Josep Cusachs i Cusachs (1851-1908), deixeble de Simó Gómez; d’ell s’han fet últimament algunes exposicions que han servit per recordar-nos la seva vàlua més enllà de les obres de cavalls i desfilades. Va pintar magnífics retrats de les personalitats del seu temps. En canvi, Arcadi Mas i Fondevila (1852-1934), encara que deixeble de Caba i autor de bons retrats (entre ells el del seu mestre), es dedicà especialment al paisatgisme una mica romàntic i fou un dels «descobridors» de Sitges, que va fer conèixer a Rusiñol, i on morí. Miquel Carbonell i Selva (1854-1896), un altre deixeble de Caba, encara que també de la madrilenya Escola de Belles Arts de San Fernando, es dedicà a tots els gèneres (paisatgisme, anecdòtic, costumisme) i deixà un cert nombre de bons retrats realistes. El mateix es pot dir dels d’Antoni Fabrés i Costa (1854-1938): els seus retrats foren excel·lents (incloent-hi els de grans personatges), encara que la seva especialitat, al llarg d’una vida plena d’èxits internacionals i de controvèrsies, consistí sobretot a copsar figures anecdòtiques i plenes de romanticisme. També del mateix any 1854 fou Modest Teixidor i Torres (1854-1927), deixeble de Llotja i a París de Carolus Duran i Bastien Lepage. Va ser autor de bons retrats i va arribar a tenir medalla d’or a l’Exposició Universal de París l’any 1880. Un cas similar al de dos vilanovins: Manuel Cusí i Ferret (1857-1919), igualment format a Llotja i a París amb Bonnat, bon retratista eclèctic, i Gaspar Miró i Lleó (1859-1930), que també va viure molts anys a la capital francesa, on va morir, després de ser nomenat «Pintor de la Vila de París» i tenir sempre bona clientela.

De la dècada dels anys seixanta, la del naixement d’alguns dels «grans» del Modernisme, com Joan Llimona, Santiago Rusiñol, Joan Brull i Ramon Casas, són també altres retratistes, com ara Bonaventura Casas i Pàmies (1861-1907). Es formà a Barcelona i Madrid i es dedicà al retratisme i a les arts gràfiques del Modernisme. Venien de tot Catalunya: si Casas i Pàmies era de Valls, Josep Maria Marquès i García (1862-1931) era tortosí; fou un paisatgista fi (va viatjar molt) i pintà també bons retrats. I fill de Madrid era Segundo Matilla i Marina (1862-1937), encara que és considerat un paisatgista català per la seva llarga estada a Catalunya, on ja es va formar a Llotja. Va fer bons retrats i autoretrats. Queden també d’aquests anys seixanta una bona sèrie de pintors que, no sent retratistes estrictes, van practicar aquest gènere junt amb els altres, sobretot el paisatgisme. Per exemple, Lluís Graner i Arrufí (1863-1929) fou polifacètic; format a Barcelona amb Benet Mercadé i després a París, va conrear tota classe de pintura: efectes de llum artificial, tipus característics, retrats de gent d’aquí (és famós el del crític Raimon Casellas a la llum d’un quinqué) i de fora (ja que va pintar per Europa i pels Estats Units). A més, Graner va tenir sempre altres inquietuds artístiques, sobretot teatrals, amb temporades amb companyia pròpia. Francesc Galofre i Oller (1864-1942), un altre fill de Valls, va ser deixeble de Caba i de l’Acadèmia Borrell; conegut especialment pel seu quadre exitós Bòria avall, va pintar molts quadres d’història, premiats a Madrid, i també retrats.

Joan Sala i Gabriel (1867-1918): Figura femenina ajaguda (1912). Oli. França, col·lecció particular.

R.M.

Un altre deixeble d’Antoni Caba fou Sebastià Junyent i Sans (1865-1908), un avançat del seu temps, influenciat per Whistler i Dégas, amic de Picasso, de qui va fer un retrat, i autor de quadres del «modernisme negre», entre simbolista i tràgic. La mort del seu fill i potser el seu propi tarannà el van portar a una fi trista; era un gran artista i un intel·lectual dels millors del seu temps. De la mateixa edat era Carles Pellicer i Rouvière (1865-1959), deixeble de Caba i que residí llargament a París, on s’especialitzà en el retratisme.

Encara més afrancesat fou Joan Sala i Gabriel (1867-1918), resident molts anys a París, on va morir, després d’exposar-hi moltes vegades i de guanyar premis amb els seus quadres i retrats a la capital i altres ciutats franceses.

Finalment, també dels anys seixanta, dos pintors feren bons retrats. Cristòfor Montserrat i Jorba (1869-1935) estudià a Llotja i després a Madrid i París i s’especialitzà a pintar molta gent important (el rei, polítics, etc.). Per la seva part, Antoni Utrillo i Viadera (1867-1944), que estudià amb Caba i a París, a més de retrats importants, va fer cartellisme i va passar alguns anys a l’Argentina.

