Resultats de la cerca
Es mostren 65 resultats
Francesco Borromini
© Corel Professional Photos
Arquitectura
Disseny i arts gràfiques
Sobrenom de l’arquitecte italià Francesco Castelli d’ençà que treballava a Roma de dissenyador amb el seu mestre Carlo Maderno.
A la mort d’aquest, estigué a les ordres de Gian Lorenzo Bernini, amb qui rompé el 1632 per discrepàncies sobre la concepció de l’arquitectura La seva obra, no gaire abundosa, s’oposava a la concepció renaixentista de l’arquitectura —masses proporcionades però passives— i a la barroca —eminentment escultòrica— per a atènyer una concepció orgànica i moguda, segons la qual tots els elements estructurals, i no solament els petris, actuaven i assolien la complexitat d’una immensa membrana articulada L’ellipse, els murs còncaus o convexos, les inesperades i originals fonts de llum, la…
Novecento
Art
Corrent artístic italià, fundat a Milà el 1922 com a conseqüència d’un nou tombant de l’art aparegut a Itàlia a la fi de la Primera Guerra Mundial i animat des de la revista Valori Plastici, que preconitzava un retorn a la línia autòctona de Giotto o Masaccio.
Malgrat el parallelisme amb el Noucentisme català, iniciat més d’una dècada abans, no es coneix cap influència directa d’aquest corrent sobre l’italià Batejat per Anselmo Bucci 1887-1955, fou acceptat aviat per diversos artistes, com Achille Funi, Ubaldo Oppi, Mario Sironi i l’exfuturista Carlo Carrà La primera exposició del nou grup tingué lloc a Milà, el 1923 Hom hi pot relacionar més o menys pintors com ara Giorgio Morandi, Felice Casorati, Massino Campigli i Filippo De Pisis, que representen una opció no avantguardista de l’art en relació amb la tendència europea que hom ha anomenat…
Tomeu Penya
© Fototeca.cat
Música
Nom pel qual és conegut el cantautor Bartomeu Nicolau Morlà.
De molt jove viatjà per Europa formant part de grups que actuaven en locals d’Alemanya, Suècia i Dinamarca Posseïdor d’una veu greu molt característica i d’una imatge escènica franca i desimbolta, després de publicar un primer disc poc difós, Canta a la vila 1980, aconseguí la popularitat a Mallorca amb el disc Càrritx i roses 1983, en el qual ja es manifesten els seus trets bàsics un lirisme planer, una gran habilitat de melodista —inspirat sovint pel folklore illenc— i un humor poc depurat però directe i efectiu Després d’ Illamor 1985, aconseguí l’èxit al Principat amb Mallorquins i…
,
Sindicatura de Comptes
Economia
Organisme fiscalitzador dels comptes i de la gestió econòmica del sector públic de Catalunya.
Té els precedents al segle XIII, quan la Generalitat instituí l’' oïdor de comptes ' amb l’objectiu de controlar la gestió dels cabals públics i el mestre racional , funcionari reial encarregats de la fiscalització de les finances del rei Actua sobre les administracions de la Generalitat de Catalunya i local de Catalunya, i les entitats que en són dependents, participades o finançades majoritàriament, directament o indirecta Té competència també sobre la comptabilitat dels processos electorals circumscrits a Catalunya Creada per la Llei 6/1984, de 5 de març, és un òrgan previst a l' Estatut d…
Tallaferro
Història
Nom amb què eren coneguts dos bandolers, germans, vinculats a la facció dels nyerros, que actuaven per les rodalies de Vilafranca del Penedès els anys 1614-16.
Morts en una batuda 1616, llur banda actuà encara uns quants anys
Bernat Oller
Historiografia catalana
Historiador, teòleg i general de l’orde carmelità.
Vida i obra Professà al convent de Manresa abans del 1360 Estudià a l’Estudi General de París i l’any 1362 fou nomenat lector d’aquesta mateixa institució, on explicà el llibre de les Sentències de Pere Llombard Fou promogut mestre en teologia per concessió especial del papa Urbà V a petició del prior general de l’orde, el mallorquí Joan Ballester El 1366 ensenyà al palau papal d’Avinyó Tingué càrrecs importants dins l’orde com a soci del prior general 1362 i definidor del capítol general 1372 Tres vegades ocupà el càrrec de Provincial de la província catalana 1366, 1369 i 1372 i fou elegit…
club
Entitats culturals i cíviques
Societat o associació de persones amb interessos, afeccions o ideologia comuns.
Hom parla, per exemple, de club artístic o de club literari Hom entén també per club un club polític , els membres del qual s’associen amb vista a uns objectius politicosocials determinats Generalment, els socis cotitzen per poder-ne ésser membres sovint l’admissió hi és restringida Els clubs començaren de tenir molta vigència a Anglaterra, on al s XV hom troba el primer de conegut Malgrat, però, llur existència durant els s XVI i XVII, no tingueren importància fins al s XVIII Eren societats exclusivament masculines els clubs femenins no es desenvoluparen fins al s XIX, i es destacaren els…
martinet
© Fototeca.cat
Tecnologia
Instrument per a forjar i batre metalls, que consisteix essencialment en una peça grossa mòbil que hom deixa caure sobre el metall col·locat en una enclusa.
Aquesta peça va subjectada a l’extrem d’una palanca o mànec amb un punt de suport al mig i accionada per l’altre extrem mitjançant una excèntrica o un element mecànic anàleg, de manera que la massa puja i baixa i produeix els cops sobre l’enclusa Els martinets són de cop repetit i hom els fa servir per a forja lliure o sense estampa, i en general per a peces petites El martinet, anomenat també mall , era emprat en l’antiga farga catalana per a fer compacte el masser, netejar-lo d’escòries i forjar-lo Essencialment, era constituït per una grossa peça de ferro d’uns 500 kg que constituïa la…
escola de Catí
Música
Grup de músics, originaris de la vila de Catí (Alt Maestrat) i dels pobles del voltant, que al s XVIII actuaven a les catedrals i a les parròquies del País Valencià.
Aquest grup era fruit de l’escola de cant pla de Catí, un dels mestres més distingits de la qual fou Miquel Sales 1742 L’escola proveí de músics moltes esglésies, i també de llibres de cant que revelen l’alta habilitat gràfica dels escriptors Des del punt de vista estrictament musical, però, els himnaris procedents de Catí desvirtuaven el gregorià primitiu a partir d’una concepció errònia de la prosòdia llatina, i canviaven els neumes d’unes síllabes a les altres a fi de donar més quantitat de notes a les accentuades
diplomàcia
Història
Política
Dret
Organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat.
Existeix des de l’aparició dels primers sobirans, però no adquirí un caràcter d’organització fixa, amb ambaixadors permanents, fins a la fi de l’edat mitjana Al segle XI l’Església enviava legats a les corts cristianes per tal d’evitar la intromissió del poder reial en els afers eclesiàstics D’altra banda, al segle XII ja hi havia un sistema d’enviats entre Venècia, Gènova i Pisa, i al segle XV aparegué a Catalunya-Aragó i als estats italians la diplomàcia organitzada d’acord amb les exigències dels estats moderns, sistema que s’estengué amb l’aparició d’aquesta diplomàcia a Europa La…