Introducció al Modernisme

El Modernisme és el moviment que més força ha tingut en l’art català modern. Cap altra tendència ha estat tan carismàtica i amb un pes tan gran, fins i tot a nivell popular, i evidentment no és tan sols un moviment de les arts plàstiques sinó que afecta tot el conjunt de la cultura catalana. Fins a l’adveniment del Modernisme l’art català modern –a l’època medieval sí que ho havia fet i més tard potser només ho farien els escultors neoclàssics Campeny i Solà– gairebé mai no havia assolit un nivell veritablement comparable als principals focus artístics de l’art occidental. Només per això el Modernisme ja hauria estat un fenomen digne d’especial atenció en el marc de la cultura catalana.

El Modernisme va ser, de fet, la cristal·lització d’un impuls de redreçament cultural iniciat a mitjan segle XIX amb la Renaixença. Un historiador nord-americà de l’art, Joseph Phillip Cervera, havent estudiat en la seva tesi doctoral el Modernisme català, va forçar tant aquest punt de vista que va arribar a la conclusió, sorprenent i no sense raó, que el millor producte no sols del Modernisme sinó de la mateixa Renaixença catalana havia estat Pablo Picasso. I el que és cert és que Picasso des de ben jove va viure intensament la gestació del Modernisme i d’altres actituds que hi confluïen, com el decadentisme, i en va deixar constància explícita en alguns del milers de dibuixos i notes que es conserven d’ell d’aquella etapa.

La cultura catalana s’adonà, en l’època en què el Modernisme tot just s’estava gestant, que no podia continuar més temps sent una versió provincial de la cultura espanyola –que tanmateix cada cop ho era menys–, ni tampoc una correcta traducció de l’art internacional més o menys establert; i per això inicià voluntàriament un camí creatiu propi, en principi estilísticament indefinit, però nou. Aquest camí al darrer decenni del segle madurà definitivament i prengué cos de forma esclatant, a través de totes les branques de la cultura: arquitectura, pintura, escultura, totes les arts dites decoratives, i també literatura, teatre, música..., i basà gran part del seu èxit a mantenir-se en una postura militantment moderna, d’on vingué l’apel·latiu que des d’aleshores serviria per designar aquell moviment català complex i variat. La mitificació del concepte de modernitat fou molt fort aquells anys i arribà a fer-se notar en nivells anecdòtics, com el d’un tal Josep Gazol i Reula que el 1903 registrà la marca Modernier per a un licor digestiu de la seva invenció.

Genís Codina i Sert: Ornamentación moderna, Barcelona (cap al 1888). Coberta.

F.F.

La voluntat de modernitat ja havia aparegut sovint en els anys previs al Modernisme, i al país alguns eren molt conscients que el segle XIX no havia tingut un estil propi i que calia buscar-lo. Lluís Domènech i Montaner va formular-ho al seu famós article, ja comentat a l’interior de l’obra «En busca d’una arquitectura nacional», del 1875, publicat a La Renaixensa, però podríem citar altres exemples en el mateix sentit que passen més desapercebuts, com el de la introducció del recull Ornamentación moderna de Genís Codina i Sert, publicat a Barcelona sense data, però situat pel bibliògraf Palau cap al 1888, on es diu: «En la edad moderna, en la que caben todas las opiniones filosóficas y religiosas, en la que, por la rapidez de las comunicaciones parecen vivir los pueblos unos en otros y han perdido su sello típico las nacionalidades, el Arte se ha democratizado también, y en revuelta confusión se usa de todos los estilos y se echa mano de todos los medios de expresión, dominando cuantas escuelas y tendencias han existido y marcando los derroteros del Arte.»

Però tot i l’aspiració d’aquells homes a trobar un estil propi, el Modernisme artístic –i aquesta és la idea clau– no seria pas mai un estil sinó una actitud, i tant podria englobar realitzacions naturalistes com simbolistes o impressionistes, mentre fossin militantment innovadores.

