Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics
Societat industrial constituïda a Madrid el 1897.
El seu domicili actual és a Barcelona Produeix ferroaliatges i gasos industrials —oxigen, nitrogen i acetilè, principalment— Té fàbriques a Galícia, sobretot per als ferroaliatges, al País Basc i a Andalusia A Berga produeix energia elèctrica, allí on tingué la primera fàbrica, dedicada a la fabricació de carbur de calci Té diverses participacions en empreses entre les quals destaquen Hidro Nitro Española 23%, Gromina Industrial 56%, Autógena Martínez 31% i Duffour et Igon 15% a França
Šibenik
Ciutat
Ciutat de Croàcia, a la costa adriàtica.
Centre cultural, és també el mercat de la costa dàlmata central i les illes adjacents Alumini i ferroaliatges Bisbat catòlic, té una sumptuosa catedral renaixentista i innombrables palaus d’estil venecià Fou residència dels reis de Croàcia segle XI i pertangué a Hongria, a Venècia i a Àustria
Union Carbide Corporation
Química
Empresa química nord-americana creada el 1917 a Nova York, resultat de la fusió de diverses empreses.
La seva activitat s’estén als sectors de química i plàstics, gasos i carburs, metalls ferroaliatges i carbó És introduïda en una trentena de països arreu del món Les seves vendes, el 1986, foren de 7 828 milions de dòlars Té el domicili social a Danbury Connecticut El 1999 fou adquirida per la corporació química nord-americana Dow Chemical
ferroaliatge
Tecnologia
Cadascun dels aliatges del ferro amb certs elements, metàl·lics o no metàl·lics, que hom empra com a matèria d’addició en la fabricació d’acers especials i en l’obtenció d’altres aliatges als quals hom vol conferir unes propietats determinades.
Alguns són emprats també com a desoxidants per llur capacitat de fixació de l’oxigen Els elements d’aliatge més comuns són el crom, el manganès, el molibdè, el silici, el titani, el vanadi i el tungstè Sovint, malgrat el nom, el ferro n'és l’element minoritari L’ús dels ferroaliatges en siderúrgia es remunta a l’any 1856 El 1850 hom havia descobert, casualment, les característiques especials de l’acer obtingut a partir d’un mineral amb una certa quantitat de tungstè El ferromanganès fou descobert el 1866, i el 1869 hom descobrí el ferrocrom Hom els pot obtenir en alt forn, en forn elèctric o…
electrometal·lúrgia
Tecnologia
Conjunt dels procediments metal·lúrgics que empren l’energia elèctrica —tant per acció tèrmica com electrolítica— per a l’extracció, elaboració, afinament i tractaments tèrmics especials dels metalls i llurs aliatges.
En siderúrgia, hom empra aquests procediments per a l’obtenció de ferroaliatges, d’acers especials o normals i per a la fabricació de fosa Els sistemes de transformació de l’energia elèctrica en tèrmica es fonamenten en la inducció la massa que hom vol escalfar actuant d’induït, en l’acció d’un arc elèctric que hom fa saltar entre uns elèctrodes o en la resistència elèctrica que presenta el material que hom tracta durant el pas d’un corrent elèctric forn Els procediments electrolítics són emprats en l'afinament de metalls en brut especialment coure i alumini o per a l’obtenció de…
metal·lúrgia
Metal·lúrgia. Forn elèctric en una foneria de Barcelona
© Fototeca.cat
Tecnologia
Branca de la ciència i de la tècnica que estudia els procediments per a l’obtenció dels metalls i llur transformació i elaboració per a una utilització racional.
Els primers metalls utilitzats per l’home foren els metalls natius, principalment el coure, l’or, l’argent i, molt rarament, el ferro d’origen meteorític La reducció de minerals de coure i, posteriorment, de minerals de coure i estany, per tal d’obtenir el bronze, fou iniciada entre els anys 4000 i 3000 aC Gairebé alhora es desenvolupà la metallúrgia del plom i dels aliatges d’or i argent Cap a l’any 2000 aC hom coneixia ja els procediments de fosa, amb el sistema dit de la cera perduda , per a la fabricació d’estàtues de bronze, com també les operacions d’embotir i d’encunyar L’edat del…
Zimbàbue

Estat
Estat de l’Àfrica meridional, limitat per Zàmbia al N, per Moçambic al NE i l’E, per la República de Sud-àfrica al S i per Botswana a l’W; la capital és Harare.
La geografia física El país és constituït per una massa de terres altes altiplans de Matabeleland al SW i Mashonaland al NE que formen part del gran altiplà de l’Àfrica central i meridional, en el qual l’erosió actuant sobre materials de diferent resistència ha creat un relleu de terrasses que davallen a la depressió del Zambezi al N i a la del Limpopo al S Els esquists i gresos paleozoics formen un espès estrat horitzontal interromput per intrusions ígnies, especialment al centre del país, on donen lloc al Great Dyke monts Inyanga, 2596 m, que forma una serralada de turons que travessa el…
Veneçuela

Estat
Estat de l’Amèrica meridional, limitat al N per la mar de les Antilles i l’oceà Atlàntic, a l’E per Guyana, al S pel Brasil i Colòmbia i a l’W per Colòmbia; la capital és Caracas.
La geografia física El relleu i la geologia Fisiogràficament hom hi pot distingir quatre grans unitats de relleu l’escut de la Guaiana, els Andes, separats de l’escut per una extensa plana els llanos , i el sistema muntanyós del Carib L’escut de la Guaiana, situat al S i a l’E del riu Orinoco, és un massís molt antic de roques cristallines precambrianes, molt metamorfosades, recobertes per un conjunt de gresos disposats horitzontalment, que donen al conjunt un aspecte de relleu tabular Els rius hi han excavat profundes valls, dominades per elevacions solitàries, restes d’antics peneplans Els…
França

Estat
Estat de l’Europa occidental que limita al N amb Bèlgica i Luxemburg, al NW amb la mar del Nord i la Mànega, a l’W amb l’Atlàntic, al S amb Espanya, Andorra i la Mediterrània, a l’E amb Suïssa i Itàlia i al NE amb Alemanya, inclou Còrsega i territoris d’ultramar; la capital és París.
La geografia física El relleu De forma semblant a un hexàgon, França té 950 km de Dunkerque a Perpinyà, uns 1100 de Brest a Menton i menys de 950 de Brest a Estrasburg, i és àmpliament abocada a la mar 2100 km de costa, és a dir, el 38% del seu perímetre Vista dels Alps Marítims, al departament de Var França és sobretot un país de planes, de baixos altiplans i de serralades mitjanes gairebé quatre cinquenes parts del territori no assoleixen els 500 m, i menys del 10% ultrapassa els 1000 m Segons una línia que uneix el País Basc i Alsàcia, la meitat NW és la de les terres baixes, mentre que…
Xina

Estat
Estat de l’Àsia oriental.
Limita al N amb Corea del Nord, Rússia, Mongòlia, el Kazakhstan i el Kirguizistan, a l’W amb el Tadjikistan i el Pakistan al S amb l’Índia, el Nepal, Bhutan, Myanmar, Laos i Vietnam, i a l’E amb l’oceà Pacífic de S a N, mar de la Xina Meridional, mar de la Xina Oriental i mar Groga La capital és Pequín La geografia física El relleu Per la seva extensió, l’estat xinès presenta una gran varietat d’aspectes litològics i morfològics Els relleus del SW i del NW pertanyen al període arcaic, i els de la Xina oriental pertanyen als plegaments caledonià, hercinià i alpí El Quaternari és present a les…