Resultats de la cerca

Una presa de vista o enregistrament cinematogràfic consisteix en un seguit de fotografies de l’objecte en moviment, que, en ésser projectades amb la mateixa cadència que han estat obtingudes, donen una aparença de moviment Un motor elèctric de precisió la regularitat del qual és sovint controlada per un quars fa avançar la pellícula per davant de la finestra de presa o d’exposició un mecanisme d’intermitència deté cada fotograma un breu temps a la finestra per tal de permetre’n l’exposició a la llum emesa o reflectida per l’objecte filmat un obturador , consistent, generalment, en un…

Està destinada a la producció de pellícules, sèries i vídeos

Al començament del s XX els productors venien les pellícules per metres directament als exhibidors ambulants, però amb l’aparició dels locals cinematogràfics i la producció de llargmetratges la indústria es diversificà fins a formar el circuit producció-distribució-exhibició els productors cedeixen temporalment els drets sobre unes pellícules als distribuïdors els exhibidors és a dir, els locals de cinema en lloguen una còpia als distribuïdors La producció és molt lligada a diverses indústries auxiliars Fins el 1914 el cinema es desenvolupà a França, els EUA i la Gran Bretanya, on es…

En general, els crítics cinematogràfics han estat molt sovint també teòrics A part Riccioto Canudo, el contradictori avantguardista que encunyà la denominació setè art , hom considera fundador de la crítica cinematogràfica el francès Louis Delluc León Moussinac fundà la primera secció de cinema en una gran revista literària francesa “Mercure de France”, 1921-37, Juan Piqueras, de Requena, esdevingué a Madrid i a París el pioner de la crítica espanyola, mentre Josep Palau, des de “Mirador”, orientava el públic català A Itàlia, Luigi Chiarini fundà la revista “Bianco e Nero” 1937, i a la…

Els seus gags són les frases amb doble sentit, les situacions finament ridícules i els embolics elegants, que fan somriure un públic burgès, moralista i de certa cultura, sense ferir el seu bon gust i educació Aquest gènere, insinuat a la darreria del cinema mut amb alguns films de Cecil B de Mille, s’afirmà i obtingué un gran apogeu quan arribà el cinema sonor Alguns dels seus mestres han estat Howard Hawks, Ernst Lubitsch, Leo Mc Carey, Preston Sturges, Frank Capra, George Cukor, Vincente Minnelli, Stanley Donen, Billy Wilder, Blake Edwards, i més modernament Peter Bogdanovich, Mel Brooks,…

Es graduà com a arquitecta a la Universitat de Trebisonda, i exercí molts anys aquesta professió, així com la de periodista i crítica cinematogràfica Després de rodar diversos curts, el 1994 estrenà el llargmetratge İz ‘La pista’, al qual seguiren Güneşe Yolculuk ‘Viatge al Sol’, 1999, premiat al Festival de Berlín, Bulutları beklerken ‘Esperant els núvols’, 2003,  Pandora’nın kutusu ‘La capsa de Pandora’, 2008, que rebé la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià, Araf 2012 i Tereddüt 'Clarobscur', 2016

Intervingué en films com High Noon 1952, Mogambo 1953, Dial M for Murder 1954, Rear Window 1955, The Swan 1956, etc L’any 1955 obtingué l’Oscar d’interpretació per The Country Girl Casada amb Rainier III de Mònaco el 1956 Gràcia Patrícia de Mònaco, abandonà la carrera cinematogràfica

Arran de l’èxit que assoliren els seus programes històrics a la televisió italiana, el 1968 accedí a la realització cinematogràfica amb el film Galileo , que obtingué un considerable ressò A l’èxit posterior d’ Il portiere di notte 1974 succeïren Al di là del bene e del male 1977 —entorn de Nietzsche—, La pelle 1981 —basat en la novella homònima de Curzio Malaparte—, Interno berlinese 1985 i Francesco 1988, biografia de sant Francesc d’Assís que el 2014 tornà a rodar en un telefilm de més de 3 hores de durada Posteriorment dirigí el drama psicològic  Dove siete Io sono qui 1993 i Ripley’s…

El 1966 feu el seu debut en el cinema amb Marat-Sade de Peter Brook, sobre l’obra de Peter Weiss, que ja havia interpretat als teatres de Londres i Nova York Aconseguí l’Oscar a la millor interpretació femenina en dues ocasions per Women in Love, de K Russell, el 1970, i per A Touch of Class, de M Frank, el 1973, film pel qual també rebé un Globus d’Or Intervingué també en  Sunday Bloody Sunday 1971, premi BAFTA a la millor actriu 1972, de J Schlesinger  The Romantic English-woman 1975, de J Losey  Turtle Diary 1985, de J Irvin  The Rainbow 1989, de K Russell, etc El 1992…

Entrà en el cinema de manera casual per mitjà del director Frank Borzage, que la conegué a Dublín i li donà un paper a Song O'My Heart 1930 Un cop a Hollywood, a més de desenvolupar una llarga carrera cinematogràfica, al costat dels germans Marx — A Day at the Races 1937, de SWood— o sota la direcció de Tod Browning a The Devil-Doll 1936, també treballà al teatre i a la ràdio Però fou coneguda sobretot per haver interpretat en sis pellícules el paper de Jane, la companya de Tarzan, al costat de Johnny Weissmuller Casada amb el director John Farrow, un dels seus set fills és l’actriu Mia…