Anònim: Marca del licor Modernier (1903), en un recull factici de marques registrades conservat a la Unitat Gràfica-Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

BC

El seu vessant més evident i públic va ser sens dubte l’arquitectònic, que va posar al carrer, a la vista de tots els públics, unes construccions sorprenents, radicalment diferents de les convencionals que tothom estava acostumat a veure, i a partir d’una època en què als altres països del món occidental s’estava només començant tot just a crear una arquitectura nova. Alguns dels arquitectes modernistes catalans es compten a la vegada entre les màximes figures de l’arquitectura mundial del seu temps, cosa que aleshores però pocs detectaven encara: és el cas d’Antoni Gaudí, és clar, però també el de Lluís Domènech i Montaner i de fet d’uns quants més.

Es va generalitzar tant l’arquitectura modernista, però, que alguns arquitectes de més edat, formats encara dins estils convencionals, acabarien assimilant-se a la nova moda, com ara Pere Falqués, que als seus fanals del passeig de Gràcia de Barcelona (1906) va trobar sense proposar-s’ho un emblema ciutadà del Modernisme. De fet altres artistes no arquitectes també de la generació anterior van acabar assimilant-se a l’Art Nouveau, com Lluís Labarta.

D’altra banda, altres arquitectes poden haver fet edificis modernistes francament destacats sense haver aconseguit fins ara gens de popularitat; com per exemple Antoni Millàs i Figuerola, quasi desconegut del gran públic i en canvi autor –entre d’altres– d’una obra tan contundent, noble i ambiciosa com les cases Farreras (1902) de la cantonada Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Villarroel, a Barcelona. Casos com aquest són mostra de fins a quin punt el Modernisme no és un moviment representat només per elements aïllats i noms extraordinaris sinó que va ser un exponent molt ampli de les inquietuds estètiques de tota una societat.

Les arts lligades a l’arquitectura evolucionaren molt ràpidament en la línia modernista, i entre aquestes té un relleu molt especial l’escultura, amb figures com Miquel Blay Josep Maria Barnadas i sobretot Eusebi Arnau o el seu famós continuador Pau Gargallo, que sovint foren capaços de fondre literalment les seves creacions en pedra amb l’estructura dels mateixos edificis que ornamentaven.

Les arts decoratives deslligades de l’arquitectura també donaren una resposta modernista omnipresent, començant per les arts gràfiques –cartellisme, exlibrisme...–, amb noms com els polifacètics Alexandre de Riquer o Adrià Gual. Precisament aquest caire polifacètic que tenen molts artistes del Modernisme català és molt característic d’aquest moviment, que tendia a concebre l’art com un tot que es podia manifestar a través de tota mena de formes. L’artista deixava així de ser un especialista i esdevenia un creador total. Homes com els esmentats Riquer i Gual, però també Rusiñol, Miquel Utrillo, Sebastià Junyent, Brull, Tamburini, Lluís Masriera... escrivien a més de pintar. D’aquests, Riquer, Gual, Junyent i Masriera a més dissenyaven arts aplicades, i el mateix Masriera –que a banda de tot fou un gran joier– i Gual –que a més era pioner del cinema a Catalunya– compartien una completa i profunda dedicació al teatre, que era tan destacada en ells, o fins i tot més, que les altres especialitats que cultivaven.

Les arts gràfiques del Modernisme es generalitzaren també de tal manera que a hores d’ara encara hi ha dibuixants amb una activitat prou característica que passen ben desapercebuts malgrat la seva fecunditat, com és el cas d’Antoni Utrillo. Manuel Feliu de Lemus, que fou un pintor molt considerable la figura del qual però ha quedat difuminada pel fet d’haver viscut massa temps lluny del país, era també un cartellista modernista de molta qualitat, almenys des del 1897 (Almanaque del Eco de la Moda, 1899), sense que tampoc no el tinguem gaire present. D’altres no en sabem gran cosa més a part del nom: Carles Barral Nualart dissenyà cartells i impresos diversos excel·lents des del 1902 (Vinos Sard)com a mínim, sempre estampats pel seu important taller d’arts gràfiques; A. Figuer, autor de cromos i, entre altres dissenys, d’una composició tan visible com la capçalera de la revista verdagueriana L’Atlàntida (1896), més tard es dedicà a dissenyar composicions publicitàries d’un Art Nouveau exuberant i afrancesat; i un que signava F. Blanch –i que segurament era el barceloní Francesc Blanch Sintes– va fer algun cartell ben Art Nouveau (cafès Yauco, 1902) i un decenni més tard encara corria pel món del cartellisme ja dins un estil més d’acord amb els nous temps.

