Resultats de la cerca

Els modes gregorians són sovint definits pel seu àmbit i per les notes que tenen el paper de finalis i repercussa Les tendències melòdiques i les possibilitats estructurals resultants diferencien el que és un mode del que seria simplement una escala, és a dir, que el material en forma d’un grup de notes ordenades no és suficient per a constituir un mode si no es defineixen unes línies de força en les relacions d’unes notes amb les altres Igualment important per a definir la personalitat melòdica de cada mode és l’existència dels tipus melòdics, configuracions que apareixen de manera…

En aquesta música, el mode designa més un sistema de fórmules melòdiques característiques que no pas una gamma fixa amb una estructura en tricords, tetracords o pentacords i amb graus funcionals definits Si bé cada maqam ha pervingut amb un nom particular d’origen àrab 'agam , turc zengule o persa segah , alguns maqamat -plural de maqam - poden compartir la mateixa escala i estructura modal D’altra banda, el maqam pot ser considerat com una forma poeticomusical vocal i instrumental La principal essència musical del maqam es posa de manifest, i cal ser destacada, en el aqsim…

L’arpegi -provinent de l’italià arpeggio , derivat al seu torn d’ arpa - pot ser utilitzat pel compositor com a element temàtic en la melodia, com a base ritmicoharmònica en l’acompanyament i com a recurs d’ornamentació arpegiat Els temes melòdics basats en arpegis, generalment dels acords de tònica i dominant, tenen un caràcter marcat i una gran claredat tonal És freqüent trobar-los integrats en els primers temes dels moviments basats en la forma sonata ex 1 Exemple 1 / WA Mozart Petita serenata nocturna , K 525, I allegro © Fototecacat/ Jesús Alises L’arpegi, en funció d’ acompanyament ,…

Pren el seu nom de Domenico Alberti 1710-1740, que en va generalitzar l’ús De vegades s’aplica, de manera incorrecta, a altres fórmules similars d’acompanyament WA Mozart Sonata per a piano en do M , KV 545, I © Fototecacat/ Jesús Alises

A l’indicador mètric, es representa amb la fracció 1/16 La pausa de semicorxera s’indica amb el signe ww Als compassos simples de denominador 4 constitueix la divisió del temps en quatre parts iguals, la qual cosa dona lloc a una sèrie de fórmules rítmiques molt freqüents Als compassos compostos de denominador 8, cada temps és format per sis figures

També anomenat repercussa i nota de recitació perquè aquesta és la seva funció en les fórmules salmòdiques, és el 5è grau dels modes autèntics a excepció del segon mode, que era el 6è grau i el 3r o 4t en els modes plagals vegeu exemple 3 de mode En certa manera, la seva funció és comparable però en cap cas identificable totalment a la de la dominant en la tonalitat moderna

A l’Edat Mitjana, accentus indicava un interval melòdic accent melòdic i concentus l’uníson No fou fins al segle XVI, sobretot per la influència del tractat Ornithoparchus Musicae activae micrologus 1517, que accentus passà a designar les peces de la litúrgia romana en què el celebrant i els ministres usen fórmules simples -com la recitació de les oracions, epístola, evangeli, etc-, en contraposició a concentus , que passà a indicar les peces més desenvolupades de la litúrgia -com antífones, responsoris, etc- reservades als cantors i al cor

Formà part de la litúrgia gallicana de l’església merovíngia i desaparegué al segle VIII quan el cant gregorià s’imposà durant els regnats de Pipí el Breu i de Carlemany La litúrgia gallicana i el seu cant presenten força elements diferents dels usos romans Així, davant de la sobrietat del ritual romà, s’ha destacat com a element molt característic de la litúrgia gallicana una forta inclinació a la fastuositat, com també la riquesa de les fórmules i un gran desenvolupament del ritual Alguns dels seus elements pervisqueren en la litúrgia romanofranca i en certes fórmules…

Els termes tono , tonada i sonada foren utilitzats indistintament en contraposició al de villancico Inicialment es tractava generalment d’una cançó per a una sola veu, però al llarg dels segles XVII i XVIII esdevingueren populars els tonos i tonadas per a dues o més veus Durant la primera meitat del segle XVII, afegint un adjectiu a la paraula tono es crearen diverses fórmules per a caracteritzar una cançó tono nuevo oposat a tono viejo per a assenyalar la popularitat d’una cançó, tono humano davant tono divino per a distingir el seu caràcter secular o sacre, tono a lo divino…

Amb la introducció de tres lectures en les misses dominicals, el tractus ha perdut la seva funció, bé que es pot retrobar en el salm que es canta després de la segona lectura els diumenges de quaresma És format per dos o més versets de salm Totes les melodies de tractus del repertori gregorià es basen en dues fórmules de salmòdia, una en el segon mode i l’altra en el vuitè, enriquides amb elaborats melismes Inicialment eren cantats per un solista, però amb el temps es va adoptar la interpretació antifonal Si bé s’havia suposat que les melodies per als tractus eren unes de les més…