Fèlix Mestres (1872-1933): Retrat de Martí Mestres Borrell (cap al 1906). Oli. Figueres, Museu de l’Empordà.

F.F.

Els últims artistes nascuts al segle XIX constituïren ja, com he dit abans, els destinats a tancar el Modernisme i fer un primer pas cap a noves tendències, més o menys agosarades. Un cas a part és Nicolau Raurich i Petre (1871-1945), que demostrà una rara dicotomia: pintava dins un molt personal colorisme, de textura desfermadament densa, de gruixuda pasta pictòrica, que l’emparentaria amb els postmodernistes, però en canvi orientà la seva carrera pels viaranys oficials que els mateixos postmodernistes evitaven amb militància. Fèlix Mestres i Borrell (1872-1933) fou un pintor important en el seu temps i, encara que poc o gens avançat en els seus plantejaments, com a retratista fou bon copsador de la personalitat dels retratats i, en la resta de la seva producció (gènere, paisatgisme, etc.), d’una correcció i d’una tècnica evidents. De la seva mateixa edat, Baldomer Gili i Roig (1873-1926), deixeble de Caba i format a moltes escoles espanyoles i europees, primer féu pintura «regionalista», com altres artistes del seu temps (Zuloaga, Anglada, etc.) i també alguns retrats oficials. Però el tret més important de la pintura de Gili és el seu paisatgisme quasi impressionista, ple de llum i de color, amb el qual va tenir gran èxit per tot Espanya i a fora (exposició a Buenos Aires, etc.).

El tarragoní Antoni Torres Fuster (1874-1945), tot i la seva amistat amb Picasso a París el 1901, optà per seguir un camí prou insòlit en la pintura catalana, centrat en tipus femenins folklòrics espanyols somrients tractats d’una manera convencional, que no li impedien fer de tant en tant paisatges de més sensibilitat.

Juli Borrell (1877-1957): La bohèmia. Oli. Igualada (Anoia). Col·lecció Escala.

Glòria Escala

Els dos fills de Pere Borrell del Caso, Ramon Borrell i Pla (1876-1963) i Juli Borrell i Pla (1877-1957), començaren ben aviat a pintar: foren els pintors més joves que exposaren l’any 1888 a l’Exposició Universal de Barcelona. Tots dos foren bons retratistes i a més Ramon va continuar dirigint l’Acadèmia paterna. De l’any 1876 és l’única pintora de la nostra nòmina: Lluïsa Vidal i Puig (1876-1918) fou una magnífica aportació femenina a l’art del temps del postmodernisme. S’ha de dir que va néixer dins una família important en la història d’aquest moviment: el seu pare fou un gran ebenista, associat als Masriera, i la seva germana una excel·lent música, companya i col·laboradora de Pau Casals. Lluïsa va tenir una forta personalitat, capaç de permetre-li de viure i estudiar sola a París, on va rebre classes a les Acadèmies Julián i Humbert amb el pintor Carrière. A Barcelona exposà magnífics retrats, impartí classes de pintura i col·laborà amb els moviments feministes.

Els últims pintors de la nostra llista són ja una mica perifèrics i poc modernistes. Francesc Pausas i Coll (1877-1944) va viure molts anys a Amèrica del Nord fent retrats. Al Museu de Barcelona hi ha el de la seva esposa, una pintura ben modernista de forma i d’esperit. Josep Nogué i Massó (1880-1973) es formà a l’Escola d’Arts i Oficis de Madrid i després a la de Barcelona. Va dedicar-se a la pintura sorollesca i a la d’història, per passar després al retrat al pastel, una especialitat una mica rara entre nosaltres, que s’explica potser (com en el cas d’altres pintors catalans, com Canals) per influència francesa. Realment va viure molts anys a l’estranger i a Roma retratà gent molt important, tant com cardenals, i el mateix Papa.

Més extrem és el cas del lleidetà Miquel Viladrich i Vilà (1887-1956), més conegut a Amèrica que aquí. Va formar-se a Madrid i a París, i es tancà després uns anys al castell de Fraga fent pintura «primitiva» (així la van qualificar els intel·lectuals aleshores), que ara veiem potser una mica folklòrica. Els seus retrats i les seves figures tenen però una força innegable, encara que resten una mica rígids i plens de solemnitat literària.

Finalment, un altre deixeble d’Antoni Caba: Eduard Flò i Guitart (1881-1958), que va estar a Roma de becari i va tenir després una acadèmia de pintura a Badalona i una altra a Barcelona. Concorregué a certàmens oficials i féu exposicions a la Sala Parés. Es va dedicar també al retratisme, amb excel·lents retrats familiars i oficials, i les pintures d’aquest gènere, junt amb paisatges urbans, són les seves millors aportacions a una pintura del Modernisme final que veié com els seus últims representants evolucionaven cap al Noucentisme i d’altres cap a un cert postimpressionisme molt apreciat aquí fins avui dia.