La pintura modernista generà noms importants, com Ramon Casas, Santiago Rusiñol –capdavanter també del Modernisme literari, que de vegades es referia al conjunt d’aquest moviment amb la denominació una mica irònica de «el Partit», broma que igualment feia l’assagista Josep Yxart– o els creadors més joves, que pròpiament ja fa anys que prefereixo qualificar de post-modernistes (Anglada-Camarasa, Pichot, Mir, Nonell, Pidelaserra, Ysern, sense comptar certs escultors) per la seva clara superació dels dintells de modernitat establerts pels modernistes.

Lluís Graner depassà els límits de la pintura i muntà espectacles modernistes a Barcelona en els quals intervenien moltes altres arts, incloent-hi el naixent cinema, cosa que també va fer un temps Joaquim Vancells a Terrassa.

Fou especialment en els cercles dels pintors que es formà el nucli d’Els Quatre Gats, local on es trobaven tots els creadors inquiets d’aquella època, i des del qual es projectà el que havia de ser l’artista plàstic mundial més important del segle XX, Pablo Picasso.

Un dels aspectes més vistosos del Modernisme, el decorativisme Art Nouveau, amb les seves línies sinuoses i asimètriques, la seva decoració exuberant de temàtica vegetal, i la presència temàtica constant de figures llegendàries o simplement fantàstiques, triomfà internacionalment en l’Exposició Universal de París del 1900 i s’imposà durant uns anys com el gran emblema formal de l’època, fins que a causa d’aquesta insistència arribà a vulgaritzar-se. I aquesta vulgarització es produí molt ràpidament, donant-se així la paradoxa que un estil anomenat encara generalitzadament «modernisme» per l’home del carrer era desqualificat pels artistes «modernistes» més inquiets, que consideraven que aquella estètica ja no servia perquè s’havia banalitzat.

De fet el concepte Modernisme ha estat sovint imprecís i fins i tot relliscós. Ja vaig parlar d’això amb més deteniment al meu article «Definir el Modernismo» (2000). A la revista Pèl & Ploma, un portaveu indiscutible del Modernisme –per posar un exemple–, la presència de l’arquitectura és molt escassa, com si aquest art, sens dubte el més visiblement «modernista», fos aliè a les inquietuds que donaven vida a la publicació. ¿I com s’explica, per una altra banda, que un arquitecte com Francesc Mora, tan evidentment modernista en obres com el mercat de Colom, a l’Eixample de València, fes coetàniament a aquesta construcció un discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on titlla el Modernisme d’estil carent de sensibilitat, d’abundosa i immotivada decoració, «superposición y amalgama de elementos inadecuados que, como recogidos al azar en modelos diversos, parecen encubrir algunas veces falta de original inspiración y de gusto propio»? Potser Mora ignorava que la seva arquitectura mateixa era modernista? Potser l’espectador etiquetava aquella arquitectura de modernista sense ser-ho veritablement?

El segur és que, ja d’antic, tots aquells que parlen de Modernisme no es refereixen sempre a la mateixa cosa. Rodrigo Soriano, en la seva biografia de Darío de Regoyos, del 1921, quan escriu de la «pintura modernista» no es refereix a la simbolista ni tan sols a la impressionista sinó a la pintura social que es va posar de moda a l’Espanya de les acaballes del segle XIX i que desplaçà la pintura d’història a l’hora de guanyar premis a les Exposiciones Nacionales de Madrid. De fet el pitjor és que aquest tipus de confusions mai no s’acabaren d’aclarir i el nom de Modernisme s’ha anat arrossegant fins a l’actualitat amb una colla de significats confusos segons en boca de qui sortia la paraula.

