Resultats de la cerca

És utilitzat també en edicions de textos antics per a separar paraules i partícules que apareixen aglutinades en els manuscrits

El subjuntiu deliberatiu és aquell que apareix en un context tot implicant una actitud deliberativa

Apareix conservat en diverses llengües indoeuropees antigues en indoirànic, tokhari, grec i, en part, en el bàltic i en l’eslau En altres llengües ha estat assimilat al subjuntiu com és el cas del llatí, on el subjuntiu té un valor desideratiu o potencial Ofereix dos morfemes característics pel tipus atemàtic i pel temàtic

L’adjectiu qualificatiu clara , a la frase vàrem beure l’aigua clara d’aquell riu , és una forma d’epítet, perquè no funciona com a especificador respecte al substantiu aigua , el qual, en canvi, és especificat pel sintagma preposicional d’aquell riu La mateixa unitat qualificativa, en una expressió com l’aigua clara deixa veure la terra al fons l’aigua tèrbola no , té una funció especificativa i, per tant, no és epítet respecte a aigua

En No em vol escoltar i doncs no insisteixo, la segona proposició és la consecutiva Però molts gramàtics parlen en aquest cas de proposició illativa i reserven el terme de consecutiva per a les construccions que contenen un element adverbial de manera, però bàsicament intensiu o quantificador van carregar tant, que es va trencar el cable i que pot restar implícit, mentre que la conjunció que apareix sempre estava nerviós que li tremolaven les mans Construïda amb el subjuntiu, una consecutiva d’aquest tipus s’aproxima molt a una proposició final sempre parla de manera que…

Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents Alguns lingüistes…

La formació històrica d’aquest temps per aglutinació de l’infinitiu amb les formes contractes de l’imperfet d’indicatiu cantar+havia, cantar hia, cantaria , semblantment a la formació del futur, conferí al temps un sentit d’obligació o d’intencionalitat de realització des del passat D’aquí el seu valor significatiu de la possibilitat, que ha justificat el seu nom de potencial o bé el de futur hipotètic o simplement condicional amb què el designen preferentment els gramàtics moderns, atesa la seva subordinació explícita o implícita a un passat En tot cas, no pot considerar-se com un mode…

El nom que el designa es presta força a confusió Els grecs el designaren amb l’adjectiu aitiotikē , que vol dir causatiu Els llatins, veient en la paraula causa un sentit afectiu i un sentit jurídic, traduïren el mot grec per causatiuus i molt més comunament per accusatiuus Així, els gramàtics illustraven la noció amb els exemples accuso hominem , o pel causatiuus , facio hominem El terme actual acusatiu , doncs, és de tradició romana i fruit de confusió Per als grecs, l’acusatiu era el cas que expressava la relació de causa-efecte Una definició més vaga però del mateix sentit és la d’…

D’origen llenguadocià, consta com a notari, director de l’escola catedral i canonge de Barcelona 1109-17 signava “doctor”, “mestre” i “gramàtic”, títols que indiquen prou la consideració en què era tingut Després apareix, des del 1121, a Girona exercint les mateixes funcions docents i canòniques que abans havia dut a terme a Barcelona Acompanyà, sembla, el bisbe de Barcelona, Ramon Guillem, a la cort francesa el 1109 i a Eivissa i a Mallorca, per la conquesta, en 1114-15, on morí el bisbe El 1116 anà per mar amb el comte Ramon Berenguer III a Pisa i Gènova temorós d’una emboscada de l’…