Resultats de la cerca

Estudià les amputacions del cec i el tractament quirúrgic de les ptosis renals Fou l’introductor d’una tècnica clàssica operació de Bassini de tractament de les hèrnies inguinals

Estudià a Milà, i debutà com a director el 1870, a Brescia El 1893 dirigí l’estrena de Falstaff , de Verdi, a Milà Féu tournées per Europa i l’Amèrica del Sud En 1890-91 dirigí òperes al Liceu, de Barcelona, i el 1903 hi presentà la seva òpera Lorenza , que havia estrenat a Nàpols el 1901

Llicenciat en lletres el 1956 a la universitat de Torí, durant els anys d’estudiant formà part del grup de poetes d’avantguarda anomenats I Novissimi Ajudant de càtedra el 1957, el 1963 obtingué l’habilitació i el 1965 la càtedra de literatura italiana moderna i contemporanea a la mateixa universitat Des del 1974 fou catedràtic a la universitat de Gènova, on exercí la docència fins a la jubilació 2000 Com a creador literari, la seva obra estigué profundament marcada pel Gruppo 63 1963-69, del qual fou actiu membre i cofundador Aquest moviment, autoqualificat de ‘neoavantguardista’,…

Capdavanter de l’anomenada microhistòria, que tracta de conciliar etnologia i història, fou professor d’història moderna i contemporània de la Universitat de Gènova i membre de la direcció de la revista Quaderni Storici Estudiós de la història cultural i del territori, encetà una recerca històrica renovadora, sobretot a partir del 1976, en què a Itàlia s’intensificaren les discussions sobre la construcció de la investigació, els criteris de prova i els mètodes estilístics Publicà diversos articles i llibres, entre els quals destaquen Introduzione alla storia moderna della Repubblica di…

Estudià a les universitats de Nàpols, Florència i Roma i es doctorà el 1948 per la Universitat de Gènova Professor a les universitats de Puerto Rico i Columbia, fou catedràtic a les universitats de Bari, Nàpols, Roma-La Sapienza i Roma III Publicà Gli insegnamenti di cortesia in lingua d’oc e d’oïl 1953 i les edicions crítiques del Reggimento e costumi di donna de F da Barberino 1957, del Lazarillo de Manzanares con otras cinco novelas 1974 i de Carriaggio di Nîmes 1969 Especialitzat en literatura catalana, reuní diversos treballs als Studi di filologia catalana 1963, Saggi iberici 1974 i…

Als Països Catalans fou una de les encarnacions més sòlides de l’art establert de l’època, i en són típics representants Joaquim Agrassot, Bernat Ferrandis, Ramon Tusquets, Tomàs Moragas, Josep Tapiró, Ramon Amado, Baldomer Galofre, Josep Llovera, Gabriel Puig i Roda i, en certa manera, Antoni Fabrés certes obres d’Antoni Gisbert, de Francesc Domingo, d’Antoni Muñoz i Degrain i d’Enric Serra també hi són assimilables Arrelà també amb força a la resta de la península Ibèrica, especialment en l’obra de José Jiménez Aranda i Eduardo Zamacois A França, on tingué un bon representant en Henri…

Es fundà a l’hivern del 1959 a Pàdua, inicialment amb deu membres, que el 1960 es reduïren a Alberto Biasi, Ennio Chiggio, Giovanni Antonio Costa, Edoardo Landi i Manfredo Massironi Experimentaren amb la tecnologia i amb la reducció de la imatge Entre el 1959 i el 1960, Massironi, Landi i Biasi intervingueren en diverses exposicions collectives a la Galleria Azimuth de Milà L’any 1960 obriren la seva pròpia galeria, Studio N, a Pàdua, amb una mostra que incloïa els treballs dels membres del grup Posteriorment, presentaren exposicions de Burri, Fontana, Pollock, i també…

Ha estat professor a les Universitat de Torí i Viterbo, i actualment és catedràtic d’història econòmica a la Universitat de Venècia, d’on és degà de la facultat de lletres i filosofia A la dècada dels anys seixanta, i arran de la crítica a la història social que s’havia escrit fins aleshores, fou un dels impulsors, al costat de Carlo Ginzburg, Edoardo Grendi i Franco Ramella, de l’anomenada microhistòria italiana Ha estat codirector de la revista Quaderni storici i director de la collecció “Microstorie” de l’Editorial Einaudi Ha publicat L’erità immateriale Carriera di un…

Fou especialment viva durant el s XVII, que esdevingué l’escola més important d’Itàlia després de la romana, sobretot en pintura S'hi destaquen els arquitectes DFontana, que sistematitzà urbanísticament Nàpols encarant-la a la mar, i CFanzano En pintura fou decisiu el pas de Caravaggio, el 1607, la revolucionària tècnica del qual fou assumida per GBCaracciolo i el valencià JRibera i també per pintors de natures mortes, com Battista Ruoppolo i GRecco, i pels bamboccianti L’estada d’AGentileschi reforçà la tendència cap al caravaggisme melodramàtic de MStanzione, AVaccaro i BCavallino Durant…

Estudià a Barcelona amb Mercè Capsir , amb qui debutà el 1945 al Teatre Principal de Girona interpretant el paper de Des Grieux, de  Manon , de J Massenet El 1947 actuà per primer cop al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en el paper de Paco, de La vida breve , de Falla, i el 1949 interpretà el Paulino d’ Il matrimonio segreto , de D Cimarosa Continuà la seva carrera a Itàlia, on tingué com a mestre Edoardo Fornarini, i el 1948 debutà al San Carlo de Nàpols en el paper de Jaquino de Fidelio , de Beethoven, i en el de Fenton de Falstaff , de Verdí, i l’any 1956 hi interpretà el…