El Modernisme, com sol succeir amb els fenòmens molt potents, generà a partir del seu declivi una reacció proporcional al pes que havia tingut al seu moment. Durant aquells anys el seu descrèdit va ser molt gran, i obres mestres del Modernisme arquitectònic que avui són oficialment declarades Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, com ara el Palau de la Música Catalana, de Domènech i Montaner, van estar a punt de ser enderrocades, víctimes d’una animadversió pel Modernisme avui inexplicable.

Als anys trenta la revista AC, portaveu del racionalisme arquitectònic espanyol, posava el Modernisme com un dels models a no seguir, i deia: «La preferencia actual por las formas «standard» es, a no dudarlo, una insconsciente reacción contra las formas libres y desordenadamente variadas de la época modernista.»Tanmateix també cal dir que, al mateix article, se salvava admirativament un interior de la Casa Batlló de Gaudí, amb arguments com que «es interesante la libertad de expresión conseguida y el buen deseo de utilización de todos los conocimientos técnicos disponibles», i que en un article anterior de la mateixa revista també es valorava molt l’arquitectura de La Pedrera, de Gaudí mateix –creador important malgrat la seva «ruta equivocada»–, pel seu desig de creació i alliberament dels «estils històrics», afany que segons ells no ressorgiria fins després de la Gran Guerra, amb una nova orientació i una ruta clara.

Moltes altres obres modernistes, que avui han esdevingut intocables, desaparegueren enmig d’una indiferència general (bona part dels edificis de l’Exposició Universal del 1888, la Casa Trinxet de Puig i Cadafalch, i tantes cases de pisos de l’Eixample de Barcelona víctimes de la indiferència que transmetien en no tenir un autor famós). Tanmateix val a dir que aquesta indiferència criminal no era exclusiva de Catalunya: podia aparèixer també «Nord enllà», a països sobre el paper més civilitzats i moderns, com Bèlgica, on el 1967 no van tenir cap escrúpol a enderrocar la Casa del Poble (1896-99), edifici emblemàtic de Brussel·les, projectat per Víctor Horta, que era l’equivalent allà del Modernisme català.

Els testimonis plàstics d’aquell gran moviment català ja despertaren un cert interès a Europa. La revista francesa L’Art Décoratif prestà el 1908 atenció monogràfica a la nova arquitectura catalana detenint-se en l’obra de cinc arquitectes: Domènech i Montaner, Gaudí –«un novateur presque genial»–, Sagnier, Puig i Cadafalch i, curiosament, l’ara poc recordat Vicenç Artigas. Val a dir que quan aquest article, signat per Emmanuel Sorra, va aparèixer, obres tan emblemàtiques del Modernisme com el Palau de la Música o l’Hospital de Sant Pau encara eren en construcció. L’autor valorava que els catalans en lloc d’imitar les produccions d’altres països, consagrades per la fama i la moda, haguessin volgut crear-se un art propi, si bé concloïa que tots aquells esforços i despeses de talent i de diners no havien creat un style néo-catalan, ja que cada un dels arquitectes havia conservat la seva originalitat però sense cap lligam comú entre ells, circumstància que, segons L’Art Décoratif, no era de lamentar ja que la multiplicitat d’estils contribuïa a introduir alguna diversitat en aquell colossal tauler d’escacs que era l’Eixample de Barcelona i en trencava la monotonia.

Emmanuel Sorra: L’architecture catalane contemporaine, a L’Art Décoratif, vol. XVIII. París, gener-juny del 1908. Barcelona, Biblioteca del Cercle del Liceu.

R.M.

Tot i que alguns noms importants internacionals assimilables al nostre Modernisme van treballar per a algunes empreses catalanes, com és el cas dels carte-llistes Alphons Mucha (Chocolate Amatller, 1899-1901), Privat-Livemont (Litografia Bobes, 1902) o, més tard, John Hassall (Barcelone séjour d’hiver, 1911), valoracions del Modernisme català a escala internacional, com l’esmentada de L’Art Décoratif, lamentablement no foren prou nombroses per crear una opinió pública densa a fora sobre el fenomen.

