Resultats de la cerca

Fou professor de la Schola Cantorum de París i dirigí 1896-1905 la Revue de Chant Grégorien i, des del 1909, la Tribune de Saint-Gervais Autor de Le drame liturgique 1906, L’art grégorien 1911, La vie musicale de l’Église 1929 i Le chant gallican 1939 Presidí la Société Française de Musicologie 1934-36

El 1915 creà la revista L’Élan , on exposà els principis sobre allò que ell anomenà el purisme en pintura El 1918 publicà, juntament amb Le Corbusier, Après le cubisme , manifest purista, les idees del qual desenvoluparen ambdós posteriorment en la revista L’Esprit Nouveau 1921-25 Installat a Nova York 1938, establí amb gran èxit l’Ozenfant School of Fine Arts Cal esmentar la seva àmplia composició Vida 1931-38, Musée Nationale d’Art Moderne, París Com a teòric, cal esmentar-ne, sobretot, Art 1927

Establert a París durant la Revolució, es destacà aviat en el club dels jacobins fou diputat a l’assemblea nacional de Savoia 1792 General en cap de l’exèrcit dels Alps que ocupà Lió 1793, fou nomenat posteriorment comandant en cap de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, càrrec que gairebé no exercí per malaltia fou substituït per Dugommier A la mort de Dagobert, dirigí la divisió de la Cerdanya, que destruí les armeries de Ripoll i incendià Camprodon Escriví, entre altres obres, unes Mémoires politiques et militaires 1797, on tracta de la Guerra Gran

De família noble, s’installà a París, on menà una vida de dandi a la manera de Byron Exaltat defensor de l’ultramuntanisme i mogut per la seva actitud intransigent, es féu nomenar Connétable de lettres i atacà tant els vells com els innovadors Atret pel misteri, la seva obra reflecteix una imaginació ombriva, barreja de sensualisme i de misticisme, i una constant evocació d’un passat millor En Les diaboliques 1874, el sobrenatural arriba a dominar els trets psicològics dels personatges En aquesta mateixa línia havia escrit també L’ensorcelée 1854, Le chevalier Des Touches 1864, Un prêtre…

Era dirigida per Amédée Reynès i hi collaboraren Théodore de Banville, Paul Bourget, François Copée, José-Maria de Hérédia, Pierre Loti, Frederic Mistral, Jean Richepin i Sully-Prudhomme

Llicenciat en lletres i diplomat a l’École du Louvre, a París fou deixeble d’Amédée Ozenfant A Barcelona 1927 collaborà en la decoració de l’exposició del 1929 Fou corresponsal a París 1930 de Mirador i L’Instant Capità republicà, el 1939 s’exilià a Veneçuela, on fou professor de belles arts i escenògraf Recorregué Amèrica, i s’installà a París el 1955 Exposà sol des del 1928 a Barcelona, París, Caracas, Santiago de Xile i Buenos Aires Té obres en museus de Barcelona, Caracas i Olot Collaborà en periòdics americans i francesos Publicà Mallorca —amb el seu oncle— 1927 i llibres sobre…

Jacob van Loo Sluis, Zelanda 1614 — París 1670 fou retratista de l’aristocràcia parisenca Abraham-Louis van Loo Amsterdam 1656 — Niça 1712, fill de Jacob, fou pintor decorador Jean-Baptiste van Loo Ais de Provença 1687 — 1745, fill de l’anterior, fou retratista i pintor d’història treballà a París Retrat eqüestre de Lluís XV i a Londres Retrat de H Walpole Charles-André van Loo , anomenat Carle van Loo Niça 1705 — París 1765, germà de l’anterior, treballà a Roma Glorificació de sant Isidor , per a l’església de Sant'Isidoro i a Torí, on fou pintor del rei de Sardenya, que li encarregà la…

Amb La cantatrice chauve 1950 inaugurà el que hom sol anomenar, d’aleshores ençà, teatre de l’absurd, precisat a La leçon 1951, Les chaises 1952, Victimes du devoir 1953, Amédée ou comment s’en débarrasser 1954 i Le nouveau locataire 1957 El poc èxit que obtingueren aquestes obres fou compensat pel que assoliren, posteriorment, Rhinocéros 1959, Le roi se meurt 1962 i La soif et la faim 1965 En les primeres, de joc poètic, gratuït, i que fomentaven l’element dramàtic sobre una manca d’associació d’idees i d’argument inidentificable per un públic desprevingut, en succeïren unes…

Vida i obra Era fill de Pere Marc , de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia Participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calvi i Bonifazio 1420 Més tard participà en l’expedició de Gerba, al nord d’Àfrica 1424 Alfons el Magnànim recompensà aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis El 1425 era falconer del rei al Regne de València En ser investit del ducat de Gandia el rei Joan de Navarra 1433, aquest retallà les prerrogatives que li…

L’obra Aspectes generals, gènesi, estil i versions És la menys extensa i la més tardana de les quatre grans cròniques catalanes i sembla ésser una supervivència del gènere de cròniques populars a què pertany Tot hi és més premeditat i menys espontani, l’empenta vital hi és més poc poderosa, i àdhuc el llenguatge no hi és tan ric ni tan mestrívol el seu domini En valorar-ne la informació cal tenir present la intenció que en guià la redacció Pere el Cerimoniós demostrà un gran interès per la història i fou promotor de diverses obres històriques, a més de la seva crònica pròpia el rei…