Resultats de la cerca
Es mostren 50 resultats
Amedeo Modigliani
© Corel Professional Photos
Pintura
Escultura
Pintor i escultor italià, d’origen sefardita per part de mare.
Estudià a les escoles de belles arts de Liorna, Florència i Venècia El 1906 es traslladà a París, on rebé les influències de PCézanne, Hde Toulouse-Lautrec i PPicasso i visqué a Montparnasse una vida bohèmia de fam i misèria, compartida amb els seus amics ChSutine, JPascin, MKisling i Jeanne Hébuterne —la seva companya—, i morí tuberculós La seva obra, d’una temàtica molt limitada —nus i caps de dona, retrats dels seus amics—, revela una evolució molt lenta mitjançant un traç lineal subratllà les formes, pintades amb parquedat de tons ocres, ataronjats, blaus, blancs i negres, i…
Juan del Encina
© Fototeca.cat
Literatura
Música
Teatre
Poeta, músic i dramaturg.
Estudià a Salamanca, on possiblement rebé el mestratge de Nebrija, i estigué al servei del duc d’Alba A Roma fou cantor dels papes Alexandre VI, Juli II i Lleó X, del favor dels quals gaudí, i el 1519 fou ordenat sacerdot i peregrinà a Jerusalem La seva obra poètica Cancionero , 1496 aplega composicions de joventut, de to popular, remarcables per llur gràcia i musicalitat Les encapçala un Arte de la poesía castellana , que, basat en la poètica dels trobadors, conté alguns indicis de la preceptiva renaixentista Més important és la seva obra dramàtica, on es palesen els vessants medieval i…
Pèire Vidal
Literatura
Trobador provençal.
Protegit del comte Ramon V de Tolosa, ho fou més tard de Barral dels Baus i també d’Alfons I de Catalunya-Aragó Mort aquest, s’adreçà a la cort dels Montferrat i viatjà per Palestina, Itàlia, l’Europa central i Malta Conseller dels grans personatges del seu temps, posseeix una personalitat poètica inconfusible i original, plena d’enginy i d’agudesa Hàbil en la caricatura i en la paròdia, adopta una actitud de fanfarroneria i presumpció, que exagera, però, fins un punt que hom la considera una burla d’ell mateix Vidal presumeix sempre d’ésser el millor de tots els cavallers Cent cavaliers ai…
Bernhard Häring
Cristianisme
Teòleg moralista alemany.
Membre de la congregació dels redemptoristes, fou ordenat de capellà el 1937 Participà com a soldat sanitari al front de Rússia durant la Segona Guerra Mundial Després de la guerra es doctorà en teologia a la Universitat de Tübingen i, a partir del 1949, es dedicà a l’estudi i a la docència universitària en el camp de la moral Subratllà la perspectiva bíblica de la moral sobre la idea de la imitació de Crist La seva obra central, Das Gesetz Christi ‘La llei de Crist’, 1954, fou ampliada i refosa en les seves últimes edicions amb el títol Llibertat i fidelitat en Crist També…
praxi social
Filosofia
Categoria central del marxisme, que subratlla la primacia de la pràctica i de la realitat socials com a fonament de tota possible teorització.
No significa, tanmateix, una contradicció entre teoria i pràctica, per tal com no és entesa sinó com la unió d’ambdues Definit a vegades també com a filosofia de la praxi, entre els pensadors que més explícitament han desenvolupat el concepte cal esmentar AGramsci, GLukács i JPSartre
neopragmatisme
Filosofia
Moviment filosòfic contemporani que manté els pressupòsits bàsics del pragmatisme americà de J.Dewey i W.James.
Pel neopragmatisme, la visió més àmplia possible no coincideix mai amb una mirada panoràmica, neutral, objectiva, absoluta Es tracta d’anar més enllà de l’oposició universalisme-relativisme L’activitat filosòfica s’ha d’entendre com una espècie de descripció i de narració entre les altres, més o menys diferent de les altres, però no superior S'ha acusat el neopragmatisme d’ésser relativista, ja que rebutja la racionalitat i la universalitat de la modernitat Convé inspirar-se en els filòsofs que han contribuït a la desconstrucció dels privilegis de la paraula filosòfica o a la promoció d’una…
Johann Baptist Metz
Cristianisme
Teòleg catòlic alemany.
Mobilitzat a la fi de la Segona Guerra Mundial, fou deixeble de Karl Rahner , en el Lexikon für Theologie und Kirche ‘Diccionari enciclopèdic de teologia i eclesiologia’, 1957-68 del qual collaborà Es doctorà en filosofia el 1952 a la Universitat d’Innsbruck Ordenat sacerdot el 1954, el 1961 es doctorà en teologia Professor a la Universitat de Münster fins a la jubilació 1993, fou consultor del secretariat papal per als no-creients 1968-73 Impulsà el diàleg entre catòlics i marxistes i fou un dels principals impulsors a Alemanya de l’esperit de renovació del concili II del Vaticà ,…
taoisme
Taoisme
Un dels tres grans corrents del pensament xinès tradicional, en el qual cal distingir d’una banda una doctrina misticofilosòfica (taoisme sapiencial de l’època Zhou) i de l’altra unes pràctiques supersticioses (taoisme religiós posterior).
A part el dubtós Yangzhu , els dos clàssics del taoisme són el Laozi o Lao-Tse i Zhuangzi Laozi, en la seva obra homònima, més coneguda per Daodejing o Tao-teking substitueix l’antiga deïtat xinesa Shangdi pel tao, misteriós principi de l’Univers, diferent del món però immanent en ell per la seva virtut De Tao ho produeix tot, ho regeix tot, ho vivifica tot la seva absència és la mort La seva acció, però, es realitza sense activitat, i el no-fer és la llei de la natura Per això el savi que està en acord amb el tao, sense fer res, tot ho perfà el bon governant, sense forçar, harmonitza l’…
cultura i personalitat
Antropologia
Corrent de pensament antropològic desenvolupat als EUA els anys 1930-40.
Hom troba els seus precedents en les recerques de F Boas, C Wissler, AL Kroeber, RH Lowie i el lingüista E Sapir, per als quals la cultura constitueix el fonament tant de les estructures socials com del comportament humà individual, adquirit a partir d’un procés previ de socialització aculturació Margaret Mead, Ralph Linton i Ruth Benedict, representants conspicus del corrent de cultura i personalitat, recolliren i desenvoluparen aquestes idees En general, hom pot afirmar que aquests antropòlegs comparteixen com a premissa bàsica la creença que qualsevol cultura comporta un tipus de…
Pompeu Gener i Babot
© Fototeca.cat
Literatura
Polígraf.
Fill d’un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica —sembla que es doctorà en ciències naturals 1875—, cosmopolita —viatjà sovint per diversos països d’Europa, una vegada amb Apelles Mestres 1874— i progressista —es vinculà al republicanisme federal durant la revolució del 1868 i participà, encara el 1880, en el Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall— Residí llargues temporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable 1880, amb pròleg d’Émile Littré Fou també a París on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns —molt sovint a través d…