Més tard importants avantguardistes estrangers com Apollinaire, Bretón o Eluard, valorarien Gaudí, però tampoc amb prou freqüència per popularitzar la seva obra al món. La reivindicació de l’arquitectura modernista que va fer Salvador Dalí, contra corrent, encara als anys trenta, com per exemple al número 3/4 de la revista parisenca d’avantguarda Minotaure (1933) –una reivindicació lògicament creativa més que crítica o erudita–, és una fita en el procés, lent, de valoració d’aquell fenomen.

Poc més tard Feliu Elias es referia a l’època i l’art modernistes a la revista Mirador en un parell d’articles de l’any 1934, i ho feia amb un to de displicent condescendència.

En plena Guerra Civil, a l’estiu del 1938, Raimon de P. Vayreda, a la revista Meridià, parlava del Modernisme com d’una cosa desapareguda «sense gairebé deixar rastre» i pensava que començava a ser hora d’enfocar-la amb perspectiva. Curiosament les imatges que il·lustraven el primer article d’Elias i el de Vayreda eren manllevades de l’article esmentat de Dalí en lloc de partir de fotos directes fetes d’obres modernistes de Barcelona, el que prova el paper que va exercir el text de Dalí com a ferment d’aquella encara tímida voluntat de revisió.

Els fruits del Modernisme plàstic català no començarien a ser valorats novament entre nosaltres fins a la meitat del segle XX. Després els llibres ja clàssics de Josep F. Ràfols i Alexandre Cirici, que estudiaren el Modernisme en tota la seva complexitat, són ja dels anys quaranta i els primers cinquanta. Aquests treballs contrarrestaren el tòpic que considerava el Modernisme un art excessiu, retòric i fins i tot de mal gust.

En el cas de Ràfols, pioner de la revalorització del Modernisme, és molt possible que emprengués aquesta cursa veritablement contra corrent més per una qüestió nostàlgica, de reviure allò que l’havia encisat en la infantesa, que no pas per plantejaments teòrics més profunds. Almenys així es dedueix de la dedicatòria que fa, a Rossend Partagàs, del seu llibre El arte modernista en Barcelona, el primer que abordà la qüestió en conjunt, tan aviat com l’any 1943.

Tanmateix des d’aleshores nous treballs i aportacions parcials han anat sumant-se, des de diverses postures, a un imparable corrent de reivindicació i estudi del Modernisme, perfilant els límits i les característiques d’aquell moviment que avui té ja l’estatus de clàssic en l’art català.

L’obra que ara presento es proposa donar una visió completa i detallada d’aquest moviment i de les seves contradiccions, centrant-se especialment en les arts plàstiques, però enquadrant-lo d’entrada, al volum inicial, en un marc cultural més ampli sense el qual la visió del Modernisme quedaria coixa. Per fer-ho s’ha convocat molts d’aquells especialistes, ara ja nombrosos, que s’han distingit més en l’estudi de les diferents facetes d’aquest moviment essencial de la cultura catalana, i d’altres professionals competents de la història de l’art, més joves, que han desbrossat capítols encara no prou investigats fins ara.

