Resultats de la cerca

Considerat un dels pioners del periodisme d’investigació a Catalunya, començà la seva trajectòria periodística a El Pla de Bages de Manresa 1924 A divuit anys es traslladà a viure a Barcelona, on entrà en contacte amb el món periodístic i intellectual de la ciutat, sobretot a l’Ateneu Barcelonès, on conegué el seu inseparable amic i mestre Josep M de Sagarra Director del setmanari d’actualitat Imatges 1930 i del setmanari satíric El Be Negre 1931-36, collaborà, entre altres publicacions, a L’Esport Català , La Noche , La Nau dels Esports , Mirador , Papitu , L’Opinió , La Ciutat , La Rambla i…

Cursà dret a Barcelona i Saragossa A Tres viatges amb calma per l’illa de la calma 1952 i altres cròniques ha practicat un humorisme desenfadat i anecdòtic Redactor de “Baleares”, hi exercí sota el pseudònim Gafim la crítica d’art, closa dins un figurativisme antiavantguardista

Esdevingué popular com a enviat especial a la guerra anglobòer Les seves millors cròniques foren les publicades al diari de Milà “Corriere della Sera” A partir del 1932 dirigí “Il Mattino” de Nàpols Un dels seus darrers serveis fou a la península Ibèrica durant la guerra civil de 1936-39

De jove dirigí el periòdic liberal “La Lucha” de Girona El 1907 fou nomenat redactor en cap de “La Publicidad” Passà a “El Liberal” de Barcelona, i tornà a “La Publicidad” 1916 com a director, diari al qual donà un gran impuls Es destacà per les campanyes a favor de la Solidaritat Catalana i dels aliats, cròniques que reuní a Voces de guerra 1916 Fou un dels mentors de la revista “Ibèria”, crític d’art i director de “Vell i Nou” i secretari de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat Publicà la monografia Josep Clarà i fou condecorat pel mariscal Joffre

Canvià diverses vegades de format Concedia força importància a l’art —Manuel Sarmiento hi era atent a les novetats—, a la cultura i l’esport, a part les cròniques d’actualitat Hi escrivien Carlos Ossorio y Gallardo, el Dr Centeno, Pompeu Gener, Julio Camba, etc Fou un diari àgil però d’aire espanyolista Des del 1911 inclogué pàgines de fotogravat Baixà de to vers el 1916 i fou clausurat pel setembre del 1919 Pel gener del 1921 tornà a sortir trencant tots els seus lligams amb l’etapa anterior Hi collaboraren aleshores Joaquim Ciervo, García Sánchiz, Felip Dalmases i Gil, Rafael…

El 1868 fundà a València El Cosmopolita , que li valgué persecucions Fou després redactor del Diario Mercantil i de Las Provincias , on destacà per les seves cròniques directes de la tercera guerra Carlina A Madrid collaborà en La Correspondencia de España amb l’aportació econòmica del seu propietari i la de Joan Guix, fundà La Correspondencia de Valencia 1865 Creà també El Noticiero Sevillano , El Noticiero Universal de Barcelona 1888 i l’agència de notícies Mencheta Introduí el reporterisme en el periodisme espanyol Diputat i senador, escriví De Madrid a Panamá 1886 i, contra…

Enginyer titulat, es dedicà al periodisme S’inicià amb un llibre de relats, La polvareda y otros cuentos 1959, al qual seguiren les novelles La voz dolorida 1961 i Los albañiles 1963, l’obra més aconseguida que obtingué el premi Biblioteca Breve en què l’autor revela la intimitat cruel d’un món proletari portat a l’extrem Altres novelles seves són Pueblo rechazado 1969, El juicio 1972, Redil de ovejas 1973, A fuerza de palabras 1977, Los periodistas 1978,  El evangelio de Lucas Gavilán 1979, Asesinato 1985 i La vida que se va 1999 Són també destacables les seves cròniques i…

Fou una de les primeres dones que es professionalitzà en el periodisme d’informació S’inicià el 1930 a la revista Imatges , i més tard s’incorporà als diaris L’opinió , L’instant , La Rambla i Última Hora Autora d’intervius i reportatges breus, directes i agosarats, la seva tècnica representà una innovació en el periodisme de l’època i presagià algunes fórmules desplegades posteriorment per la ràdio i la televisió Com a enviada especial, informà sobre esdeveniments rellevants, com ara el judici a Companys pels fets d’octubre, el judici a París de Josep Dencàs i les vagues revolucionàries…

Professor d’història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es doctorà, des del 1991 És autor de mig centenar de llibres sobre periodisme català, catalanisme polític i història cultural, entre els quals destaquen Valentí Almirall 1990, 12 periodistes dels anys trenta 1992, Història contemporània de Catalunya 2000, Veus de l’exili 20 testimonis de la diàspora catalana 2007,  Entrevista a la guerra De Lluís Companys a Pau Casals 2007, Lluís Companys De la revolució social al nacionalisme 2015, Periodistes indòmits Guerra i exili 2016 i Resistència La premsa en català, censura…

Després de graduar-se per la Universitat de Lancaster 1968, treballà en diaris de circulació local fins el 1972, any que, incorporat a The Times , fou enviat com a corresponsal a Belfast, i posteriorment a altres zones en conflicte A partir del 1989 treballà per a  The Independent Des del 1975 residí alternativament a Beirut i a Dublín, on el 1983 obtingué el doctorat en ciències polítiques pel Trinity College A l’inici de la dècada de 2000 adquirí la nacionalitat irlandesa Les seves cròniques com a corresponsal de guerra obtingueren un gran ressò a més del conflicte nord-irlandès informà,…