Bibliografia

• Bori, S.: Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista: Padró, Planas, Pellicer, Barcelona, 1945.
• Cadena, J. M.: Segundo Maulla, Galería Mayoral, 1997.
• Canibell, E.: «L’artista barceloní Simó Gómez», dins Vell i Nou, núm. 66, 1918, pàg. 167-177.
• Canyameres, F.: París en l’obra de Gaspar Miró, Foment Vilanoví, 1960.
• Capdevila, C.: «L’exposició homenatge a Pere Borrell», dins BMAB, núm. 46, 1935, pág. 82.
• Carbonell, J. A.; Serra i Masdéu, A. I.: B. Casas i Pàmias, Museu de Valls, 1996.
• Casals, N.: Eduard Fló, Museu de Badalona, 1982.
• Cirici, A.: «El pintor Antonio Caba», dins BMAB, vol. 1 i 2, 1947, pàg. 110-123.
• Coll, I.: Manuel Cusí i Ferret, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú, 1999.
• Coll, I.: Fèlix Mestres i Borrell, Museu de Terrassa, 2002.
• Cortada, A.: «Martí i Alsina», dins Vell i Nou, maig del 1920, pàg. 41-52.
• Cortes, J.: «El pintor F. Miralles», dins ABMAB, 1947, pàg. 95-109.
• Elias, F.: Simó Gómez. Historia verídica d’un pintor del Poble Sec, Barcelona, 1913.
• Elías, F.: Benet Mercadé i Fàbrega, la seva vida i la seva obra, Barcelona, 1921.
• Fontbona, F.; Ferrer Irañeta, A.: Joan Ferrer i Miró, Museu Víctor Balaguer, 1997.
• González Llacer, J.: Josep Nogué i Massó, Edicions Catalanes, Barcelona 1990.
• Ixart, J.: «Romà Ribera», dins La Ilustración Artística, 1891, pàg. 801-813.
• Jardí, E.: Lluís Graner, Galería Nou Cents, Barcelona 1979.
• Jordà, J. M.: «Arcadi Mas i Fondevila», dins BMAB, maig del 1934, pàg. 138-41.
• Junyer, C; Güell, V. de: Antonio Caba-Francisco Miralles, Barcelona, 1947.
• Martinell, C.: El pintor Galofre Oller. Ensayo biográfico, Valls, 1962.
• Maseras, A.: «Un pintor català vuitcentista, Estanislau Torrents i d’Amat», dins BMAB, núm. 54, 1935, pàg. 344-49.
• Mendoza, C.: «Josep Cusachs i Cusachs», dins D’Art, núm. 34-4, 1977, pàg. 65-69.
• Mora Piris, P.: Josep Cusachs i Cusachs, Ed. Diccionari Ràfols, Barcelona, 1988.
• Moreno, S.: El pintor Antonio Fabrés, Universidad Autónoma de México, 1981.
• Moreno, T.: Nicolau Raurich i Petre. Estudio biográfico-crítico y catálogo razonado de su producción pictórica, Universitat de Barcelona, 1995.
• Moreno, T. (et al): Nicolau Raurich 1871-1945, Visions mediterrànies, Ausa-MNAC, Sabadell-Barcelona, 1996.
• Opisso, A.: Arte y artistas catalanes, Barcelona, 1900.
• Pascual, A.: Pere Borrell del Caso. L’obra artística d’un mestre de pintors, Mediterrània, Barcelona, 1999.
• Pérez de Ayala, R.: Miquel Viladrich, Monografías de Arte, Madrid s/d.
• Ràfols, J. F.; Renart, J.: «Exposició homenatge a Torrescassana», dins BMAB núm. 45, 1935, pàg. 52-62.
• Ràfols, J. F.: «Roman Ribera», dins BMAB, setembre del 1935, pàg. 274-281.
• Ràfols, J. F.: «Tres retratos de Nin i Tudó», dins BMAB, gener del 1944, pàg. 34 i 35.
• Rates, E.; García, J. Miquel : Baldomer Gili i Roig, Barcelona, 1986.
• Rodríguez Codolà, M.: «Simó Gómez», dins Museum, VI, 1918, pàg. 343-54.
• Rodríguez Codolà, M.: «Benet Mercadé», dins Museum, VI, 1921, pàg. 197-205.
• Rudo, M.: Lluïsa Vidal, filla del Modernisme, Barcelona, 1996.
• Sala, T. M.:Junyent, col·lecció Gent Nostra, núm. 62, Barcelona, 1988.
• Salas, X. de: «Sobre el pintor Martí Alsina», dins ABMAB, abril del 1944, núm. 2, pàg. 7-27.
• Santos Torroella, R.: El pintor Francisco Miralles, Barcelona, 1974.
• Serraclara, M. T.: Los Masriera. Una familia de artistas y orfebres, Caja Duero, Salamanca, 1999.
• Soler i Saura, J. V.: Miquel Carbonell i Selva, llums i ombres d’una vida, Molins de Rei, 1997.