El primer volum serà doncs introductori i definitori. S’hi estudiarà la mateixa paraula modernisme, el seu context històric i els clients que feren possible que els artistes modernistes poguessin treballar dins el seu estil. S’explicarà ràpidament l’Esteticisme, el corrent que precedeix el Modernisme, i es definirà què és aquest moviment del Modernisme, però no sols en les arts plàstiques sinó també en el conjunt de la cultura catalana: literatura, teatre, música, cinema. L’escenari mallorquí, d’on els modernistes catalans tragueren molt sovint la seva inspiració, serà analitzat especialment. Veurem també a través de quina premsa el «missatge» modernista s’expandia entre el públic. Tanmateix, com que el nom de modernisme és equívoc i s’ha utilitzat aquí i a fora per designar realitats culturals i socials diferents, i que fins i tot poden no tenir cap més coincidència que la de compartir el nom o la cronologia, dedicarem també diferents capítols a definir cada una d’aquestes realitats, per pal·liar les freqüents confusions conceptuals que es produeixen a l’entorn del nom modernisme. Constatarem així coses que ja sabíem, però potser oblidàvem: que el Modernismo literari en castellà s’emparenta, però no s’identifica, amb el moviment català; que quan en un llibre anglès o nord-americà ens parlen de modernism no ens estan parlant del mateix que aquí en diem Modernisme; i que en un context religiós Modernisme té entitat pròpia, i molt forta, que només coincideix amb el nostre Modernisme cultural en els anys de la seva aparició. També es parlarà en aquest volum del context cultural hispànic i mundial en el qual s’insereix en el temps el Modernisme català.

El segon volum està dedicat al Modernisme en l’arquitectura, subratllant especialment que darrere els grans noms hi ha una munió de creadors d’alt nivell, i subratllant igualment que el fenomen no és solament barceloní sinó que s’estén per tot Catalunya, que també té una presència molt forta al país Valencià i a les illes Balears, i que arriba a tenir una diàspora gens negligible, especialment per l’Estat espanyol. Però en aquest volum hi tenen cabuda també totes les arts que es recolzen en l’arquitectura o la guarneixen: l’escultura aplicada o integrada, la pintura mural, el vitrall, el mosaic, la ceràmica aplicada, la forja, la foneria i tota mena de revestiments.

El volum tercer el protagonitzen les arts bidimensionals, encapçalades per la pintura –la de cavallet, ja que la mural ja s’ha tractat al volum anterior–, seguida del dibuix en les seves múltiples aplicacions –il·lustració literària, humorisme gràfic, cartellisme...–, del gravat, i també d’un art nou que començava a destacar aleshores en gran manera, la fotografia. En aquest volum es presta especial atenció a la intensa presència a París de tants artistes modernistes catalans, amb la gran aportació final del més jove de tots ells, Pablo Picasso, sens dubte un «producte» total del Modernisme català, i la seva màxima aportació a l’art internacional del segle XX.

El volum quart agrupa les arts tridimensionals, encapçalades per l’escultura com a creació independent, que sovint arriba a confondre’s amb l’objecte artístic, també estudiat en aquest capítol. També s’hi tractaran el moble, la porcellana i tot tipus de ceràmica no arquitectònica, el vidre, els teixits i la indumentària, l’argenteria, les joies, i també l’art aplicat al món escènic: l’escenografia. Aquest volum acabarà dedicant una àmplia atenció a com es canalitza l’art a través d’exposicions i galeries, i a com la crítica i la historiografia han valorat el Modernisme, coetàniament i al llarg dels anys transcorreguts des de la seva eclosió.

Cal subratllar, però, que bé que aquesta obra parla del Modernisme, tanmateix nombroses produccions artístiques estrictament coetànies a les que poden agrupar-se sota l’adjectiu de modernista sense ser-ho, també he cregut lògic que siguin tractades aquí en profunditat. Sense tractar aquests aspectes l’època ens quedaria mutilada i ens n’enduríem una imatge incompleta i a la fi errònia. Així el volum final, el cinquè, a part d’incloure l’índex onomàstic general de l’obra, estudiarà totes aquelles manifestacions artístiques catalanes coetànies al desenvolupament del Modernisme però que no participaren de la seva inquietud ni dels estils que li varen donar cos, bé per ser de naturalesa oposada, bé per tractar-se d’activitats que poc tenen a veure amb estils, com ara l’urbanisme o la cartografia. També he volgut cloure l’obra parlant de tots aquells estudiosos que en l’època modernista es dedicaren a la història de l’art, com també dels museus que generaren. És bo tenir consciència que molt de l’art de l’època del Modernisme, fins i tot el de presència més forta, tenia poc a veure amb aquest concepte. L’art català no modernista dels anys estudiats aquí, doncs, contra el que pugui semblar davant la menor atenció que se li presta sempre, és més abundós del que la gent es pensa i sol tenir un alt nivell de qualitat, encara que avui per avui sigui menys valorat i conegut. Cal doncs parlar-ne en la proporció que es mereixeria el seu volum i fins i tot la seva qualitat formal. Crec que tota producció cultural és digna de ser estudiada; l’art no modernista de l’època del Modernisme sens dubte també ho és, i per això s’ha d’abordar.

Cronològicament l’obra està centrada en el període que va entre el decenni dels anys vuitanta del segle XIX i el primer decenni del XX, però comprèn també diverses obres posteriors –algunes tan destacades com part essencial de la producció del geni Gaudí–, ja que sovint en produccions tardanes es troben manifestacions artístiques tan importants o més que en les produccions més matineres. De fet, si el considerem en un marc internacional, allò que aquí en diem Modernisme pot tenir com a punt final l’esclat de la Primera Guerra Mundial, ja que aquest esdeveniment devastador va fer miques, entre altres coses, l’art més característic, no ja català sinó mundial, del tombant de segle.

Naturalment la visió del Modernisme que apareix als diferents capítols d’aquesta obra és la de l’autor de cada un d’ells. Com a director de l’obra, l’he planificada i he triat els col·laboradors, però l’enfocament de cada capítol són els seus autors els que el donen, jo només mostro la meva versió particular de les coses en els textos que signo com a autor.

Només vull afegir que agraeixo molt especialment que hagin volgut col·laborar en aquesta obra els investigadors de la generació dels meus mestres que més han fet per definir o documentar el Modernisme, de vegades des de posicions distants entre si: des de Joaquim Molas, que ha fet el capítol introductori de l’obra, fins a Oriol Bohigas o Joan Bassegoda, i agraeixo també les aportacions de capítols concrets de figures de generacions anteriors com Joan Vila-Grau, Jordi Bonet Armengol, Antoni Pladevall, Evangelista Vilanova o Josep Maria Cadena. Per fi he de tenir especials paraules d’agraïment per a José Corredor-Matheos, ja que seva va ser la indicació als editors perquè em confiessin la direcció d’aquesta obra.

Cada capítol d’aquest llibre es clou amb una bibliografia específica establerta per l’autor corresponent, que ha fet la tria dels títols ressenyats segons el seu criteri personal. Hi ha autors que han estat molt selectius en la tria bibliogràfica. D’altres, en canvi, han estat gairebé exhaustius. El criteri ha estat també el seu. Hi ha, però, una sèrie d’obres generals sobre el Modernisme artístic català que podrien aparèixer a la bibliografia de la majoria dels capítols del llibre, i aquesta seria la que es transcriu a continuació.

Bibliografia

Bibliografia general

• Campas, J.: L’art modernista. Una visió històrica, Barcanova, Barcelona, 1993.
• Catàleg de l’exposició El Modernisme, Olimpíada Cultural i Lunwerg Editores, 2 vol., Barcelona, 1990.
• Catàleg de l’exposició El Modernismo en España, textos de Juan Ainaud de Lasarte, Joaquín de la Puente, Alexandre Cirici Pellicer i Juan Bassegoda Nonell, Comisaría General de Exposiciones, Madrid, 1969.
• Cirici Pellicer, A.: El arte modernista catalán, Aymà editor, Barcelona, 1951.
• Flaquer i Revaud, S.; Pagés i Gilibets, M. T: Inventari d’artistes catalans que participaren als Salons de París fins l’any 1914 (direcció i pròleg de Francesc Fontbona), Diputació de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1986.
• Folch i Torres, J. (dir.): L’art català, Aymà, Barcelona, 1958-61.
• Fontbona, F.: La crisi del Modernisme artístic, Curial, Barcelona, 1975.
• Fontbona, F.: Las claves del arte modernista, Editorial Ariel, Barcelona, 1988.
• Fontbona, F.; Miralles, F.: «Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917», dins Història de l’Art Català, vol. VII, Edicions 62, Barcelona, 1985.
• Freixa, M.: El modernismo en España, Cátedra, Madrid 1986.
• Gaya Ñuño, J. A.: «Arte del siglo xix», dins Ars Hispaniae, volumen décimonono, Editorial Plus-Ultra, Madrid, 1966.
• Infiesta, J. M. (coordinador): Modernismo en Cataluña, Ediciones de Nuevo Arte Thor, Barcelona, 1976.
• Loyer, F.: Art Nouveau en Cataluña, Le Septième Fou, Ginebra, 1991. (Versió catalana Catalunya modernista 1888-1929, Destino, Barcelona, 1991, i nova edició, Evergreen, Colònia, 1997).
• Navascués Palacio, P.; Pérez Reyes, C.; Arias de Cossío, A. M.: «Del Neoclasicismo al Modernismo», dins Historia del Arte Hispánico, vol. V, Alhambra, Madrid, 1979.
• Olivar, M.: «El Modernisme», dins Dolça Catalunya. Gran Enciclopèdia Temàtica Catalana. L’Art a Catalunya-II, Ediciones Mateu, Barcelona, 1983, pàg. 135-210.
• Planes, R.: El Modernisme a Sitges, Selecta, Barcelona, 1969.
• Ràfols, J. F.: El arte modernista en Barcelona, Librería Dalmau, Barcelona, 1943.
• Ràfols, J. F.: Modernismo y modernistas, Ediciones Destino, Barcelona, 1949.
• Ràfols, J. F.: Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña, 3 vol., Editorial Millá, Barcelona, 1951-1954.
• Tierras de España. Cataluña, Fundación Juan March-Ed. Noguer, vol. II (Capítols d’Alexandre Cirici i Francesc Fontbona) Madrid-Barcelona, 1978.
• Trenc-Ballester, E.: «La revisión del modernismo plástico», dins Estudios Pro Arte, núm. 7/8, Barcelona, 1976, pàg. 41-47.

Bibliografia específica esmentada a la introducció

• Cervera, J. P.: Modernism: The Catalan Renaissance of the Arts, Garland Publishing Inc., Nova York i Londres, 1976.
• Codina y Sert, G.: Ornamentación moderna, Barcelona, [cap al 1888].
• Dalí, S.: «De la beauté terrifiante et comestible de l’architecture Modern’ style», dins Minotaure, núm. 3/4, París, 1933, pàg. 69-76.
• Fontbona, F.: «Definir el Modernismo», dins El Modernismo catalán, un entusiasmo, Fundación Santander Central Hispano, Madrid, 2000, pàg. 37-44.
• «La evolución del interior en los últimos 50 años (1880-1930)», dins AC, núm. 19, Barcelona-Madrid-San Sebastián, 1935, pàg. 14-29.
• Mora Berenguer, F.: La arquitectura contemporánea en Valencia, València, 1916 (reproduït per Trinidad Simó: La arquitectura de la renovación urbana en Valencia, Albatros, València, 1973, pàg. 253-259).
• «Precursores de la arquitectura moderna», dins AC, núm. 17, Barcelona-Madrid-San Sebastián, 1935, pàg. 15-21.
• Sacs, J. [Feliu Elias]: «L’època i l’art modernistes», dins Mirador, Barcelona, 5 d’abril de 1934, pàg. 7.
• Sacs, J. [Feliu Elias]: «L’edat d’or del modernisme, dins Mirador, Barcelona, 10 de maig de 1934, pàg. 7.
• Soriano, R., Darío de Regoyos. Historia de una rebeldía, Madrid, F. Peña Cruz, 1921.
• Sorra, E.: «L’architecture catalane contemporaine», dins L’Art Décoratif, vol. XVIII, París, gener-juny del 1908, pàg. 201-218.
• Vayreda, R. de P.: «Entorn del “Modernisme”», dins Meridià, núm. 30, Barcelona, 5 d’agost de 1938, pàg. 4.